L'escriptor francès Alain Mabanckou va escriure el 2012 una obra contundent i provocativa, en què carregava alhora contra el racisme i el neocolonialisme dels occidentals, i contra el discurs de l'autenticitat africana i la victimització dels negres. El llanto del hombre negro, que ara apareix en castellà a Los Libros de la Catarata, és un llibre que dialoga amb les obres més emblemàtiques de la cultura negra i que ofereix una visió molt particular de la identitat negra i africana, enfrontada a les visions clàssiques de la negritud, i també als discursos racistes i paternalistes encara ben vigents a Occident. Per aquest llibre i per algunes de les seves declaracions, Mabanckou ha estat acusat de ser un escriptor "al servei de la literatura colonial" o "al servei de França" i s'ha guanyat moltes animadversions.

Alain Mabanckou. Foto: Ji-Elle.

L'autocrítica per davant

Mabanckou se situa en l'estela de Yambo Ouologuem, un dels autors africans "maleïts", que poc després de les independències va publicar Deber de violencia, un llibre que criticava amb contundència la situació de les societats africanes i que va generar molt de malestar en uns moments en què s'era molt reticent a criticar els nous governs (la moda era tan sols deixar verd el colonialisme). Mabanckou creu que l'Àfrica ha de canviar, i que el canvi africà ha de ser protagonitzat pels propis africans. I per canviar cal començar amb el reconeixement dels errors. I per això fa una crítica despiatada a les visions idíl·liques de les societats africanes precolonials, tot recordant la implicació dels africans en l'esclavatge i en el tràfic d'esclaus. I també pinta un panorama desolador de l'Àfrica després de la descolonització, en l'estela de Los soles de las independencias d'Ahmadou Kourouma. Mabanckou ho explica així: "Durant molts anys vam somniar amb els sols de les independències i, quan aquests es van aixecar, encegats, vam tancar els ulls. Quan els vam obrir, els nostres estats semblaven ombres que es movien, governades per ogres l'apetit dels quals augmentava al ritme de les nostres angoixes".

Europa mestissa

Ara bé, Mabanckou s'enfronta ferotgement, també, a aquells que consideren que hi ha una essència blanca i cristiana de França o d'Europa. Reivindica que tots els que som a Europa tenim un paper idèntic en la constitució de la identitat del continent i rebutja comportaments racistes i essencialistes. Per això es defineix com a francès, i prou, i rebutja ser definit com a franco-congolès. I rebutja per complet l'ús d'eufemismes: reclama l'ús de la paraula "negre" per a definir-se a sí mateix. I denuncia que el racisme continua vigent i que encara hi ha discriminació. Mabanckou reivindica, justament, que es pot ser francès i negre, o asiàtic, i que cal pensar una França i una Europa que inclogui als que han vingut de fora i els seus descendents.

Contra els estereotips

A Mabanckou li agrada trencar visions estereotipades. Ja va fer-ho quan va publicar African psycho, una novel·la protagonitzada per un assassí en sèrie que actua als barris baixos de Brazzaville (un tema insòlit per a la literatura africana). I El llanto del hombre negro comença, justament, atacant estereotips sobre el continent negre, amb una crítica a "la tendència que anima a alguns africans a explicar les desgràcies del continent negre - totes les seves desgràcies - a través del prisma de la trobada amb Europa".  Mabanckou, directament, titlla de "malalts" als que es recreen únicament en els discursos sobre les conseqüències del neocolonialisme i de l'esclavatge. Mabanckou reivindica que cal actuar bàsicament des del present per fer front al futur, i no recrear-se en el passat sense canviar d'actitud. La gran preocupació de Mabanckou és desmuntar el discurs de l'especificitat dels negres, que els presuposa una natura específica, diferent. Mabanckou escriu sobre els éssers humans, i en un dels seus capítols conclou que la seva única preocupació és: "Deixar un dia aquest món sense haver descobert el minúscul detall que ens uneix".

Cara a cara

El llanto del hombre negro és un llibre que seria recomanable llegir en diàleg amb d'altres obres, moltes de les quals no s'han traduït al castellà. El títol de l'obra es refereix ja a l'obra de Pascal Bruckner Le sanglot de l'homme blanc (una obra que va ser molt criticada per molts africanistes i que Mabanckou no critica especialment). Però l'obra de Mabanckou té referències contínues a autors africans, i africanistes, amb els que dialoga a través de la seva obra. Per les seves pàgines hi circulen Franz Fanon, el psiquiatre martiniquès que va lluitar amb el Front d'Alliberament Nacional algerià; Léopold Sédar Senghor, el poeta senegalès que va arribar a membre de l'Acadèmia francesa i a president del seu país; l'antropòleg francès Michael Leiris, autor de L'Àfrica fantasma; Malcolm X, el militant contra la discriminació que va passar de l'islamisme al marxisme; Henri Lopes, escriptor i ex ministre del seu país d'origen, Congo Brazzaville; Mobutu Sesé Seko, el sergent convertit en dictador que es va inventar la doctrina de l'autenticitat africana; Amin Maalouf, el libanès especialista en problemes d'identitat... Però una de les gràcies d'aquesta obra és que obre un diàleg entre els conceptes teòrics d'aquests autors i els comportaments quotidians dels africans d'avui en dia. Per les pàgines d'El llanto del hombre negro, al costat de filòsofs, escriptors i polítics negres, hi discuteixen vigilants de seguretat, professors universitaris i immigrants econòmics. I tots expressen la seva opinió, confrontant-se les unes amb les altres, oferint un mosaic molt enriquidor.

L'africà que no va sentir contes a la vora del foc

Alain Mabanckou a El llanto del hombre negro, apunta que és una fal·làcia la imatge de l'escriptor africà que s'inspira en els contes que va escoltar quan era petit, al poble, una nit a la vora del foc. Diu que aquesta Àfrica mítica ja no existeix. Ell va néixer a Pointe-Noire (al Congo Brazzaville) el 1966 i mai no va viure al poble. Va estudiar al seu país d'origen i als 22 anys es va desplaçar amb una beca a París, on va llicenciar-se en dret i es va instal·lar a treballar com a advocat. Però el 1998 va publicar el seu primer llibre: Bleu-Blanc-Rouge, que va obtenir el Gran Premi Literari de l'Àfrica Negra. Des d'aleshores es dedica a la literatura, i combina prosa i poesia, tot i que són les seves novel·les les que l'han fet molt popular. Ha guanyat nombrosos premis i és dels escriptors d'origen africà més llegits al món francòfon. Des del 2002 exerceix com a professor de literatura francòfona a universitats nord-americanes. En castellà, a més a més de El llanto del hombre negro, se li ha traduït Memorias de Puercoespín, Black bazar, Mañana cumpliré veinte años i Vaso roto (les reflexions d'un borratxo africà de barri magre). No hi ha cap llibre seu traduït al català.

Un Llanto per deixar de plorar

La literatura africana comença a arribar, cada cop amb més normalitat, a les nostres llibreries. L'assaig d'autor africà, en canvi, encara és una assignatura pendent, i per això s'agraeix especialment que algunes d'aquestes obres comencin a aparèixer en castellà (s'han publicat autors clàssics com Cheikh Anta Diop, o moderns com Achille Mbembe, però encara no hi ha res d'altres assagistes mítics com Fabien Eboussi Boulaga). Tot i això, s'hauria agraït una millor traducció, més atenta a les realitats africanes. El llibre de Mabanckou és una acumulació d'una sèrie de capítols molt breus (gairebé articles de diari) sobre diferents aspectes de les relacions entre l'Àfrica i Europa (de fet, es podrien llegir en ordre invers i la lectura canviaria ben poc). El llanto del hombre negro no és l'obra més punyent sobre el tema (més provocativa, per exemple, és Je suis noir et je n'aime pas le manioc, de Gaston Kelman, un negre de Borgonya que titula un dels seus capítols "Sóc negre i la tinc petita"). Tampoc és l'obra més emblemàtica de Mabanckou (per qui vulgui començar amb aquest autor, és de destacar Vaso roto). Però és de celebrar que aparegui aquesta traducció al castellà, perquè ve a oferir noves reflexions sobre el continent africà en un món sovint dominat per la literatura de to victimista. Una mirada fresca i intel·ligent que s'agraeix, tot i que algunes de les seves propostes siguin extremadament polèmiques, com les relatives a l'ús de les llengües colonials.