Lapislàtzuli, una invitació a desconstruir-nos per ser més lliures

“Tot el que som, tot el que fem i tot el que desitgem està impregnat per l’educació que hem rebut de petits. Us heu preguntat mai si tot allò que fem és fruit d’un camí preestablert del que la societat considera convencional?” Desconstruir-nos per ser més lliures. Això és el que pretén aconseguir l’autora i metgessa resident en psiquiatria Elena Cases (28 anys, Barcelona) on, a través dels personatges de la seva darrera novel·la, Lapislàtzuli (El Cep i la Nansa Edicions) convida el lector a reflexionar, a qüestionar-se un seguit de temes tabús que planteja i a adoptar un pensament crític, que el faci sortir del ramat per gaudir de la seva pròpia llibertat. L’autora assenyala com n’és d’important preguntar-nos per què estic fent això, com és, quin és l'origen, quina és la cultura que s’amaga al darrere; ho vull fer? “A vegades no és tan important si segueixo fent el que fa o no el ramat, sinó el fet de ser conscient del que un decideix fer”. 

Prendre consciència de les coses que fem i intentar crear un pensament crític i propi ens fa ser més lliures 

Escrit en primera persona i amb dos narradors que corresponen als dos protagonistes, el text està tenyit d’un llenguatge feminista i reivindicatiu, que pretén desconstruir tot allò que ens han ensenyat. El lector o lectora s’hi trobarà temes com la sexualitat, els feminismes, el col·lectiu LGTBIQ+, la mort, el dol i també la importància de tractar les emocions. “La societat ens transmet que expressar els sentiments ens fa ser més vulnerables, més dèbils i més febles, que és dolent, en canvi, el més fred, el més valent serà aquell que arribarà més lluny. No interessa expressar tristesa, es volen éssers productius!”, exclama Cases, que considera que a nivell de salut mental, és important generar la cultura d’una generació que vetlli per la intel·ligència emocional, on tractem les emocions i es perdi aquesta por, apunta la psiquiatra. 

“Parlar i mostrar el que sentim ens fa ser més valents”, Cases

Un altre tema recurrent al llarg de la lectura és el del sexe. Tractar certs temes tabús com la sexualitat també és important per a l’autora, “i no només des d’un punt de vista morbós, sinó educatiu, per construir una societat més lliure on es pugui gaudir molt més de la sexualitat de cada persona”, i afegeix que “moltes dones no la gaudeixen per la religió judeocristiana que els ha inculcat la culpabilitat, fent-los creure que la sexualitat només es basa en la reproducció”.

Però, per què Lapislàtzuli?

El lapislàtzuli és un mineral de color blau que l’autora relaciona amb aquest tipus de persones que adopten el creixement personal a través d’un pensament crític per una experiència personal que va viure fa uns anys. “Fa temps que vaig donar menjar a un sense sostre i aquest, em va regalar un mineral lapislàtzuli. El vaig guardar a la meva habitació i, 3 anys més tard, el meu pare un dia va arribar a casa i em va dir que havia donat de menjar a un sense sostre i que li havia donat una pedra. Ell m’ho va transmetre amb la mateixa il·lusió i felicitat amb la que jo ho vaig rebre 3 anys abans i, va ser aquí quan vaig pensar que hi ha persones al món que es diuen lapislàtzuli, que viuen pels petits detalls”, apunta Cases. Una inspiració que va ajudar a l’autora a escriure les 302 pàgines d’històries paral·leles i unides d’ambdós personatges.

Lapislàtzuli és una invitació a un procés d’autoconeixement i d’autocreixement personal per adoptar un pensament crític

L’argument protagonitzat per la Blanca i en Liam gira entorn a dues vides diferents, però unides. Els personatges conviden el lector a viure aventures existencials intenses. Ell és un escriptor i músic bohemi, provinent d’una família Irlandesa de classe alta de la qual en vol escapar. Per això, decideix anar a viure a Montmartre (França) per començar de nou amb un estil de vida més humil. D’altra banda, trobem la Blanca, una jove pintora que arran de la mort de la seva mare, es qüestiona constantment dubtes sobre la seva existència, sobre la vida, fugint també a Montmartre a escapar d’ella mateixa i buscar-se la vida. Els dos personatges es coneixeran d’una forma peculiar; d’una forma en què en Liam coneixerà la part interior que té la Blanca, abans que la seva aparença física. Junts, a la casa del jazz, en un espai on es permet que cada persona viatgi al seu propi interior, descobriran què és ser un lapislàtzuli.

Anar més enllà de la part superficial de la vida

“Per a mi, la gran victòria com a autora és si el lector o lectora es llegeix el llibre i se li desperta alguna cosa, m’és igual el què”, diu Cases, que li agradaria despertar consciències sense mostrar indiferències. L’autora conclou com, per a ella, l’escriptura és un acte terapèutic, que l’ajuda a reflexionar i a tenir clares les coses que sent, un creixement personal que l’ajuda a créixer i que ara, comparteix amb tots nosaltres per ajudar-nos a viure sense prejudicis, intentant ser el màxim possible de lliures.