FiraTàrrega aposta per presentar nous tipus d'espectacles per guanyar-se al públic juvenil, que darrerament es mostra molt reticent a anar al teatre. Per captar-se als joves espectadors, la fira de teatre de carrer ha decidit produir alguns espectacles fets per joves, que parlen dels problemes dels joves i que usen la tecnologia com la solen usar els joves. Un d'aquests espectacles és Livalone, de la Fundación Agrupación Colectiva, integrada per Francesc Cuéllar i Alejandro Curiel. Es tracta d'una "conferència escènica", que aquest divendres encara assajaven i que es presentarà a l'Espai Can Trepat el divendres 6 (a les 19h), el dissabte 7 (a les 13h i a les 17h) i el diumenge 8 (a les 12h30).

Francesc Cuéllar i Alejandro Curiel.

Un tema que coneixen bé

Quan van començar a planificar la realització de l'obra, Francesc Cuéllar buscava un pis per anar-se'n a viure sol, i va constatar que, amb els salaris actuals, voler viure sense companyia a Barcelona és "una odissea i un drama". Va ser aleshores quan va concebre la necessitat d'explicar aquest problema, i de fer-ho d'una forma atractiva. Va comptar amb l'ajuda d'Alejandro Curiel, que en aquell moment no tenia problema de vivenda, però que ara mateix l'està patint. "L'únic que buscava és un lloc on estar-me", explica Curiel, que denuncia que la vivenda s'ha convertit "en un article de luxe". Però el problema de la vivenda no està aïllat, sinó que està estretament vinculat a la gentrificació, a la bombolla immobiliària, al turisme, als baixos salaris, a la precarietat... Livalone (de "life" i "alone") vol parlar de tot això. No és estrictament l'explicació d'un problema personal, però sens dubte s'inspira en les experiències que els mateixos autors i intèrprets han viscut buscant casa i que qualifiquen de "surrealistes". 

Més senzill, impossible

Livalone vol explicar la contradicció d'una ciutat que sempre és plena i que es buida dels seus habitants perquè no poden pagar un pis. Després de l'experiència de compartir pis per manca de recursos reclamen el dret a tenir casa pròpia per poder decorar el pis com vulguin, per endreçar-lo o desendreçar-lo a gust, i per treure les cortines que odien i que "la meva veïna em vegi fer-te l'amor". Reivindiquen el fet de riure's d'un problema que no és lleu: "L'humor és una eina per reivindicar coses molt reals, com que un vulgui anar-se'n a viure sol i no pugui", explica Cardiel, qui explica que riuen perquè no han volgut "afegir més tragèdies a un problema tan gros". 

Més que una conferència

Livalone vol anar més enllà d'una conferència clàssica: juga amb projeccions, amb música en directe, amb recitació... “Ens agrada expressar-nos amb les eines que tenim avui en dia, amb la tecnologia, amb imatges, amb sons... Avui en dia la comunicació entre els joves està sent d’una altra manera”, explica Cuéllar. Les dades estadístiques, a Livalone, hi són, perquè Cuéllar i Cardiel les consideren molt rellevants, però també hi ha humor, hi ha poesia, hi ha reflexió... Tot amb un mínim d'escenografia. L'espectacle intenta aprofitar al màxim el local on s'imparteix la conferència i per tant és un espectacle lleuger, pensat per poder fer gires amb facilitat. De moment, a més a més de la FiraTàrrega, també estarà present al Temporada Alta. Cuéllar i Curiel esperen que això només sigui el principi.

Des del benestar

Cuéllar confessa, malgrat tot, que ells dos estan fent aquesta obra "des del privilegi", i explica que "A mi mai no m'ha faltat un plat a taula ni un sostre", però també denuncia que la societat on vivim està molt lluny de ser la societat del benestar que deien: "poder tenir una casa m'ha robat moltes nits". Justament per denunciar allò que consideren important i injust, i per fer el tipus de teatre que volen, han apostat per fer la seva pròpia companyia: Fundación Agrupación Colectiva, amb la que ja han fet dos espectacles: My Low Cost Revolution (justificaciones del porqué soy una radical de mierda) i Subversive Collective Violence. Alhora, ambdós participen a la companyia José y sus hermanas, que l'any passat va guanyar dos Premis de la Crítica amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos.