Posem que serien vora les 17h de la tarda quan Lee Miller va sortir del camp de concentració de Dachau aquell 30 d’abril de 1945, un dia després que les tropes americanes alliberessin aquella barbàrie nazi. Suposem que Miller estaria esgarrifada i que va passar-se tot el trajecte fins a Munich repassant mentalment cadascuna de les fotografies que havia fet. Quantes ànimes esquelètiques arrebossades de cendres, de trossets volàtils de cossos assassinats, pensaria. Ha de ser indescriptible trepitjar un lloc on han cremat més de 32.000 persones.
Qui sap, potser abans de colar-se a l’apartament privat que el Führer tenia a la Prinzregentenplatz de Munich, Miller el va maleir vint-i-cinc vegades amb el cor anegat de llàgrimes. Em pregunto si deuria sentir un enorme plaer agredolç mentre es treia les botes plenes de fang, es descordava l’uniforme militar i s’asseia despullada a la banyera del dictador. Sí, segur que sí. Adolf Hitler i Eva Braun s’havien suïcidat al seu búnquer unes hores abans.
Lee Miller amb la mirada perduda banyant-se a la banyera del Führer. / CC
Qui és Lee Miller?
Salvant les ornamentacions literàries, els fets són reals. Tot i que sembli impossible que una fita tan increïble no sigui vox populi, tot i que només estigui reservada als amants de la fotografia o a aquells erudits devoradors de llibres d’història. Això va passar i Lee Miller podria haver passat a la posteritat per la proesa i l’exclusivitat de la seva acció artística i reivindicativa. Però no, encara avui, en la societat de la informació i d’Internet, molta gent no sap que va existir. Qui va ser aquesta dona i perquè al seu obituari al New York Times només posava Lady Penrose?
La seva etapa com a model la va fer posar per marques com Chanel. / Flickr
Model, musa, fotògrafa, fotoperiodista i corresponsal de guerra, la gran història d’Elizabeth Miller (1907-1977) va començar amb un accident que va quedar en anècdota. Mentre caminava per Manhattan, un vianant desconegut va evitar que un cotxe l’atropellés, però aquell vianant, de desconegut, no en tenia res: era Condé Montrose Nast, fundador de la revista Vogue. La jove de 19 anys, de cabell curts i ulls blaus, va ser una alenada d’aire fresc en un moment en que la publicació demanava a crits una nova modernitat. Així és com Miller va començar a fer de model per la revista, on va ser portada l’any 1927 en una aquarel·la de George Lepape. Després d’això, firmes com Chanel van apostar per ella, fins que una foto seva va acabar en un anunci de compreses, sent la primera vegada que una dona real apareixia fent publicitat d’un producte d’higiene íntima. No la van trucar més.
De musa de Picasso a fotografiar l'Holocaust
Quan va arribar a París va conèixer Man Ray, l’artista visual nord americà precursor del dadaisme i el surrealisme. Es va convertir en la seva obsessió, la seva amant, la seva musa i, sobretot, en l’aprenent que va saber fer-se un lloc com artista i fotògrafa. D'ella és la frase “prefereixo fer una foto que ser una d’elles”. Paral·lelament, altres artistes picaven a la seva porta: Pablo Picasso va pintar-la sis vegades i Jean Cocteau la va incloure a la pel·lícula La sangre de un poeta. Però ella, cansada de la constant batalla d’egos del cercle masculí, va tornar a Estats Units i va muntar el seu propi estudi de fotografia, on va retratar, per exemple, Charles Chaplin. Uns retrats que, segurament, també li recordaven les fotos que el seu pare li feia amb set anys com a part d’un procés de teràpia perquè un amic de la família l’havia violat.
Lágrimas, fotografia surrealista on Miller fa de model. / Man Ray
Va ser l’any 1942 quan es va convertir en corresponsal de guerra per l’edició britànica de Vogue. Amb David E.Sherman, periodista de Life, van incrustar-se a l’exèrcit nord americà i van tenir accés exclusiu a un material que va catapultar-la com una gran fotoperiodista. “No seré la primera periodista a París, però sí la primera fotògrafa”, deia. Va cobrir el desembarcament de Normandia i el Blitz, va documentar l’ús de napalm per primer cop a Europa i va fotografiar la inhumanitat de l’Holocaust. I sempre la foto a la banyera amb aquelles botes plenes del fang de Dachau sota la dura mirada de Hitler que és, simplement, impressionant.
Kate Winslet serà Miller a la gran pantalla
Però Lee Miller mai va superar la barbaritat que va presenciar. I és que qui podria? Després de casar-se amb l’artista Roland Penrose va tenir un fill, l’Anthony, que sempre la veia enfadada. L’estrès posttraumàtic i la depressió van enfonsar-la en un pou ple d’oblit i pena, on encara va trobar forces per formar-se també com a cuinera – la seva neta va publicar un llibre amb les seves receptes l’any 2017. I la reportera va morir amb 70 anys, per culpa d’un càncer, enterrant amb ella tots els seus records. Mai els va compartir amb el seu fill, potser perquè en el fons sabia que, tard o d’hora, l’Anthony trobaria tots els documents, diaris i negatius que la fotoperiodista tenia criant malves a les golfes. Potser perquè, per ella, recordar encara feia massa mal.
Enfundada amb l'uniforme militar, la corresponsal va cobrir la Segona Guerra Mundial per Vogue. / CC
El setembre del 2020, Movistar+ va estrenar el documental Lee Miller: musa y corresponsal de guerra, una producció de la BBC que passeja per la vida d’una dona que va canviar la cotilla per les trinxeres i que ho va fer sense fer massa soroll, amb la humilitat de no saber-se protagonista. D’aquí poc, Kate Winslet la interpretarà en un biopic històric que s’hauria de començar a rodar aquest any; es basarà en la biografia The Lives of Lee Miller, escrita pel seu fill, qui s’ha proclamat fidel divulgador de la història de la seva mare. Una història sobre una dona en terra d’homes. Una història sobre una guerra. Una història, sobretot, per no oblidar-la mai.