El DIEC defineix l'addicció com "l'estat de dependència fisiològica i psicològica a una substància o a una pràctica, més enllà del control voluntari”. La RAE també com aquesta "afició extrema a algú o alguna cosa”. Laura Calçada (Barcelona, 1988) ha flirtejat amb les drogues, però la segona entrada li fa molta més justícia. De personalitat expansiva, caçadora d'ànimes i tan mística que fa que sempre vulguis saber-ne una mica més. És propietària i senyora dels seus propis silencis, els que la separen del que diu sense pèls a la llengua d'allò que de debò la fa reflexionar, perquè la Laura es qüestiona moltes més vegades de les que la seva visceralitat la fa aparentar, potser perquè sap que la vida és mutable tota l'estona, símbol de trepitjar el terra. També sembla dispersa, una mica llunàtica, però autèntica i entranyable. La dualitat va a conjunt amb els seus ulls profunds i la porta arreu, com una armadura, encara que davant del món es mostri com un animal sincer que s'ha resistit a autocensurar capítols de la seva vida; encara que molts sonin a l'eix del mal d'aquesta societat nostra tan puritana: sexe, pastilles i prostitució.
Fins fa poques setmanes, i a ulls de la marabunta, Laura Calçada era una periodista qualsevol en una ciutat qualsevol. Ara és una escriptora que ha irromput amb Fucking New York: Història dels meus límits (Destino) com un huracà vulnerable, on explica els seus anys vivint a la ciutat americana. Ja gairebé tothom ha comentat aquest llibre, però més encara s'ha parlat de l'autora en una sort de groguisme que, en realitat, ha anat força bé a la promoció editorial. Ser la filla d'un periodista famós i de renom —Miquel Calçada, Mikimoto, de qui ha heretat la veu radiofònica— l'ha fet agafar embranzida en aquesta dictadura patètica en què ara es mou el periodisme, especialment pel safreig d'una relació afectiva complicada. També l'ha posat entre les cordes per haver de lluitar més frenèticament per demostrar públicament que la seva vàlua va molt més enllà del cognom —i dels excessos—. La trobada a Sarrià, barri que la va veure créixer, respira camaraderia. La Laura només vol ser escoltada. Com tots, la Laura vol l'oportunitat de poder ser al marge del soroll. I encara que sembli una punyalada per l'esquena, el titular està consensuat.
Em sembla igual de difícil fer una panoràmica general de Nova York que teva. La teva evolució seria diferent si haguessis anat a Somàlia?
Ho vaig pensar i em sortia Nova Delhi, a l'Índia. Segurament no m'hauria agafat aquesta obsessió tan exacerbada i tan forta pels diners —perquè diners igual a poder—, o aquesta cosa de l'accés a certs ambients. M'hagués tornat una hippie, que en essència ja ho soc. El meu caràcter té molta espiritualitat i sensibilitat, i al mateix temps, m'agrada molt tot el que brilla, tot el que és més materialista i superficial. Crec que a Nova Delhi hagués caigut al cantó espiritual.
Marxes amb una mà davant i l'altra al darrera?
Sí. Me'n vaig amb 300 dòlars, que era l'ajuda que m'estava donant el meu pare en aquell moment. Però no vaig saltar al buit perquè anava a cuidar unes criatures, i em donaven menjar, llit i 125 euros per passar la setmana. Jo aterrava en un lloc segur.
Al mes d’arribar tens un accident, et recull una parella americana, t'indemnitzen amb més de 200.000 dòlars i empalmes relacions que et sostenen. Sembla una pel·lícula de Woody Allen.
[riures] Aquesta encara no me l'havien dit i m'agrada.
La seva última pel·lícula es diu Cop de sort. Com va la teva sort?
Va molt bé. Soc molt afortunada. I l'haig de reclamar, perquè sovint no ho fas perquè sembla que a la gent que no et coneix li faci ràbia que les coses et vagin bé. A Nova York estava fatal, però també vaig tenir molta sort i em trobava molt bona gent. A nivell personal he tingut sort perquè he trobat un pis on visc sola i pago correcte. Però des que vaig tornar, fa 5 anys, em pensava que era molt desafortunada amb el tema professional: per què si soc una gran periodista no trobo feina? Però això ja no és qüestió de sort o de la meva preparació, sinó del cúmul de factors.
Tinc 35 anys, una carrera, un màster, parlo llengües i soc escriptora d'èxit, però estic en un moment precari econòmicament
Continues treballant a la botiga de roba?
Tres dies a la setmana, de dilluns a dimecres. I aquesta feina em dona literalment per pagar el lloguer. La resta dels meus diners, per tota la resta, surten de la indemnització d'Estats Units. Jo estic en un moment precari econòmicament. I tinc 35 anys. I tinc una carrera. I tinc un màster. I parlo llengües. I soc escriptora, i escriptora d'èxit. És un drama. I no hi ha una manera de fer-ho positiu, està mal muntat. Penso que hem de pagar pel que ens agrada i pels continguts que volem. Aquest és un gran problema: no paguem, i si no paguem, a nosaltres tampoc ens paguen. T'agrada? Pagues. Evidentment t'estic parlant amb un privilegi tan gran i tan antic com aquesta Parròquia de Sarrià que tenim al costat. Hi ha gent que no pot destinar 11 euros al mes a pagar un Patreon, però la solució perquè a tu i a mi ens valorin el nostre periodisme és que vegin el que fem i ho paguin.
Encara no has tingut cap oferta?
En vaig tenir una abans que sortís el llibre, i tinc ganes de tirar-ho endavant, però són 60 euros per article i estic en la dicotomia d'agafar-ho o no. Crec que m'interessa més treballar-me un tema en profunditat i poder-lo vendre a una revista com The Atlantic o The New Yorker, estic mirant més cap als mitjans exteriors que els del nostre país. I no perquè no fem coses de qualitat o no m'agradi la proposta, però crec que és millor bo i menys que mediocre i molt.
No et sents gens impostora, veig.
Jo no ho entenc això de la Síndrome de la Impostora, sincerament. És que no ho entenc. No. Jo soc una bona periodista i no sento cap mena de síndrome de la impostora.
I si estàs buscant feina, no és una mica kamikaze dir públicament que et drogues?
[Somriu i es fa una mica el silenci]. No em drogo. Espera. Ai fillet meu, és una pregunta molt bona i molt complicada. Els bons professionals sabran veure la vàlua de la meva feina independentment de que jo m'hagi fotut dues gotetes d'LSD o tres ratlles de speed. Però ja no bec. Això et dona una mesura d'on jo he posat el límit. Vaig deixar de beure el 29 de maig perquè la promoció de la meva primera obra la volia fer ben conscient. Ahir vaig fer una presentació molt reeixida a tenor del Dia Mundial de la Salut Mental i després vam anar a sopar. Em vaig prendre una Coca-Cola i avui he estat aquí a les 10h fantàsticament. Abans hagués vingut amb ressaca. Som professionals, el que estic fent ara és una feina.
Però saps que hi ha un handicap social amb les drogues. Estem preparats per tanta sinceritat?
Hi ha molta gent que em rebutja i em rebutjarà. Jo ho noto. Gent que ha sortit el llibre i no et diu res, i penses: "aquest m'hauria d'haver dit alguna cosa". Ells ho veuen kamikaze, però si tu et pares a parlar amb mi i m'escoltes, veuràs que no hi ha perill. I si la societat catalana està preparada? Doncs s'haurà de preparar perquè jo estic aquí i no penso callar. Hi ha gent que no està preparada perquè els hi diguis in their face, i jo he verbalitzat que m'he drogat, però és que a totes aquestes cases que hi ha per aquí el voltant hi ha molta gent que ara mateix s'està fotent una ratlla, saps? Parlem-ne. Stendhal deia que s'ha d'entrar en societat amb un desafiament, i teòricament Nietzsche va agafar-li. Doncs jo ho vaig fer, i molt orgullosa.
No s'ha fet una mica de groguisme de tot plegat?
Sí, sí, sí. Però això és perquè som un país de 8 milions d'habitants i estem molt avorrits. Estem avorrits, i tristos, i fins els nassos. I cada dia mirem a què ens podem agafar que ens distregui. Certament es va magnificar. Però és que els comentaris de Twitter els fa gent amb qui t’acabaries entenent segur. M'han dit coses com: "Necessita ajuda". O "està malalta". Altres em deien que estava fent apologia de les drogues. La gent ha de llegir el llibre en la seva intimitat, perquè llegir és una cosa molt íntima, i reflexionar. I pensar abans de parlar.
Narres un episodi de prostitució amb un sugar daddie. Per què una xavala de 20 i pocs anys sent la necessitat de vendre el seu sexe?
És una molt bona pregunta. I no sé què respondre't. La resposta és que no pensava. No hi ha motiu. Jo m'ho vaig explicar com que estava a l'infern total, enfonsada total, i era com: què és el més denigrant que podem fer? Doncs fer que un home et demani el que et demani i et doni diners. Ho vaig fer perquè ja estava en aquesta roda d'inconsciència. Però jo defenso la prostitució volguda. Tots venem el que volem i el cos també és una cosa. De fet, recordo que li vaig explicar al gran Ben Brooks que m'havia prostituït i el paio em deia: but you need money?
Però no els necessitaves.
És també la sensació de la perversió total. De la idea de: vull diners, vull diners, vull diners. Però no ho feia com una compulsió, vendre el meu cos no era una addicció perquè ho vaig fer una vegada. Bé, després hi va haver un altre moment en què venen els colombians i els hi demano 50 pavos. Aquest dia també va ser molt heavy, si vols parlem d'aquest episodi.
Els bons professionals sabran veure la vàlua de la meva feina independentment de que jo m'hagi fotut dues gotetes d'LSD o tres ratlles d'speed
Soc tota orelles.
Venen els dos paios. Jo ja coneixia al Paul, perquè me l'havia follat i m'ho passava molt bé amb ell. Entra amb un altre amic seu, fort, venen amb coca, i jo estic a la meva habitació. I sento que tinc el control. A mi m'agrada el BDSM, la sensació de ser submisa. És un joc molt heavy en què tu domines i ells et dominen. [És molt xulo perquè estem parlant de tot això davant de l'església on vaig batejar-me i fer la comunió; m'encanta perquè el meu ancestre és el Marquès de Sade i l'estem invocant, és meravellós]. Entren, i jo els hi dic que em donin 50 dòlars cadascun, a mi m'agraden els bitllets. La imatge de la tia al pool dance em sembla meravellosa: que et posin bitllets pel cos mentre balles sensualment és un somni. Els vaig entaforar a la llibreria i vam començar a follar amb l'amic i el Paul ho va gravar; el paio picant-me la cara amb la polla, mirant a la càmera. Vaig posar una mica de música clàssica a la WQXR —New York's Classical Music Radio Station— per intentar posar una mica de pau a aquella espècie de bogeria en què jo m'estava deixant fer un sexe molt dur. Ell em posava els dits frenèticament i jo gemegava com una gossa. A més, amb cocaïna. En un moment, em vaig posar al llit del meu company de pis de 70 anys, li dic que té una polla molt grossa i em toca el pit, i allà veig que no trobaré realment el que vull. Perquè jo, realment, el que volia era que em fessin una abraçada. Truco al meu germà [no de sang], vaig a dormir a casa seva, follo amb ell i aquí s'acaba la meva nit de bogeria. Hauria d'haver buscat sinònims de perversió. Però de tot això no n'era conscient. Dissabte vaig anar a una festa sexual i això sí que era conscient. I vaig follar amb un paio mentre al meu voltant una senyora estava regnant amb dos homes menjant-li els peus; al costat una tia preciosa amb un negre menjant-li el cony amb una mestria envejable. Tot això és conscient. Les dues escenes de sexe són molt diferents. La meva situació mental és molt diferent.
Et donava seguretat traspassar línies vermelles?
Jo creia que sí. Però no. Hi ha un moment quan t'estàs fotent moltes ratlles que ja no penses, actues com un animal. Quan vaig a casa del meu germà i li demano ajuda és perquè ja no puc més.
Desafies les convencions perquè t'agradaria ser més convencional?
Sí, tens raó. Perquè jo el que vull és tenir el meu pis a Sarrià i anar a comprar les meves verdures, però el meu caràcter ha fet que moltes vegades m'hagi sentit encotillada en la convenció, i es dona aquesta paradoxa, que soc una nena molt ben educada i amb uns fonaments molt sòlids. Ara estic en una cruïlla, en un moment d'impàs, d'acabar entenent que segurament no em casaré amb un sugar daddie o amb un empresari. No soc una dona d'estar a casa, mai se m'ha pogut domar en aquest sentit, i no sé ser cínica d'aquesta manera. Hi ha una frase molt bona que em van dir: "tu no necessites un sugar daddie, tu necessites èxit literari".
Tens algun límit que no estaries disposada a traspassar?
Tallar-me. Fer-me mal a mi mateixa, el mal físic. A que vinguessin i em tallessin, com es porta en el sadomasoquisme dins el terreny sexual, crec que no hi arribaria. Passo molt les coses pel cos i pel físic. A nivell professional, i en un moment de necessitat, faria qualsevol cosa.
Però tu vas intentar escanyar-te.
Sí.
Et fa més por la solitud que morir-te?
Sí. Sí. Perquè a mi no em fa por la mort. Fer-se gran és un regal, perquè vas aprenent que la solitud és un estat transitori. Igual que l'eufòria o la felicitat. I quan descobreixes això, que aquella solitud profunda que estàs sentint passarà, ja està. Per tant, tornem enrere: la mort no em fa por, però crec que és millor la solitud que la mort, perquè de la mort no en tornes i de la solitud sí. La meva por és la solitud i també la malaltia.
Per què vas tornar?
Hi va haver un punt de maduresa. En llenguatge esotèric es diu retorn de Saturn. Vaig sentir que la festa s'havia acabat. Em podia haver casat pels papers, però sentia que allargar-ho seria com una mala segona part. Vaig sentir: soc la directora d'aquesta pel·lícula, i si l'allargues seràs una directora mediocre; si vols ser una bona directora, torna cap a casa. Em va costar molt, perquè jo ho veia clar però no volia tornar a la mediocritat catalana, mediocritat en el sentit de petit: no volia tornar a aquesta petitesa. Pensava que aquí no em valorarien a nivell professional, que és el que ha passat, perquè hi ha molta gent buscant el mateix. Però la part de l'amor està aquí. Ara estem al rovell de l'ou. L'amor està a Barcelona.
El meu caràcter ha fet que moltes vegades m'hagi sentit encotillada en la convenció
Com has viscut l'etiqueta de ser la 'filla de'?
M'agrada que sigui una de les últimes preguntes. Estic molt farta d'això. Quan ets petita tu el que vols és que t'obrin la porta de la botiga de joguines. I tu deies el nom del meu pare i no és que s'obrís la botiga de joguines, és que s'obria tot. Un cop estàvem a una pista d'esquí i estaven fent una acció de màrqueting, estaven donant caldo. I jo vaig anar al principi de la cua a demanar-ne dient que el meu pare era el Mikimoto. Quan el meu pare ho va veure em va fotre una bronca... "No ho tornis a fer mai", deia. El meu pare m'ha educat molt en la meritocràcia i l'esforç, en el "calla nena, i guanya't les coses". Als 16 anys, borratxa a la porta de l'Apolo, em van acabar fent fora i jo cridava: "que tu no saps qui és el meu pare, que tu no saps qui és el meu pare". La meva amiga estava avergonyida. Ho he portat malament i això són exemples de portar-ho malament. Quan marxo a Nova York és un alliberament perquè allà ningú sap qui és el Miquel Calçada. I arriba un punt que faig l'exorcisme complet. També ho he portat malament perquè jo em volia dedicar al mateix que ell i no em sortia de la manera que pensava que m'havia de sortir. El que és positiu és el que diuen tots els fills de persones conegudes: les persones a les quals has tingut accés. I això ho agraeixo molt. A banda d'aquests ambients que has pogut trepitjar, no hi ha res de bo, perquè vius en una altra realitat.
T'haguessin publicat si no fossis 'filla de'?
Sí que m'haurien publicat, perquè a mi em van publicar per un epíleg que vaig escriure al llibre Excuses barates, de la Clara Moraleda, una artista estimada per mi. Em va demanar que fes l'epíleg i, a través d'ell, em vaig posar a treballar en el meu llibre. Sí que m’haurien publicat.
És un crit d'atenció als pares?
És un crit a tothom. Ells estan dins dels receptors del crit.
Estàs cansada de parlar del teu pare?
És que si van fent aquesta referència constant, la gent no s'adona que està alimentant una mentida. Em sento com una mare volent protegir al seu fill. Deixeu-lo estar. Al meu pare deixeu-lo estar. Perquè ell té la seva vida, i ell fa la seva vida, i el llibre l'he escrit jo. Prou. Prou de parlar d'una persona que no està parlant. Deixem-lo al marge, tant a ell com a la Carme; deixeu al marge als meus pares.
Però tu els has posat a la palestra.
Ja, però només parlen del Miquel, no de la Carme. Perquè ell és famós i ha sigut un personatge públic. Suposo que és normal, dir "la filla d'aquest", perquè és el més fàcil. Ara el que jo haig de fer és feina. Seguir escrivint i que ja es parli de mi pel que faig, i que no se m'associï amb el meu pare. Però no vull entendre que ho posin al titular. "Laura Calçada, filla de". És que és igual, també soc neboda de la Cristina Barres.
Sí, però en un món de clics, no és el mateix.
Llavors ja no penses en la qualitat, penses en el clic. Els periodistes esteu sent taurons i no pops.
El que volem és que la gent tingui ganes de llegir-se l'entrevista. No m'agrada la dictadura del clic, però malauradament la dinàmica digital i l'excés de continguts t'empeny a això.
Estem d'acord. [m'estreny la mà] Posa el titular que vulguis per tenir molts clics. Com tu dius, són models diferents i cadascun té el seu llenguatge. Ho entenc.
Quan ets petita tu el que vols és que t'obrin la porta de la botiga de joguines; i tu deies el nom del meu pare i no és que s'obrís la botiga de joguines, és que s'obria tot
La literatura t'ha salvat?
En honor a les persones que s'estan suïcidant, en honor seu, jo dic que la meva medicina ha estat la literatura i que gràcies per haver-la trobat.
El llibre està també ple de referències culturals. Quina cultura consumeixes?
Soc com una esponja. Miro moltes coses. Aquí al costat m'he posat un llibre de la Montserrat Roig: Digues que m'estimes encara que sigui mentida. M'està atrapant que flipes, és un recull d'articles seus. Tot el que diu aquesta dona ho podria firmar i tot el que llegeixo ho marco molt: hi poso tots els sentits i ho faig com una feina. Compro molts llibres i en tinc molts per llegir. Tinc moltes ganes d'agafar Fortuna, d'Hernán Díaz, el guanyador del Pulitzer, que el tinc en anglès firmat per ell. M'estic llegint ara un assaig de Philippe Sollers sobre Sade. "Desfer-se de la pulsió de mort sobre un objecte exterior" [llegeix, en francès]. La literatura és el més important per mi, i per mi vertebra totes les altres expressions artístiques. El pòdcast de Casablanca m'agrada molt. En cinema, Albert Serra i tot el moviment underground. L'altre dia vaig anar al Zumzeig a veure la pel·lícula Afterwater —de Dane Komljen—, que són tres pel·lícules en una. I ara tinc ganes d'anar a París per veure l'exposició de Rothko i veure la que es farà a Barcelona de Miró i Picasso. De literatura catalana m'ha agradat molt el que ha fet l'Irene Solà i el Matar el nervi de l'Anna Pazos, que ja no la puc recomanar més. La dissenyadora Adriana Zalacaín i el projecte de roba sostenible CUS. I he sigut gran visualitzadora de Com si fos ahir. És fantàstic per desconnectar. És un guilty pleasure. Els serials de TV3 són meravellosos, a Nova York mirava La Riera i se l'empassaven tots els meus amants.
