Que Little fires everywhere tingui com a protagonista la guanyadora de l'Oscar Reese Witherspoon és garantia d'èxit. Que la primera imatge del primer episodi sigui una casa cremant davant d'un extens dubte de culpabilitat tacada amb llàgrimes o que el dubte de l'estigma racial i de classe sobrevoli constantment la trama, també. Va passar ja amb Big Little Lies, el seu brutal elenc —Nicole Kidman, Shailene Woodley, l'espectacular Meryl Streep— i un argument que es movia constantment entre la sospita i el drama tèrbol.
Va ser allà quan Witherspoon va mostrar la seva capacitat d'adaptació a qualsevol escenari, a qualsevol mena de format, a qualsevol argument, perquè aquesta rossa molt legal no té un pèl de ximple. Fa uns dies es convertia en l'actriu més rica del món després de vendre part de la seva productora, Hello Sunshine, creada el 2016 després d'adonar-se que Hollywood sempre li oferia els mateixos papers. Ella ho va voler revertir per donar a les dones artistes la possibilitat de posicionar el seu nom al món del cinema.
Lluita de classes en un barri pijo de l'Ohio dels 90
L'obra audiovisual que l'ha fet brillar de nou és una minisèrie de 8 capítols estrenada l'any 2020 en la qual l'actriu comparteix protagonisme amb Kerry Washington i el seu mal humor desenfrenat, que no s'aparta dels seus pòmuls o dels seus llavis premuts en gairebé tota la marató. Aquí, Reese Witherspoon es posa a la pell d'Elena Richardson, una periodista local (gairebé) perfecta que compagina la seva professió amb la certesa republicana de ser la millor mare, la més ben vestida, la millor cuinera i la més pulcra mestressa de casa. Quan coneix Mia Warren, una mare negra sense gaires recursos que sobreviu com a artista i amb una filla adolescent, començarà una cursa competitiva entre totes dues que no sabem per on sortirà. Literalment. I així, et passes en suspens cada capítol, 50 minuts amb els ulls com plats, sense voler anar al llit i amb la certesa absoluta de no tenir ni idea de què passarà al final.
És una sèrie-mirall, d'aquestes peces televisives que et posen entre l'espasa i la paret i t'obliguen a mirar endins. La discriminació i els prejudicis racials cap a la comunitat afroamericana —o la comunitat xinesa, també – són constants d'una forma més o menys subversiva. De vegades la repulsió és directa i sense embuts; d'altres es percep en gestos, en mirades o en comentaris subtils que lamentablement podríem fer qualsevol de nosaltres. Part de l'atractiu de la sèrie rau en aquest punt; ens col·loca davant el nostre reflex per constatar les irregularitats que tenim com a ésser humà i treure'ns les vergonyes. Perquè vegem l'entrellat del privilegi blanc, que no és una ximpleria passatgera, que és una actitud que ens desposseeix d'humanitat als que el tenim.
També hi ha l'altra cara de la moneda, la naturalització de la diversitat representada en l'amistat entre els fills de les dues protagonistes. Les relacions que es van forjant són un altre indicatiu, potser un de més obert, menys recargolat. Tanmateix, aquest punt tampoc no està lliure d'estigmes: en alguns moments la superioritat blanca fa efecte i, per exemple, trepitja la bona fe de Pearl, la filla de Mia, fins que aquesta obre els ulls per adonar-se'n que el món no és tan senzill com sembla. No per a una noia com ella.
Una adaptació amb diversos canvis substancials
Encara que la sèrie d'Amazon Prime està basada en el llibre homònim de Celeste Ng, existeixen diverses diferències substancials entre ambdues opcions, canvis de guió que sens dubte reporten grans girs argumentals. Sense ànim de fer espòiler, una de les diferències més evidents és que no hi ha cap pista al llibre que indiqui que Mia i Pearl siguin afrodescendents. Tanmateix, en la minisèrie de Liz Tigelaar, aquesta dada és un dels punts més rellevants a l'hora de muntar el relat i fer un retrat sòlid de la societat americana dels anys 90.
Sexualitat, amistat, els descobriments del primer amor, la solitud de les nostres decisions o l'estepa freda del passat són temes recurrents a Little fires everywhere. La sèrie és una consulta imperativa amb el nostre coixí per no desdenyar els prejudicis que alimentem o els que deixem passar, als quals no donem importància perquè són lluny del nostre cercle. Elena, Mia i les situacions que les ocupen podrien estan sota el nostre jou i no seria agosarat. Com actuaríem si haguéssim de decidir per elles? Seria nostra la casa que acaba en flames?