Enguany s’acompleixen els 100 anys de la fundació de la Legió espanyola. Però, hi ha alguna cosa que celebrar?
Al servei del ritual
La Legió o Tercio de Extranjeros és un cos integrat per mercenaris creat per minimitzar les baixes de soldats de lleva durant les campanyes del Marroc (1909-1926). Va ser fundat per Millán Astray, amb l’ajuda de Francisco Franco, sota el model de la Legió Francesa, però incorporant elements del codi d’honor dels samurais japonesos.
L’element distintiu de la Legió és que és una unitat de disciplina fèrria, i carregada de rituals i consignes que tendeixen a reforçar la mentalitat de masses i a anorrear l’individu.
La llavor del feixisme
La Legió va esdevenir el veritable focus de propagació del feixisme, a l’Estat espanyol, en uns moments en què els grups feixistes eren molt minoritaris. La Legió uneix els dos elements bàsics del feixisme: per una banda, la seva mítica està basada en l’apologia de la violència, legitimada com a mitjà per si mateix i com un emblema de la virilitat; per l'altra, aquest cos exalta la irracionalitat, situa el sentiment per sobre de la raó.
Els legionaris partien de la idea de què ells encarnaven els veritables valors d’Espanya, front als que consideraven l’Anti-Espanya: obreristes, catalanistes, pacifistes, sufragistes, ateus...
La deshumanització colonial
Només es pot entendre la Legió en el context colonial. Els legionaris van actuar a les campanyes del Marroc amb una gran brutalitat: van recórrer a les decapitacions i castracions de cadàvers, a les mutilacions, a la crema de pobles, a la presa d’ostatges, a les execucions sumàries... No són acusacions sense fonament dels seus enemics: aquestes pràctiques figuren fins i tot als llibres escrits pels propis legionaris, com el Diario de una bandera de Franco. Aquests comportaments no haguessin estat admesos si s’haguessin exercit contra poblacions europees, però la població espanyola, moguda pel racisme, va animar aquestes pràctiques.
El contagi de la barbàrie
El líder socialista Indalecio Prieto, durant les guerres del Marroc, ja va advertir del perill del “contagi de la barbàrie”. Argumentava que tot allò que s’havia fet amb els marroquins amb el pretext que només eren “moros”, podia acabar aplicant-se a la població espanyola. I així va ser. La Legió va actuar amb moltíssima brutalitat el 1934, a Astúries, amb execucions sumàries, de miners i fins i tot de periodistes. Tornarien a cometre atrocitats a la guerra civil, per exemple, a la presa de Badajoz. Però molts anys més tard tornarien a mostrar la seva brutalitat: el 1970, al Sàhara, van matar alguns manifestants en l’anomenada Matança de Zemla...
La Legió com a emblema
La Legió va tenir una gran habilitat per vendre el seu missatge publicitàriament, sobretot usant apel·lacions a la violència, al supremacisme, a la intolerància, al masclisme... La Legió va crear tota una mitologia que va ser adoptada per alguns intel·lectuals reaccionaris: periodistes, poetes, novel·listes, directors de cinema... D’aquesta forma per a alguns la Legió es va convertir en l’encarnació dels suposats valors de la nació espanyola.
Un cos profundament antidemocràtic
La Legió no s’ha democratitzat mai. A la Legió s’hi continuen venerant als fundadors del cos, Millán Astray i Franco, i es continuen defensant uns valors absolutament incompatibles amb un exèrcit democràtic. No és estrany que als mítings de l’ultradreta s’hi continuï cantant l’himne de la Legió, “El novio de la muerte”.