Lildami (Terrassa, 1994) és un dels noms de moda del panorama musical català. L'artista egarenc —Damià Rodríguez, fora de la indústria— acaba d'estrenar Viatge en espiral (Halley Records), el seu segon àlbum d'estudi, un disc en què, lluny d'encasellar-se entre els dogmes del trap, coqueteja amb diversos estils i noves sonoritats. El productor Sr. Chen i la vocalista Emotional G formen part del seu equip i són dues peces clau per entendre l'èxit del producte. Però n'hi ha més. En aquest nou viatge també l'acompanyen artistes com La Casa Azul, Albert Pla o Marta Mas, la seva exparella.

A l'entrevista que llegiràs a continuació, Lildami dispara quan se l'acusa d'haver acatat les imposicions de la indústria, es desmarca de l'escena trapera —i de tots els tòpics que l'acompanyen— i revela, entre d'altres, per què ha inclòs una havanera al nou àlbum.

Quin estil diries que fas?
No ho sé, la veritat. Considero que la meva música té moltes influències. Innegablement del rap i del trap, que és el que he escoltat sempre, però també de reggaeton i pop. M'agrada dir que soc raper, però no crec gaire en les etiquetes.

Fa uns mesos vaig entrevistar la PAWN GANG, gent que parla de drogues i putes i que segueix la doctrina d'Atlanta. M'explicaven que per ser més comercials s'haurien de posar filtres que no es volen posar. Tu no parles de drogues perquè ets així o perquè t'ho imposen?
Qui m'ho pot imposar?

La indústria.
Què és la indústria? El concepte heterogeni de la indústria, què és? Pregunto, eh. Entenc per on vas, però, a mi, qui em pot imposar alguna cosa? Si jo dono el disc fet a la discogràfica.

La discogràfica et pot dir "no pots parlar d'això"?
La meva discogràfica és un element més del grup. Tenim sinceritat total perquè em donin la seva opinió, però la decisió artística recau sobre mi, el Sr. Chen i la Mariona (Emotional G). Entenc que des de certs sectors, i no parlo per la PAWN GANG, es pensin que t'obliguen a cantar sobre certes coses. Però parlant clar, em sembla una gilipollada. A mi ningú m'ha obligat a parlar de res. Si no parlo de putes o de drogues és perquè no és la meva puta vida. Soc un tio normal. No faig apologia de drogues perquè ni passo coca ni me'n foto. No és el meu lifestyle. Entenc que queda molt bé, però es tracta de no posar filtres. A les meves cançons t'explico la persona que soc, et parlo dels meus problemes reals. Ni me'ls invento ni vaig del que no soc, perquè em sembla una falta de respecte per la gent que sí que ha viscut aquest tipus de situacions.

A Catalunya, si vols arribar a sonar a TV3, t'has de posar filtres?
Només puc parlar per mi. Jo no me'n poso. A mi, el que facin o deixin de fer els altres, me la sua. Em sap greu si sona prepotent. Si hi ha gent que se n'ha de posar per sonar a altres llocs, em sembla bé. Si n'hi ha que prefereix dir el que li passa pel cap, doncs també. Jo l'únic filtre que em poso és la meva persona. Com que a la vida real no dic certes burrades, tampoc les dic a les cançons.

És una pregunta que faig a altres artistes, no només a tu.
No m'ho prenc personalment, però jo no em considero family-friendly. Simplement faig la música que vull. Si agrada, de puta mare. En cap cas intento fer certes cançons o parlar de certes coses per agradar més. Faig el que em ve de gust. Tinc la sort que molta gent se sent identificada amb les coses que canto. Suposo que és cert que hi ha coses sobre les quals pots o no pots parlar, però no va amb mi.

No t'ho prenguis malament.
No m'ho prenc malament, de debò. No em prenc res de la música personalment, perquè al final és música i prou. Però la gent es pensa que hi ha una mà negra que m'està escrivint els temes, i no tenen ni puta idea de com funciona. No ho dic per tu, però no és el primer cop que em pregunten si em diuen de què haig de parlar o de què han d'anar les cançons. Entenc que hi ha molts grups a qui els donen tot fet. Grups que només han de posar la cara, cantar i fer el videoclip. Lildami s'ho fa tot ell i el seu equip. Fem el que volem i òbviament tenim en compte la gent de la discogràfica i el management. M'agrada rebre les seves opinions, com també m'agrada rebre'n dels col·legues i la gent propera. Cansa molt el discurs que diu que he hagut de canviar.

Jo no ho afirmo, ho pregunto.
I jo et responc.

A Provença has fet una cosa bastant punk: cantar amb la teva ex.
Això és una de les coses que fan que m'allunyi del rap. Al rap hi ha una actitud de ser el més dur, el més xungo. Si tens una ex, has de dir que te n'estàs follant una altra. Em fa molta mandra. Jo no soc així, a mi no em va. És important parlar de les vulnerabilitats dels homes, al rap no es parla de sentir-se feble i vulnerable. És una cançó que vaig escriure quan ho vaig deixar amb la Marta. És una història que parla de nosaltres dos i, per tant, no hi ha res més real que n'estiguem parlant tots dos. Els dos protagonistes t'estan explicant què ha passat, no hi ha un exercici més transparent que això.

L'altre dia parlava amb en Yung Rajola i també era partidari de mostrar les vulnerabilitats.
Sí, és que a vegades veus gent que sembla que ha de ser superdura. Crec que estan acomplexats. Tenen unes vulnerabilitats tan grans que han de donar la imatge contrària.

Has treballat amb un geni com l'Albert Pla. Ha de ser un tio especial, no?
És una persona com tu i com jo. No crec que el fet de ser artista et posi a un pedestal diferent. A vegades veiem els artistes com semidéus, però és com tu o com jo, una persona amb coses bones i coses dolentes. El tracte ha estat increïble, no te'n sabria dir una de dolenta. Som dues persones iròniques que riem una mica de tot. Que una persona com ell s'hagi sumat al projecte és una cosa que m'enduc, em fa content, i crec que dona cert aval a la nostra música.

A l'àlbum també hi col·labora La Casa Azul, gent amb caché.
Sí, però no busquem les col·laboracions per això. A mi em sua la polla si tenen seguidors o no. Si m'agrada el que fas i hi ha bona connexió en l'àmbit personal, endavant, fem un temazo. Sí que és cert que cada cop em fa més mandra col·laborar amb rapers.

Per què?
En certs moments em sento fora de l'escena. Veig actituds que a mi no em representen.

El que dèiem abans, la fatxenderia implícita del rap.
Jo soc el més xuleta, el que més vacil·la, però quan vacil·les, has de ser conscient de moltes coses, has de contemplar que pot venir algú més vacil·leta que tu. Per això mai em veuràs parlar de pistoles o del barri, no em veuràs dir que si et fots amb mi et fots amb tots. Si et passes tota la teva carrera dient que ets molt dolent, el dia que vingui algú amb dues pilotes de debò, hauràs de demostrar el que deies als teus temes.

Té sentit, a Catalunya, parlar d'ambients turbulents tal com ho fan a Atlanta?
No sé, suposo que sí. Hi ha entorns i entorns, conec gent que ve d'aquests llocs. Jo, gràcies a Déu, no hi he crescut. No en puc parlar i no m'apodero d'un missatge que no és meu.

El fet de posar una havanera al disc com l'hem d'interpretar?
Com vulgui cadascú. A tu què t'ha semblat?

En certa manera, és una declaració d'intencions. Una manera de dir que puc fer qualsevol cosa, també una havanera, si em surt dels collons.
Volíem reivindicar les arrels catalanes. Tothom s'intenta emmirallar amb el sud dels EUA, però aquí tenim una cultura musical superpotent. No cal anar tan lluny per fer coses. També, com dius, som un grup polivalent. El fet que jo vingui del rap no vol dir que no pugui sortir de la meva zona de confort.

Demostrar que algú de l'escena urbana pot fer una havanera.
Considero que no haig de demostrar res. Faig la meva onda, el que em ve de gust en cada moment. En aquell moment em venia de gust una havanera. No penso en la gent a qui li agradarà ni en la que no. Estic en una posició en què faci el que faci, tindré detractors. La vida de l'artista és fer el que realment vols. Si el públic sabés què ha de fer l'artista, seria l'artista. Que no s'entengui com un discurs de flipat.

...
És una reflexió que m'ha costat fer. Estic fins als ous d'obrir Instagram i trobar-me gent que em diu què haig de fer. I ho fan amb bona intenció, eh.

Tot i això, estàs content amb la rebuda de l'àlbum.
Sí, li he dedicat molt temps i m'ho he currat perquè surti perfecte. Crec que la feina feta és increïble. Quan el publiques i veus que a la gent li està agradant tant, que el comparteix, que vibra amb les lletres que has escrit a casa, doncs et fa molt feliç. El primer disc va anar molt bé, però aquest l'està superant. Quan veus que la gent que fa temps que t'escolta està creixent amb tu i ho entén, també et fa molt feliç. Som un grup que arrisquem, no fem dos temes iguals. La tònica a l'escena estatal consisteix a repetir fins a l'infinit les coses que funcionen. Nosaltres destaquem perquè intentem canviar i arriscar.