Disney + ha iniciat el curs estrenant El libro de Boba Fett. una nova sèrie ambientada en l'univers galàctic creat per George Lucas.

L'atractiu del caça-recompenses

A la primera trilogia d'Star Wars, Boba Fett era un personatge que funcionava més per estètica que no per narrativa. Era el silenciós caça-recompenses contractat per atrapar Han Solo i les seves (breus) aparicions eren tan atractives com, en el fons, insubstancials. Era un peó amb consciència iconogràfica dins un tauler molt més ampli que no depenia d’ell. Però igualment es va guanyar el cel de l’imaginari d'Star Wars.

Potser per això el mateix George Lucas el va voler dotar de relat propi a L’atac dels clons, però la mala fama de la pel·lícula (una mica exagerada, tot s’ha de dir) va dilapidar, un cop més, la seva influència en el conjunt de la saga. A la tercera va anar la vençuda. Quan Boba Fett va treure el cap a The Mandalorian, la narració que més ha fet per recuperar les essències juntament amb la pel·lícula Rogue One, de cop i volta va trobar un sentit i una sensibilitat determinats. Que finalment fos tan atractiu com secundari també deixava en mal lloc el temps perdut amb el personatge, perquè al final només amb uns pocs traços va semblar més tridimensional que en totes les seves aparicions prèvies.

Ara Disney li ha donat sèrie pròpia i la cosa tenia perill: allò que funcionava a The Mandalorian podia fer-ho en solitari, o bé tornaríem a aquells temps en què el caça-recompenses ens agradava més pel que sembla que pel que fa? Afortunadament, funciona. I en gran mesura és perquè s’aposta per apel·lar a l’ADN de la saga i explorar espais familiars on encara queden racons per descobrir.

Complement directe

El libro de Boba Fett és tant un spin-off de The Mandaloriam (en estil, sobretot) com un complement directe de la trilogia original. Sobre aquesta última, aprofita l’avinentesa per posar llum a la foscor del personatge i establir un arc narratiu farcit de salts temporals que li configuri una identitat d’una vegada per totes.

No és cap casualitat, en aquest sentit, que una de les trames principals giri al voltant d’un tro reclamat i la necessitat de fer-se respectar: és, en essència, un relat sobre el mateix protagonista, fins ara més conegut pel seu casc que no per la seva profunditat dramàtica. Pel que fa a l’herència de The Mandalorian, és evident en l’estructura de la sèrie (comença amb un desarmant minimalisme i va evolucionant cap a un enlluernador western espacial) i també en la seva aproximació a un llenguatge molt clàssic que irradia familiaritat.

És per això que El libro de Boba Fett és com un retorn a casa. Ho és pel protagonista, cansat de ser qui els altres creuen que és (impagable tot el que té a veure amb la posada en escena de les seves visites “oficials”), però també ho és per a nosaltres, que hi veiem evocades les nostres sensacions infantils. Tot plegat gràcies a un equip de guionistes i directors que han entès molt bé què necessita Star Wars i a un esplèndid repartiment en què destaquen Temuera Morrison i la gran Ming-Na Wen.