"Només hi ha dues maneres d'alliberar-me mi mateixa: a través del suïcidi i a través de l'escriptura" (Marguerite Duras). Una declaració que va llegir Carole Achache a Internet que acaba amb aquesta conclusió: aquesta puta ho va encertar. Eren els últims anys d'una figura de culte a França, una escriptora, fotògrafa i actriu que va deixar empremta, però més que a cap altra persona, a la seva pròpia filla, Mona. D'allà l'esforç, l'obsessió i el regal de confeccionar un documental que l'ha guarit. Igual que la seva mare va escriure un llibre sobre la seva àvia Monique Lange (que al principi van rebutjar un munt d'editorials), ella ha ideat un documental amb un traç gens convencional. "La meva mare va deixar un enigma, la història de la nostra relació". I allà, entorn d'aquesta comunió, gira el relat. Amb un decorat delirant, sembla que siguis dins del cap de la protagonista, de la seva memòria: en les seves fotografies, en els seus escrits.
És al·lucinant l'evolució en la transformació de Cotillard durant el documental: te la creus en les formes, en el merament físic i en la veracitat de les seves paraules
I en aquesta equació, el múscul d'aquesta cinta: una Marion Cotillard impressionant en el paper de Carole Achache. Una transformació que parteix des del mateix escriptori on treballava Carole i amb l'attrezzo que li proporciona Mona: els seus texans, la seva perruca, els seus anells, les lents de contacte marrons, aquest collaret que portava sempre, fins i tot el perfum que utilitzava. Tot el necessari per impregnar-se i submergir-se en el seu cos i en la seva ment. De fet, és al·lucinant l'evolució en la transformació de Cotillard durant el documental: te la creus en les formes, en el merament físic i en la veracitat de les seves paraules. En efecte, això és inaudit, mai abans una actriu no havia estat nominada al Cesar a millor actriu per un documental (la cinta en va acumular dos més).
La recerca d'una catarsi
Combinant les imatges d'arxiu amb l'acció a l'habitatge on es desenvolupa el documental, aquest és un treball d'investigació i, sobretot, és la recerca d'una catarsi. Amb una vida, la de Carole Achache, envoltada de llibres, amb Camus, Marguerite Duras i, sobretot, Jean Genet. Una influència que després va llegar a la seva filla, amb la discutible dicotomia sobre si això era positiu o negatiu. Era un sentiment contradictori, convivien alhora l'admiració i l'odi. És més, Genet va dir sobre Carole: "És com un cotxe de policia, sempre va d'incògnit". Per allà també va emergir Juan Goytisolo, el padrastre espanyol. La història de Carole és la pròpia del seu país, França: el París somiador de la dècada dels cinquanta en què ella es planteja per què ningú no escriu sobre la felicitat d'aquells dies, el maig del 68 en el qual reconeix que el seu activisme era simple postureig, o l'etapa amb François Miterrand durant els vuitanta en què arriba a aquesta conclusió: el conformisme és una malaltia espantosa.
Combinant les imatges d'arxiu amb l'acció a l'habitatge on es desenvolupa el documental, aquest és un treball d'investigació i, sobretot, és la recerca d'una catarsi
Mentrestant, la visió de diversos escenaris; una infantesa de maduresa precoç, la presència masculina com un element difús i, com a cruïlla, el despertar i les incògnites sobre la sexualitat. En realitat, era una màrtir, algú que se sotmetia. De vegades era conscient d'això, d'altres no tant. "Sovint tot el que he viscut em turmenta", diu Carole. Amb la idea de formar part del circuit polític i social, ella volia encaixar, que l'acceptessin. Pagant peatges cars com la ingesta d'àcids. Tanmateix, París li semblava un lloc avorrit. Per això marxa a Nova York. I allà, ja sense recursos familiars, accedeix a fer favors sexuals als propietaris dels pisos on s'allotja. Això li permet passejar pels carrers, conciliant la vida de prostituta i la de filla d'intel·lectuals. Una història que Cotillard explica tombada en un llit, plantejant-se la moralitat dels seus actes. Però potser, l'escena que explica el perquè d'aquest documental sigui la del te. En un moment de descans, Cotillard pren un te asseguda en una butaca. Mentrestant, Mona li demana que el prengui fent soroll i com feia la seva mare, d'un glop i després empassant-se'l. Admetent després que odiava aquest soroll, a la qual cosa Cotillard respon: llavors per què vols que ho faci? I allà es troben totes les respostes de la intensa relació mare-filla, en la qual els homes queden a un costat. Ja ho deia el marit de Carole i pare de Mona; han estat 33 anys sense exercir el meu paper. Amb el treball ja fet, queda deixar l'attrezzo sobre l'escriptori, ficar les fotografies en una bossa d'escombraries i imaginar-te asseguda a la platja al costat d'ella mentre sona Little girl blue de Janis Joplin.