¿Sabia vostè que Jocelyn Wildestein, la dona que es va operar per a convertir-se en felí, és lleó, el signe més notes i autocomplaent del zodíac? ¿I que Carles III, el rei que va trucar a Camilla Parker Bowles per a dir-li "vull ser un tampó dins teu", és escorpió, el més marranot? No? I que, el sotasignant és un verge de manual, com el príncep Harry, el signe que més preguntes fa?…
Han passat algunes setmanes des que una grip impedís a Liv Strömquist (Lund, 1978), una de les autores més idolatrades del moment, venir a presentar el seu nou còmic a la llibreria Finestres. Uns quants analgèsics, antihistamínics i paquets de kleenex després, per fi hem tingut l'oportunitat de conversar amb ella d’Astrologia lleugera (Editorial Finestres) i Astrología liviana (Reservoir Books), un artefacte vinyetesc que explora les possibilitats del zodíac més enllà de la tendència pop, el joc per lligar, procrastinar o catalitzar la nostra ansietat. Un tractat que ens fa de mirall per analitzar no tan sols la nostra identitat i les obsessions personals, sinó tot allò que queda fora del camp visual immediat: la sociologia de les relacions i la incomprensió d’un món neoliberal (molt probablement afectat per Mercuri retrògrad). A través del seu to aspre i irònic, l’autora articula un discurs sòlid al voltant del zodíac que engloba des de Beyoncé fins a Theodor Adorno, passant per Jane Goodall o la seva pròpia senyora mare.
Al teu còmic anterior, La sala dels miralls (Reservoir Books/Finestres), reflexionaves sobre la dictadura de la imatge. Ara sobre un altre tipus de dictadura: la de la predestinació. Naixem determinats pels astres?
El motiu pel qual vaig interessar-me en la qüestió va ser el fet de percebre un interès emergent vers l’astrologia a les xarxes socials. Està a tot a reu! I a mi m’interessa per diferents motius. Considero que és una cosa entretinguda, una tendència que m’ajuda a divertir-me una mica. Tot aquest contingut relatiu a l’astrologia acostuma a ser graciós i és una manera de fer un comentari sobre el món. El món és un lloc tan estrany, i hi ha tantes coses raríssimes que no paren de passar, que l’astrologia, en certa manera, acaba sent una via per fer aquest comentari, responent amb encara més estranyesa. Ara bé, el que intento amb aquest llibre, sobretot a la segona part, és intentar analitzar els motius pels quals l’astrologia està tan en voga, d’on ve l’interès per aquesta disciplina. No crec en un univers predestinat, sobre com som o les coses que ens passaran.
Soc de l’opinió que és molt més divertit ser mala persona, criticar i malparlar tant com es pugui
No deixes canya dreta, cap signe en surt gaire ben parat…
Jo el que volia és que gran part d'aquest llibre fos divertit, i aprofitar els signes del zodíac per fer una sàtira sobre la humanitat. És a dir, que he fet servir tots aquests signes del zodíac per fer una crítica divertida, una sàtira sobre les diferents tipologies de persones que coexisteixen a la societat contemporània. Soc de l'opinió que és molt més divertit ser mala persona, criticar i malparlar, tant com es pugui. La meva mare (i això ho explico al llibre) em deia que era important explicar coses boniques sobre els signes, però crec que això no té cap gràcia. Jo, per exemple, soc aquari, un dels signes més rarots. L'aquari acostuma a ser una persona estranya que pensa que ho sap tot. El "setciències", l'anomeno al llibre. És una persona estranya als ulls dels altres, i crec que això em descriu molt.
A tota la teva obra mostres una especial fal·lera per la premsa rosa, pel salseo (DiCaprio, les Kardashian, Lindsay Lohan, etc.), que barreges amb cites de grans pensadors clàssics i contemporanis. Representen els famosos i les famoses arquetips amb els quals ens podem reconèixer?
Sí, absolutament. Jo els veig pràcticament com el panteó dels deus grecoromans. Un seguit de personatges que ens obsessionen, per poc importants que siguin les coses que fan a la vida, i que acostumen a tenir unes característiques molt definides: la dona guapíssima, l’home fort i valent… Els famosos son com déus moderns.
És el segon llibre teu traduït al català, en portes uns quants en castellà, has visitat el nostre país diverses vegades… Per què cala tan bé el seu missatge?
Doncs no ho sé, la veritat. Però em fa molt feliç que la gent a Catalunya i a Espanya hagi començat a interessar-se pels meus llibres. Vivim en un món globalitzat. A tothom ens passen més o menys les mateixes coses, i ens preocupen els mateixos temes. Tots estem experimentant els mateixos canvis radicals: com ens comuniquem amb els altres, com ens presentem en societat o com reflexionem sobre les nostres identitats. Els món canvia constantment i no sabem cap a on anem, o com ens afectaran aquests canvis o com aquests canvis ens modifiquen. Als meus llibres, el que intento, senzillament, és analitzar els efectes d’aquests canvis sobre nosaltres.
Com és l’escena del còmic fet per dones a Suècia?
Hi ha hagut un gran canvi. Les coses van començar a canviar fa uns deu o quinze anys. Van començar a entrar moltes dones en l’escena del còmic, que fins aleshores havia estat molt dominada pels homes i només podíem trobar unes poques autores. És una escena molt petita, si la compares amb altres països, però va haver-hi tot un moviment de còmic feminista a Suècia. Ara hi ha moltes dones fent còmics sobre tota mena de temàtiques, no específicament sobre gènere o feminismes, sinó històries molt diverses. Hi ha hagut un avenç molt positiu. Ja no és una gran temàtica a parlar, no cal que ho sigui. Abans sí, perquè no n’hi havia. Jo recordo, quan vaig començar, que m’entrevistaven i sovint em preguntaven com em sentia sent una dona que fa còmics. Ara no és tant rellevant, i crec que això és molt positiu.
Ara hi ha moltes dones fent còmics sobre tota mena de temàtiques, no específicament sobre gènere o feminismes, sinó històries molt diverses
A Barcelona hi ha una jove escena de còmic femení i feminista força potent, tot i que no acaba de treure el cap de l’underground (Laia Arqueros, Bàrbara Alca, Marta Cartu, Genie Espinosa, Ana Galvañ, Nadia Hafid, Conxita Herrero, María Medem, Miriampersand, Roberta Vázquez…). Les coneixes? Has tingut oportunitat d’apropar-te a l’escena catalana i espanyola de còmic?
No, per desgràcia no. M’encantaria conèixer més aquesta escena. Vaig ser-hi al Saló del Còmic a Barcelona, crec que a l’any 2018, i vaig parlar amb algunes autores. A algunes les segueixo per Instagram, tinc només aquest petit contacte amb l’escena barcelonina, però m’encantaria conèixer-la millor.
Ets llicenciada en Ciències Polítiques, perquè vas decidir passar-te al còmic?
Els còmics son una via molt vàlida, penso, per poder fer comentaris socials i debatre sobre política. Vaig començar a dibuixar còmics durant els primers anys d’universitat, i això es reflecteix a la meva obra. D’alguna manera, s’inspiren en un mètode de treball acadèmic. Quan escrius un assaig a la universitat, comences amb una pregunta, elabores una teoria, arribes a una conclusió, fas servir les fonts bibliogràfiques, investigues què s’ha dit abans sobre la matèria… En certa manera hi ha unes concomitàncies amb la creació d’un còmic. O almenys amb la manera com jo treballo. Primer, em plantejo una pregunta, després investigo sobre la qüestió, llegeixo molta teoria i al final dibuixo el còmic. Per tant, la meva manera de treballar s’inspira en tot el que vaig estudiar a la universitat, però amb l’avantatge que si fas un còmic pots saltar-te les coses avorrides i anar directament a la part divertida. Per a mi és molt més agradable fer còmics i parlar de la societat des d’aquest punt de vista. El que més m’agrada és que són accessibles, és un objectiu en tot el que faig. Que la gent que, en general, no llegiria un treball acadèmic complicat, o no està familiaritzada amb aquets tipus de llenguatge, se sentin convidats a participar en el debat polític a través d’un còmic.
Aquest diumenge tenim eleccions generals al govern espanyol i, com va passar a Suècia, la ultradreta pot entrar al govern. Com ha canviat Suècia?
A Suècia ara tenim una coalició de partits de dretes amb el suport d’aquest grup extremista. Des del punt de vista de les polítiques culturals, han intentat interferir sempre. Hi ha hagut un gran debat sobre els llibres que parlen sobre la transsexualitat, per exemple, i aquest partit intenta prohibir-los o censurar les performances que es fan, o allunyar-les dels nens, les biblioteques públiques, etc. El seu discurs és molt agressiu. Fins i tot volen retirar la custòdia dels pares que portin a la biblioteca als seus fills a veure o escoltar obres escrites per persones trans. També en l’àmbit de l’art intenten aturar certes exposicions, continguts artístics i també, evidentment, està la reducció dels drets de la població migrada, que per ells és el més important.
La meva manera de treballar s’inspira en tot el que vaig estudiar a la universitat, però amb l’avantatge que si fas un còmic pots saltar-te les coses avorrides i anar directament a la part divertida
Tornant a les eleccions espanyoles, tenim dos panorames a l'horitzó: D'una banda, l'aliança progressista encapçalada per un peixos (“l'alcohòlic del zodíac”) i una taure (“la paia dura del zodíac”). I de l'altre, l'aliança de la ultradreta amb la ultra-ultradreta: un verge (“el que es menja l'olla del zodíac”) i un àries (“l'home de les cavernes del zodíac”). Què pronostiquen els astres?
Peixos i taure no és una combinació del tot dolenta, ara bé, el peixos no és un líder típic. Podrien formar una aliança, però a l’hora de la veritat no arrossegarien a molta gent. L’altre combinació, malauradament, és millor: Tenen els elements del foc d’aries, que és un símbol molt energètic i agressiu, més el verge, que és un bon signe per un polític, perquè és molt analític. Ara bé, normalment son els bessons els típics líders. Molts presidents americans han sigut bessons, moltíssims. John F. Kennedy, per exemple, és el típic bessons. També Donad Trump.