Vaig trigar només un viatge en AVE Barcelona-Madrid-Barcelona en convertir Divorci i aventura (La Segona Perifèria) en un llibre guixat i subratllat amb llapis. Sentia cada pàgina com una abraçada càlida de suport o com una tarda compartint secrets entre cerveses: aquesta novel·la d’autoficció és com l’àudio que envies a la teva millor amiga per explicar-li les situacions més estrambòtiques. Quan va començar el seu procés creatiu, Leticia Asenjo ho feia per plasmar les seves trobades còmiques amb diferents cites després de separar-se del pare dels seus dos fills. Ja passava la trentena i no se n'havia anat al llit amb cap altre home; més de 15 anys acariciant el mateix cos, l’únic, encotillada en el mateix rol de mare i dona treballadora. Sense voler-ho, ha acabat fent una guia que representa molt bé les masculinitats tòxiques i totes aquelles relacions condemnades al fracàs, el tabú de la sexualitat femenina en l'edat adulta i la pressió social que tenim les dones per haver de quedar sempre bé. És un llibre que parla de veritats universals: tot el que hi passa ja t’ha passat o et passarà en algun moment, siguis home o dona, ho reconeguis o no. Segur.
T'has quedat a gust amb el llibre.
(Riu) Suposo que sí. Vas vivint coses que són surrealistes i les relacions són molt complicades. Escriure et serveix per renarrar situacions i ajudar-te una mica més en el futur a afrontar situacions complicades, que és una mica també el que es fa en teràpia, renarrar coses i preparar-te per a les futures.
Has notat una bretxa entre el que han percebut els homes i les dones?
Sí. Quan m'han entrevistat homes van molt més a tot el que són les escenes de sexe, que tampoc és que n'hi hagi tantes, ni que fos això Cinquanta ombres de Grey; però inconscientment s'han centrat més en el fet que una dona parli de sexualitat de manera oberta. I quan m'heu entrevistat dones, us heu fixat molt més en tota la resta de coses, que per mi són molt més importants, com les dificultats de les relacions i la importància de gestionar-les per no anar pidolant amor romàntic per les cantonades i conformar-te amb qualsevol cosa.
Tots els homes són iguals?
No, i ara. Tots anem molt perduts i tots fem el que podem. Hi ha homes que són molt bons pares i homes que no ho són tant. N'hi ha que tenen ganes de revisar-se com a fills de l'heteropatriarcat. Parlar d'homes feministes em sembla un oxímoron, però sí que hi ha homes que tenen ganes de repensar coses i esforçar-se per no caure en el que tots caiem. Jo també he crescut en uns anys que et configuren el cervell d'una manera masclista. Em fa gràcia quan hi ha homes que es posen a la defensiva i et diuen que també hi ha dones masclistes. Doncs esclar, evidentment. Però hi ha molts homes amb ganes de ser autocrítics i humils.
Leticia Asenjo: "El que et posa calenta al llit no necessàriament t'ha d'agradar al carrer"
Tot i això, tu fas un retrat molt similar de tots els homes amb qui has mantingut relacions.
Perquè la protagonista, que té moltes coses meves, té una sèrie de dificultats que fan que li sigui molt més fàcil apropar-se a un patró concret. M'interessava retratar això, tots hem de fer autocrítica. Jo em vaig separar i, amb el temps, una de les coses que vaig aprendre és que si no feia autocrítica de les coses que no van anar bé, estava condemnada a repetir el mateix.
M’he marcat al llibre diverses vegades en què has dit que sí quan realment volies dir que no. N’he comptat més de cinc.
Les primeres que hem de fer una reflexió som nosaltres. Ens hem d'atrevir. L'exercici passa per trobar la força i dir que no quan no et ve de gust fer alguna cosa o validar la possibilitat de canviar d'opinió, perquè també tenim dret a fer-ho. És la por a no quedar bé, a ser antipàtica. Està clar que el món és molt millor si tots som amables i educats, però tots hem de tenir el dret a ser uns fills de puta, les dones també. I a nosaltres no ens han educat així. No hem de ser sempre resolutives, estupendes, ni prendre tan bones decisions, ens podem equivocar i ser males persones.
✍🏼 Signatures de Sant Jordi: Horaris i lloc de les firmes el 23 d'abril
Però ens atrau la figura del machote...
Hi ha moltes pel·lícules així. I com a dones, ens han sotmès. Sembla que has de tenir una paciència infinita, que has d'aguantar carros i carretes, i això et marca, perquè s'espera de nosaltres que ajudem sempre, que tinguem aquest rol de salvadores. I perfectament et pots trobar aguantant coses que són inaguantables i que, quan ho veus amb el temps, no et pots ni creure. Crees un vincle emocional i t'acabes perdent. No oblidem que som fills i filles d'aquesta idea, víctimes del patriarcat. I d'una imatge d'home que no pot perdre la potència perquè els fa menys virils, menys mascles, i tots esperem això perquè és el que se'ns ha venut que és un home.
Vaja, que ens posa calentes al llit el que després no suportem al carrer.
És que les fantasies sexuals són fantasies. El que et posa calenta al llit no necessàriament t'ha d'agradar al carrer. Quan jo feia teràpia, mai portava a la sessió res del que estava escrivint perquè no tenia ganes d’interpretar-ho: era una creativitat i, si comences a fer-ne una sobreinterpretació, et cohibeix i et condiciona. Amb les fantasies és el mateix. El que passa al llit és una cosa i el dia a dia és un altre context. S'ha de trobar l'equilibri i no sentir-nos malament perquè després al llit et posin certes coses.
Tenim molt poca educació sexual...
És una merda descobrir la pròpia sexualitat passats els 30. És una gran putada. Hi ha molta dificultat de parlar sobre sexualitat amb els adolescents i amb els fills, fa molta vergonya. Però el que mola de fer-se gran, i això no s'explica enlloc, és que cada cop tens menys complexes i et vas coneixent més, i vas sabent més el que t'agrada. I aprens a demanar més i millor a l'altre. Quan ets adolescent estàs ple de vergonyes. Com més grans ens fem, si aprofundeixes en l'autoconeixement, més bona és la sexualitat.
Leticia Asenjo: “És una merda descobrir la sexualitat passats els trenta”
Està molt estigmatitzat el sexe en dones adultes?
Totalment. Fins i tot nosaltres creiem que quan tenim la menopausa s'ha acabat el bròquil, i no vol dir que no puguis tenir una vida sexual activa i satisfactòria. És una merda pensar que la sexualitat és una cosa lligada a cossos joves.
Uns joves que, tot i que cada cop tenen més possibilitats, també cauen en patrons tòxics.
La meva filla gran té 15 anys i m'explica coses que m'espanten. Sempre he pensat que ells tindrien una situació molt diferent de quan jo era adolescent, i clar que hi ha coses que han avançat, però queda molta feina i no vull que ella hagi de viure la sexualitat d'aquesta manera. També et dic que és una mica naïf pensar que algun dia podrem descansar en la lluita pels drets. Sempre hi haurà persones de merda al món.
També has tingut una relació complicada amb el bilingüisme.
És una de les coses que vaig treballar molt a teràpia. Jo vaig néixer a Granada i soc filla de la immersió lingüística. Vaig començar a viure en català quan vaig anar a l'institut, i quan havia de començar a escriure em vaig trobar amb un cert bloqueig perquè no sabia en quina llengua escriure, amb cap de les dues m'acabava de sentir còmoda: escrivia en castellà i sentia que no era ben bé jo, i escrivia en català i em sentia deslleial a la meva llengua materna, els meus orígens i la meva família. No és fàcil escollir el teu propi camí. Tinc família a Andalusia que veu estranyes les meves opcions polítiques o el fet que parli català amb els meus fills. La meva lluita generacional a casa va ser a través de la llengua i això em va bloquejar bastant. Però em vaig decantar, perquè el català té un pes més important a la meva vida i aquest bilingüisme extrem era massa esquizofrènic.
Pesa molt la llosa del bilingüisme a Catalunya?
No sé com ho viu altra gent, però evidentment no és una situació fàcil. Jo vaig a Madrid per feina i quan estic allà no he de pensar en quina llengua em dirigeixo al cambrer. Que tothom tingui la mateixa llengua és molt més fàcil, per això tenim les dificultats que tenim aquí. S'hi afegeix moltíssima riquesa i diferents maneres de veure el món, evidentment, però és una complexitat afegida. Poden semblar coses petites, però és una despesa d'energia mental que has de fer amb mil decisions diàries que poden semblar absurdes però que tenen molta implicació.
🌹 Sant Jordi 2022: com serà el 23 d'abril?
Potser vivim en una societat que no accepta gaire els grisos.
A mi l'altre dia em preguntaven si alguna vegada m'havien dit xarnega i com em sentia al respecte. No m'ho havien dit mai. Però fa poc em van comentar que una persona de família catalana de generacions però castellanoparlant havia comentat que li sorprenia que una xarnega com jo escrivís en català. Em va fer ràbia. Aquest tipus de conceptes diuen més de la persona que els ha creat que de les persones a les quals van dirigits. És normal que hi hagi aquesta bipolaritat quan has d'acomodar diferents identitats, però en el meu cas, la manera en com s'ha pacificat el meu conflicte identitari és estant molt orgullosa dels meus orígens. Jo soc espanyola i catalana d'adopció.
Leticia Asenjo: “El bilingüisme extrem entre català i castellà era massa esquizofrènic”
Tot i saber que això et pot generar també moltes crítiques.
Sí, però m'és igual. Tots hem de poder triar el nostre camí i aquesta és la meva opció. L'altra gent que faci el que vulgui.
Et sents més segura després del llibre?
No ho sé. Et podria explicar una cita que podria ser perfectament el primer capítol de Divorci i aventura 2 (riu). Vaig marxar de la trobada perquè vaig pensar: "M'haig de quedar aguantant?". I em va ser igual si quedava bé o malament. Fa uns anys no ho hauria fet.
Com va la teva relació amb Tinder?
Inexistent (riu). Jo no m'hi trobo còmoda. Em feia la sensació que a molta gent li costa fer l'exercici simbòlic de pensar que darrere de les paraules d'un xat hi ha una persona, amb una vida i amb sentiments, i que tu no pots ser un maleducat o pensar que el que dius no tindrà unes conseqüències. I tampoc tinc una gran necessitat de lligar.
Hi ha gent que no ho fa per vergonya.
No és cap vergonya que t'agradi algú. No és cap vergonya tenir ganes de follar. No és cap vergonya tenir ganes d'intimar. És el que ens fa ser humans. I és absurdament absurd que encara hi hagi aquesta llosa.