Explicava que la seva vida havia començat com un conte de fades. I, també, que la felicitat va acabar massa aviat. “Durant la resta dels teus dies... tires endavant com bonament pots”. Va ser la vídua de Hollywood amb només 32 anys, però també va representar l'elegància i el glamur com ningú. De femme fatale a comediant de primera divisió, va protagonitzar films importantíssims tot i que sempre va fer la sensació que la indústria no va saber aprofitar prou el seu talent, va assumir la maduresa rescatada pel teatre i triomfant en els escenaris de Broadway, i no va deixar de treballar fins a la seva mort. També va estar a punt de casar-se amb Frank Sinatra, i va oferir-nos la cara de decepció i d'emprenyament més sincera de la història dels Oscars després de perdre'n un que semblava cantat. Va ser, en definitiva, una de les grans dames del cinema clàssic nord-americà, tota una llegenda.
Va ser, en definitiva, una de les grans dames del cinema clàssic nord-americà, tota una llegenda
Nascuda ara fa cent anys (el 16 de setembre de 1924), i traspassada en fa deu (el 12 d'agost de 2014), Betty Joan Perske, més coneguda com a Lauren Bacall, va irrompre en la pantalla amb la seva veu greu, estilosa i insolent, ensenyant a xiular a Humphrey Bogart a Tenir-ne o no (Howard Hawks, 1944). “Ajunta els llavis i bufa”, li deia. Va arribar a aquell primer rodatge després de protagonitzar una portada de la revista Harper's Bazaar i en va sortir convertida en estrella i amb una història d'amor bigger than life. “Prepara't, perquè he descobert una noia que pot ser tan cínica com tu”, havia advertit Hawks a l'etern Bogey. Ella tenia 19 anys, i ell en tenia 44 i estava casat.
Tot i les cròniques de la premsa groga de l'època mostraven una imatge dura i amarga, gent propera a Bogart el definien com un romàntic més aviat tou i gens faldiller. No debatrem aquí sobre la puresa de la seva relació, ni sobre la diferència d'edat (“el millor que em va passar a la vida”, escriuria ella mateixa a la seva autobiografia, By Myself, molts anys més tard). El que sí és un fet indubtable és d'on procedia la seva química a la pantalla, que es va reproduir fins a tres vegades més: a la deliciosa El somni etern (1946, de nou a les ordres de Hawks), a Camí fosc (Delmer Daves, 1947) i a Cayo Largo (John Huston, 1948).
Compromesos i vividors
Bogey i Betty (el nom de Lauren quedava només pels títols de crèdit) també van encapçalar (juntament amb altres representants del sector més lliberal de Hollywood com Gene Kelly, William Wyler, Danny Kaye o John Huston) la icònica Marxa de Washington cap al Capitoli, una iniciativa nascuda contra la feina d'aquell funest Comité d'Activitats Antiamericanes, que, amb suport del Congrés i convençut que Hollywood era un focus de comunistes que enverinaven el país amb pel·lícules subversives, havia començat els seus interrogatoris a la primavera de 1947. Uns mesos terribles en els quals molts van denunciar companys de professió (entre els delators. Walt Disney, Louis B. Mayer, Ronald Reagan o Elia Kazan) i ja s'havien elaborat llistes negres, aquells cancel·lats Deu de Hollywood que van haver de triar entre l'exili i la presó. I, i això no és tan conegut, Bogart i Bacall van ser membres fundadors del Rat Pack. Certament, el nom de la banda va transcendir anys més tard, al voltant de Frank Sinatra i amb Dean Martin i Sammy Davis Jr. com a còmplices. Però aquell exclusiu grup de celebritats reunides, fonamentalment, per passar-s'ho pipa havia nascut abans, com a Holmby Hills Rat Pack, amb membres com David Niven, Judy Garland, Spencer Tracy i el mateix Sinatra.
La parella Bogey-Betty va tenir dos fills (ella en tindria un tercer, anys més tard, amb el també actor Jason Robards) i va estar casada durant dotze anys, fins que un maleït càncer d'esòfag es va endur l'actor, convertint-la en una vídua precoç. Va ser llavors quan Bacall i Sinatra, que era bon amic del matrimoni i va ser una ajuda constant durant l'agonia de Bogart, van consumar la seva atracció. “El fet d'estar sola va ser crucial. Odiava sentir que la meva vida s'havia acabat amb 32 anys. I ja no em recolzaven ni la meva mare ni en Bogey”. Van arribar a comprometre's, però Sinatra va protagonitzar una escapada impresentable, deixant-la per telèfon quan la notícia del futur casament es va filtrar a la premsa. “En realitat em va fer un gran favor, salvant-me del desastre que hauria provocat el nostre matrimoni. Probablement ell ja sabia que no podia funcionar. Però la veritat és que es va comportar com un merda”, escriuria Bacall. No van tornar a dirigir-se la paraula durant anys.
Tornant a la Lauren Bacall actriu, la relació amb Bogart va frenar els seus explosius inicis: “Ell era molt conservador. No volia una actriu com a esposa. Em deia que m'estimava, i que si volia una carrera faria tot el possible per ajudar-me, però llavors no es casaria amb mi”. Ho va aconseguir a mitges, perque Betty faria pel·lícules com El trompetista (amb Kirk Douglas, amb qui havia sortit breument durant l'etapa que van compartir com a estudiants de l'Acadèmia Americana d'Art Dramàtic), Escrit en el vent (un poderós drama de Douglas Sirk amb Rock Hudson) i les estupendes Cómo casarse con un millonario (competint en glamur amb Marilyn Monroe) i Mi desconfiada esposa (mossegant-li l'orella a Gregory Peck), que la van revelar com una més que valuosa comediant.
Menystinguda per Hollywood, salvada pel teatre
“Crec que molts directors mai van pensar en mi com a res més que la dona de Bogie. Això no em podia portar a tenir una gran carrera. Suposo que vaig guanyar algunes coses i en vaig perdre d'altres. És el que vaig escollir. No vaig sentir que arribava a ser jo mateixa fins que vaig pujar a un escenari”, diria Lauren/Betty Bacall. Li donarien la raó dos premis Tony, un l'any 1970 pel seu paper a Applause, l'adaptació musical de 1970 de la mítica Tot sobre Eva en la qual heretava el personatge de Bette Davis. I l'altre, el 1981, per Woman of the Year, interpretant el paper que en cinema havia fet la seva gran amiga Katharine Hepburn (es van fer íntimes, en ple rodatge de La Reina d'Àfrica).
Encara la veuríem a la pantalla en un grapat de títols més, com Misery (1990), Pret-a-porter (1994) o aquell L'amor té dues cares (1996) que, dirigida per Barbra Streisand, la portaria a les portes de l'Oscar per primera i única vegada. Tothom la donava per guanyadora, però se'l va endur Juliette Binoche per El Pacient Anglès, i la cara d'emprenyada de la Bacall va ser tot un poema. Després li'n concedirien un d'honorífic, fent justícia amb tota una icona del cinema.
Tanquem aquest record i homenatge a la Bacall amb un fragment de la seva autobiografia, on definia els anys amb Bogart com “els millors de la meva vida, perquè vaig conèixer un home que m'adorava i que m'ho va ensenyar tot sobre la vida, el cinema i em va presentar persones talentoses i creatives. I tota la seva absoluta devoció a la veritat, l'honestedat, l'honor i les riallades. Tot. Com puc trobar que els anys que em van canviar completament no em van donar la felicitat?”