De camí al segon dia del Sónar faig una ullada al seu Instagram i em fixo en un post de fa uns dies. "Millores que hem implementat", diu. Carpes anticalor i procirculació de l'aire, zones de descans, més facilitats per a les persones amb mobilitat reduïda, més banys, més fonts d'aigua gratis. El Sónar és el millor festival del món perquè pensa en la seva gent però sobretot perquè desenvolupa el que pensa per la seva gent. Per això fa més de trenta anys que compta amb un públic fidel i amb un altre nínxol desitjós de pertànyer a aquesta secta de la felicitat absoluta. Amb aquesta idea unificadora al cap, hi havia pocs noms més generosos que Laurent Garnier per formalitzar el vincle entre el passat i l'ara, entre els que arriben i els que fa temps que no se'n van. El DJ francès és un dels caps de cartell més repetits de la festa i dels que firma sessions més longeves en totes les seves formes, sempre garantia d'èxit. 58 anys i un set de 3 hores que va deixar el Sónar de Dia gairebé orfe d'altres noms i que va ratificar que l'experiència és un grau que en aquest festival es cotitza a l'alça.
🟠 El Sónar 2024 en fotos: Air, Charlotte de Witte, Paul Kalkbrenner i molt d'ambient
Encara amb el sol il·luminant les carpes d'Estrella Damm i la gespa verda enfosquida per centenars de peus impacients, el francès va sortir a la palestra amb tot i sense res, en un escenari completament sobri que va omplir amb ganyotes de gust i ulls tancats, sentint el bombo al pit. Quan Garnier punxa és com si l'univers es parés. Només ell i els seus discos, res més que l'home i la seva taula de mescles. I aconsegueix que les feres indomables li segueixin el ritme, sempre atents al seu descomunal do per crear atmosferes agradables que es mouen entre el house i el techno amb una comoditat d'estar per casa. El resultat van ser molts salts i massa somriures, un bon rotllo del que fa rabieta, un altre dia més a l'oficina amb la garantia d'estar veient el millor postor. Al final, un no sap com però diferencia que el que està escoltant té solera. De vegades les coses bones són difícils d'entendre.
La segona sessió del Sónar va sonar a francès i a delicatessen per partida doble i estirant clàssics; ja es coneix que el festival sovint decideix mirar cap enrere per agafar tirada i impuls. El final de la sessió de Laurent Garnier va empalmar amb l'inici d'un altre nom experimentat de la música electrònica, un dels caps de cartell de divendres, aquesta vegada al Sónar de Nit. Air va començar el seu xou com si d'un grup quadriculat es tractés: instruments a punt, perfecció escènica, abillaments mil·limetrats i visuals treballats van donar el tret de sortida a un dels fetitxes de l'electrònica clàssica, reservats als parroquians fidels del gènere. Nicolas Godin i Jean-Benoît Dunchel, acompanyats per una banda, es van centrar a tornar a interpretar Moon Safari, el seu primer àlbum i etiquetat pel mateix festival com "un dels àlbums debut més estranys", que celebra un quart de segle. Però la falta de popularitat mainstream es va notar en un recinte molt menys congestionat i amb un públic més envellit, també amb una sessió menys retrunyent i més melòdica, no apta per als caçadors de sensacions fortes.
El dancefloor, les sonoritats de club i la música disco van destacar en una jornada nocturna fresca i sense suades per sobre de les nostres possibilitats
Van ser Ben Böhmer o Jennifer Cardini al costat de HAAi els qui van congregar la multitud davant el terrabastall i van oferir sessions de nucli fosc, més dures però també més multitudinàries, amb picades d'ullet al col·lectiu queer de les dues artistes femenines enmig d'un submon psicodèlic i enèrgic desitjós d'alliberar fins i tot a l'apuntador. "Cap Pride per a alguns de nosaltres sense alliberament per a tots nosaltres", es podia veure a les pantalles gegants, alternant amb una bandera LGTBIQ+ i una tirallonga d'aplaudiments pocs dies abans que l'Orgull ocupi els carrers i les marquesines hipòcrites de moltes marques. El dancefloor, les sonoritats de club i la música disco van destacar en una jornada nocturna fresca i sense suades per sobre de les nostres possibilitats, amb més sensació de folgança ambiental. El trio Eliza Rose b2b Dan Shake b2b Sally C va firmar una odissea salvatge al so del soul o el funk, sense oblidar-se del garage o el drum'n'bass, amb els potents visuals del SonarLab x Printworks, homenatge a la famosa sala londinenca. I l'italodisc de Toy Tonics Jam —els DJs Kapote & Sam Ruffillo— va posar a moure l'esquelet fins i tot als que veuen amb dificultat qualsevol cosa que no sigui fer bots, abans que Richie Hawtin, Adriatique o Danny Tenaglia posessin la cirereta a un altre dia colossal.
La simpatia majúscula i l'espiritisme introspectiu van tornar a coronar la totalitat de divendres en un Sónar que ja passa de la trentena i que ho fa sense cap tipus de crisi vivencial. Al contrari: l'edat li dona una maduresa sexi que atreu. Fa la sensació que cada any és igual de fantàstic que qualsevol altre i això genera dependència emocional, sobredosi d'eufòria en tres dies i amb simptomatologia d'abast anual. És un festival que sap adaptar-se, que es comunica, que s'organitza amb cap, que posa les seves pretensions en la música més que en la butxaca (o que dissimula divinament) i que sap de sobres que parteix amb un avantatge respecte a altres festivals, segurament el més important: molt ha de sortir malament perquè el públic no vagi al Sónar content per defecte.