Un sofà esgavellat, un joc de te de porcellana i un vell abric amb unes inicials brodades que roman impecable cinquanta anys més tard. Relíquies d'una vida robada i exterminada pels nazis. Quan els protagonistes de Treasure travessen aquella porta, començarem a entendre l'enorme abast d'un viatge que, fins llavors, semblava encaminat a assenyalar, i mirar de reparar, les seves quotidianes diferències irreconciliables.
Una catarsi feta viatge
Comencem pel començament: en les primeres escenes d'aquesta aventura per la Polònia de 1991, una estressada novaiorquesa maleeix els ossos del seu absent company de trajecte. “On eres? Per què has perdut l'avió?”, li pregunta després d'hores d'espera a l'aeroport. “Tenia gana i he entrat en un McDonald's”, respon ell, com insinuant un “relaxa't que no n'hi ha per a tant”, dibuixant una personalitat despreocupada, a estones irritant, d'aquelles que fan posar els nervis de punta a qualsevol. La realitat, però, dicta que filla i pare s'han distanciat des de la mort de la mare, i ella, en una profunda crisi vital, s'ha decidit a rastrejar els seus orígens, potser per entendre's millor a si mateixa. El progenitor s'hi ha apuntat i torna a casa després de dècades d'absència, com qui no vol la cosa. Aviat coneixerem que l'home, nascut a Łódź, va ser traslladat de jove al gueto de Varsòvia amb la seva família jueva, i, després, va acabar al camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau. I entendrem que, sota la quasi frívola aparença de relativitzador de conflictes, s'amaga el trauma de la supervivència de l'Holocaust. Lena Dunham (creadora i protagonista de la sèrie Girls) i Stephen Fry (monstre de la comèdia britànica, recordem-lo com el Peter de la fabulosa Els amics d'en Peter) interpreten amb enormes dosis d'humanitat els dos personatges d'aquesta catarsi feta viatge. Inspirada en una història real, amb formes de road movie, còmica a vegades i emotiva quasi sempre, Treasure ens converteix en l'invisible tercer passatger del taxi que contracten per travessar el país: de Varsòvia a Łódź, de Łódź a Cracòvia.
Lena Dunham i Stephen Fry interpreten amb enormes dosis d'humanitat els dos personatges d'aquesta catarsi feta viatge
Les neurosis de la Ruth, obsessionada amb una absurda dieta alimentària que tapa problemes molt més severs, i les bones intencions d'Edek, justificadament matusser amb les emocions, però quasi sempre entranyable, xoquen constantment. I si la filla no entén el que semblen, i són, intents de boicotejar cadascuna de les seves decisions i cadascun dels itineraris que ha planejat, el pare s'esforça a no enfonsar-se fent servir la picaresca i la impertinència. Tocant el violí davant preguntes incòmodes. Intentant alleugerir el pes d'una herència impossible de suportar i tants anys de fer veure que, havent viscut una de les majors tragèdies de la història, no n'hi havia per a tant.
Turisme i memòria històrica
Hi ha dos moments claus a Treasure: el primer, quan la Ruth i l'Edek visiten la casa on ell va viure fins que els nazis van fer fora la seva família. En aquell habitatge, que ara cau a trossos, hi continuen els mateixos que la van ocupar llavors, gent que probablement va mirar cap a una altra banda davant la massacre dels seus veïns, potser col·laboracionistes, potser gent que només vivia aterrida. I, en aquella casa, encara s'hi guarden alguns senyals de la vida anterior: un sofà esgavellat, un joc de te de porcellana i un vell abric amb unes inicials brodades que roman impecable cinquanta anys més tard. Relíquies d'una vida robada i exterminada pels nazis. El segon instant, encara més fonamental per construir l'arquitectura emocional dels personatges, és la seva visita a Auschwitz. Farts que tothom parli d'aquell lloc fantasmal com si fos un museu (“és un camp d'extermini”, exclamen a tota hora), traient-li inconscientment l'enorme pes històric d'aquella antiga fàbrica de la mort, els protagonistes perden qualsevol suport anímic passejant entre tanques i murs en un cotxet de golf (“un gest cap als supervivents, no cal que s'hi passegin caminant”). La indústria turística al voltant de la memòria històrica, avui completament anada de mare, feia les seves primeres passes.
Treasure resulta commovedora des de l'humanitat i una certa contenció, sense necessitat d'anar a rascar les emocions del públic amb sensiblers cops d'efecte, més enllà d'alguns detalls que resulten estrictament necessaris
La filmació a Auschwitz, el maleït coprotagonista de la brutal i oscaritzada La zona de interés, producte d'un permís de rodatge especial combinat amb efectes CGI, és una bona mostra del viatge en el temps que proposa la pel·lícula, fent brillar una sensacional feina de disseny de producció, que ajuda a retratar una Polònia en runes, instal·lada en la misèria, que mira d'aixecar el cap després de la caiguda del Mur i el final del bloc comunista. Dirigida per l'alemanya Julia Von Heinz, Treasure resulta commovedora des de la humanitat i una certa contenció, sense necessitat d'anar a rascar les emocions del públic amb sensiblers cops d'efecte, més enllà d'alguns detalls que resulten estrictament necessaris. I comptant amb la complicitat de dos intèrprets que semblen nascuts per fer de pare i filla, i d'un tercer actor, el polonès Zbigniew Zamachowski (anys després de protagonitzar la mítica Tres colors: Blanc (de Krzysztof Kieslowski), que omple de vida el simpàtic taxista que els acompanya, testimoni silenciós de les baralles i discussions, també de les reconciliacions, entre ells i amb el passat, d'aquesta estranya parella de visitants formada per Lena Dunham i Stephen Fry.