Al Ramon Montardit el conec de fa anys. Potser de fa dècades. Era el baixista de Sol Lagarto, cosins llunyans de Black Crowes, una de les millors bandes de rock americà que hem tingut a casa nostra. Ara és el responsable de premsa de Halley Records, el segell que ha avalat les obres d'algunes de les propostes més populars del país. Al seu catàleg llueixen els noms de Txarango, Oques Grasses, Stay Homas, Els Catarres... També és la llar fonogràfica de Lildami, figura preponderant de la música urbana catalana. El raper terrassenc publica avui el seu tercer elapé, Dummy (Halley Records, 2023), disc que persisteix en aquesta visió calidoscòpica del rap i el trap que el membre revelació del jurat d'Eufòria ha anat cultivant des que el vam descobrir a mitjan dècada passada amb les seves primeres maquetes i va evidenciar de forma proverbial a partir del seu primer llarg, Flors mentre visqui (Halley Records, 2019). Aquí juga a tot, des del rap canònic al pop de l'escola Manel de 4 Gats, el tema en què compta amb la col·laboració de Triquell i ha estat produït per Arnau Vallvé, justament bateria de Manel i també productor de l'enfant terrible de la primera edició del talent de TV3. Entre mig, tot el que hi càpiga.
El Ramon i el Dami m'esperen en un local d'una d'aquelles cadenes de forn de pa i cafeteria en què els 365 dies de l'any serveixen cafè aigualit i croissants fets amb massa congelada i gust de plàstic. Tot xivarri, un infern per fer una entrevista. Arribo tard. Molt tard. Però no es queixen. M'acompanya el Carlos. El nostre fotògraf. Ell i el Dami marxen a fer els retrats que il·lustraran aquesta entrevista. En Ramon i jo ens quedem a la cafeteria. Parlem d'això i d'allò. M'adverteix que el primer que em demanarà en Dami és si he escoltat el disc. Altres vegades, jo confesso, amb altres artistes, en altres entrevistes, no ho he fet. Aquesta vegada... En Dami i el Carlos tornen. El Carlos marxa, el Dami es queda i sí, el primer que fa és preguntar-me si he escoltat Dummy.
I tu, quan ha estat l'última vegada que has escoltat el disc?
Ahir a la nit. El vaig acabar de gravar ara fa un mes. Estic molt content amb com ha quedat. Dormo amb la consciència tranquil·la. I això que jo soc el meu pitjor crític. Soc el pitjor hater que tinc. Però aquesta vegada estic molt content. M'agrada la diversitat que hem aconseguit, tant en la producció com en les lletres. Per ser un tio bastant mediocre rapejant, m'he sorprès a mi mateix amb què he assolit.
Dormo amb la consciència tranquil·la. I això que jo soc el meu pitjor crític. Soc el pitjor hater que tinc
El que més curra
Això són cures preventives abans de fer-se la ferida, li retrec. Ell es defensa amb un no rotund. Diu que ell no guanya per ser un bon raper, guanya per ser el que més treballa. Que sí, que té els seus recursos, jocs de paraules amb gràcia, temàtiques que se surten dels tòpics del gènere... "I tinc un bon flow, però no el millor. Evidentment, les meves habilitats milloren, i soc millor MC ara que deu anys enrere o un disc enrere. Soc com Goku entrenant a la Càpsula, quan surt està on fire. Jo acabo de sortir de la càpsula".
El Dami del 2023 enyora el Dami innocent del 2016, el que no sabia com anava res. El que ignorava com s'havia de registrar un tema a l'SGAE perquè el tema era seu, l'havia fet amb els col·legues a la seva habitació i no havia de donar explicacions a cap societat d'autors. "Tot i que prefereixo ser menys innocent i saber, com sé ara, com van moltes coses. De la mateixa manera que ara em sento totalment lliure per crear i publicar només allò que vull. I això es nota en aquest Dummy, un disc que m'està fent molt feliç".
El més fàcil hauria estat fer 10 Supermercats, però he decidit arriscar-me. La gràcia de tot això és actuar com si no hi hagués risc, com si no hi hagués res a perdre
És-el-que-més-curra insisteix. Hi ha moments en les entrevistes amb el Dami que tens més la sensació d'estar parlant amb un home de negocis que amb un artista. Amb algú que té un pla estratègic més que no pas un grapat de barres fent-se-les a sobre. "Quan començava hi havia un somni, no un pla estratègic. Ha estat amb el temps que m'he vist obligat a assumir la part de negocis: m'he vist obligat a tenir una empresa, gent amb què treballo, a invertir en projectes. Hi havia el somni de viure d'això i anar més enllà. Però hi ha coses que mai et sortiran com les has planejat. Ni tampoc vull fer-ho. Ara el més fàcil hauria estat fer 10 Supermercats, però he decidit arriscar-me. La gràcia de tot això és actuar com si no hi hagués risc, com si no hi hagués res a perdre".
No hi ha res més satisfactori que haver fet el disc que jo volia fer i no el que la gent s'esperava que fes. No em dec a ningú
Perquè arribats a aquest minut de partit, convertit en estrella de l'equip, cada vegada que puja a un escenari, cada vegada que publica un disc, Dami té coses a perdre. "M'hi jugo coses", assenteix. "Però, així i tot, no hi ha res més satisfactori que haver fet el disc que jo volia fer i no el que la gent s'esperava que fes. No em dec a ningú". En Dami fa la música que el Dami vol escoltar. Li encanta que el que fa agradi com a més gent millor, que hi hagi gent que el segueixi des que va començar el 2016, però no es deu a ells. "El que em fa diferent de la resta és que mai saps com sonarà el meu següent tema, però tots mantenen l'essència. Hi ha una línia invisible que uneix les meves primeres maquetes amb aquest disc".
Si et vols sumar al tren del Dami, seràs benvingut, si no, perquè no t'agrada la meva música, perquè no t'agraden les meves lletres, perquè no t'agrada la llengua en què canto... tens tot el teu dret. No passa res, tu per aquí i jo per allà
En Dami és un pureta
Aquesta evolució en la proposta i creixement en popularitat ha derivat en l'augment de la seva base de fans i també la de detractors. En Dami rep hate, admet, però no més hate que altres artistes o grups, puntualitza. Ell va fent pel seu carril. Sense ficar-se amb ningú. El de Terrassa no entra al beef si no surt a compte. "M'haurien de tocar molt els ous per anar a la guerra. Si et vols sumar al tren del Dami, seràs benvingut, si no, perquè no t'agrada la meva música, perquè no t'agraden les meves lletres, perquè no t'agrada la llengua en què canto... tens tot el teu dret. No passa res, tu per aquí i jo per allà. A mi hi ha molta música que no m'agrada i no tinc res en contra. Ells fan la seva onda i jo la meva". Perquè sí, l'any 2023 encara n'hi ha que no entén que cadascú pot expressar-se en l'idioma que més li plagui. "La gent que em critica per rapejar en català, és gent que no parla català. Gent curta de mires".
No és un fet conscient. En cap moment he consultat l'IEC o he entrat a Softcatalà per corregir les meves lletres... M'estaré fent pureta?
Oju! També hi ha l'altre extrem. Els que el critiquen per fer servir paraules i expressions que no són normativament correctes. Tot i que ara ets més curós amb l'idioma. "No sé si perquè m'he fet gran i intento detallar més les lletres o perquè sento que tinc certa responsabilitat amb la llengua". Parlem? "No és un fet conscient. En cap moment he consultat l'IEC o he entrat a Softcatalà per corregir les meves lletres... M'estaré fent pureta?". Tard o d'hora tots ens fem puretes. Però l'edat és un estat mental. "Jo ara mateix estic centrat. Focalitzat. Amb ganes de fer coses i fer-les bé. De currar més que mai".
Si Manel s'haguessin quedat amb el putu ukelele, molarien igual segur. Però molen molt més per tota l'evolució que han fet al llarg dels anys
Dummy m'ha semblat un disc de tancament o inici de cicle. Potser perquè el Sr. Chen ja no és el productor que tot ho manega. En el seu tercer treball, el Dami ha obert les portes a altres arquitectes sonors: Àlex Pérez, Pau Romero, Scotty DK... Potser perquè la presència de la Mariona Batalla aka Emotional Goku aka Flora és residual... "No ho veig així. El Chen ha produït mig disc i en molts dels temes que no ha produït, hi col·labora. Però sí que he tingut la necessitat d'ajuntar-me amb altra gent a l'estudi i provar coses noves. Igual que ells, que han posat en marxa els seus projectes en solitari. Però seguim linked. A més, treballar amb diversos productors també ajuda que el disc soni més divers. Com oient crec que mola que et sorprenguin amb cada cançó. Tenir una personalitat, però que no hi hagi dues cançons que sonin igual. Si més no, jo és el que valoro com a fan de la música. Si Manel s'haguessin quedat amb el putu ukelele, molarien igual segur. Però molen molt més per tota l'evolució que han fet al llarg dels anys. O el mateix amb Oques Grasses. Podrien haver seguit fent reggae com a You Poni. Ara molen molt més".
I aleshores és quan li demano que tregui el mòbil i m'ensenyi que és el que més ha estat escoltant a Spotify els darrers mesos. Banda sonora vital en què té un protagonisme principal el raper nord-americà Lil Yatchi. "Escolteu-lo. És una meravella. És un paio que ve del trap i acaba de fer un disc que és al·lucinant". Let's Start Here, és el disc a què es refereix en Dami. Ho certifico. Mel. "També m'he pillat molt de Metro Boomin. I m'agrada molt Alizzz. També Eladio Carrión. Escolto de tot". Jo li recomano que faci una escolta a Hereus del Beat, el col·lectiu,terrasenc com ell, de rap old school . El seu nou disc és una sobrada de flow i barres a l'estil dels norantes. "Encara no l'he escoltat. Es troba a faltar un bon boom bap en català com el que fa aquesta penya".
Ens agrada agradar. Que ens diguin que som guapos, bons i intel·ligents, que tenim una vida de puta mare. No penjarem fotos ensenyant la panxa ni atrapats a l'AP7, sinó de les nostres vacances a Praga o Tailàndia. I és normal
Versàtils i variades també són les lletres del Dami, sempre intentant fugir dels tòpics suats del gènere. "A vegades escolto discos de rap i al quart tema ja estic fart que em parlin del mateix cotxe o de com de bé rapegen. I que consti que a mi m'agrada el vacileo, però també parlar de totes aquelles coses que em preocupen. Escriure m'ajuda a tenir un discurs sòlid, perquè m'obliga a reflexionar". En aquest punt no puc evitar retreure-li les rimes del single M'és igual, tema en què carrega contra les xarxes socials, sent ell un usuari ultra-actiu de Twitter, Instagram, Tik Tok... "És hipocresia... Tot i que segurament aquesta no és la paraula. Com artista, he de ser a les xarxes. De la mateixa manera que admeto que consumeixo Tik Tok com un cabrón. Però també soc conscient de la seva nocivitat. Em rebenta quan em surt un paio amb un Ferrari llogat venent-nos cursos de criptomonedes. Em fot molt de pal". Però ja no només és el pibe que ven fum. Som nosaltres mostrant una vida irreal, envejant aquells que seguim que ens mostren vides irreals. "Obvi. Ens agrada agradar. Que ens diguin que som guapos, bons i intel·ligents, que tenim una vida de puta mare. No penjarem fotos ensenyant la panxa ni atrapats a l'AP7, sinó de les nostres vacances a Praga o Tailàndia. I és normal".
I Eufòria què?
Doncs tornem ara al març. Tinc moltes ganes, m'ho vaig passar molt bé. M'ho vaig passar sorprenentment molt millor del que m'ho esperava. Ara ens falta una Illa de les temptacions catalana, però enlloc de República Dominicana, a les Illes Medes.
Ja m'has donat el titular clickbait.
El compro.