The First Thing I Do In The Morning. No era el matí d’un dia qualsevol, eren cap a les 19 h del vespre del divendres 5: el segon dia del Vida Festival (el primer per a mi, que no vaig venir el dijous a veure Ty Segall i Cannons), però el primer que vaig fer només arribar a la Masia d’en Cabanyes va ser córrer a veure a l’espectacular DJ anglomurciana Katie Louise a l’espai Vida Club, que va obrir la seva sessió amb un temasso de Joyce Williams. No és pas un mal començament. Després de lliscar els peus per la pista de terra entre aromes a pi i d’altres arbres que no són pins, vaig passar-me a veure als Standstill per un dels dos escenaris grans, que sonaven bé i tenien els seus fans (entre els quals no m’hi compto des que van abandonar el hardcore i l’anglès, però eh, respect total). Seguidament, a l’altre escenari gran, va pujar la banda més esperada de la nit (per mi, si més no): Ride. Mark Gardener, Andy Bell i els seus van començar amb el seu repertori més fluixet (dels discos que han tret des de la seva reunificació), per anar pujant en intensitat, tirar de power-pop (sense deixar mai de mirar-se les sabates) fins a rubricar un final apoteòsic. Els millors de la nit i potser del festival.
Els sevillans Derbi Motoreta’s Burrito Cachimba van desplegar la seva kinkydelia habitual, sempre genials. I James Blake no sabria dir si em va agradar o no, però vaig agrair, i molt, les sensacions que els seus greus van provocar-me al pit i al baix ventre. Expectorants com un caramel de menta. Temples hauria pogut ocupar el segon lloc al meu particular pòdium de la nit, si no fos perquè després van venir Mujeres a la Cabana. Diciendo que me quieres em sembla una de les millors cançons pop que mai s’han escrit en aquest beneit país. I així, entre lololós i pogos bastant cívics, la nit va començar a escolar-se. El gran Miqui Puig va posar la cirereta i, després d’una bona estona de parquineo, vam saludar al sol vilanoví.
Divendres es transforma en dissabte
Com qui no vol la cosa, divendres va transformar-se en dissabte, i allà vam plantar-nos un altre cop, com un arbre més. A l’escenari del Vaixell, i mentre el públic corejava “del barco de Chanquete no nos moverán”, van pujar J i Florent de Los Planetas, acompanyats d’un pianista i guitarrista de suport. Van començar amb les cançons més fluixes del seu repertori (Guitarra roja, amb picada d’ullet final a Los Pekenikes, Nunca me entero de nada, etc.), que barrejades amb el to intimista de la proposta, van fer que aquest cronista es penedís de no haver dormit més. Però després va arribar l’excelsa interpretació d’Amanecer i, com va passar-me amb The First Thing I Do In The Morning, algun interruptor va encendre’s al meu cervell i al meu cora. I van acabar amb David & Claudia, no es pot demanar més.
Vaig passar fugaçment per Pinpilinpussies, molt potents, em vaig perdre Warhaus, i vaig decidir-me pel Stephen Morrison. Vaig fer bé. El soulman holandés va fer-nos suar amb els seus medleys que fusionaven als Jackson Five amb James Brown. Tot seguit, vaig col·locar-me a primera fila de M.I.A. Abans que la rapera britànica comencés el seu show, però els directors del certamen van fer una mena de cerimònia per commemorar els 10 anys del Vida, i a molts van deixar-nos amb la cara de pasta de moniato quan van anunciar que Supergrass tocarien al festival… l’any que ve. Molts havíem sentit que serien el secret show de la nit. Rumor al qual vaig contribuir, fins al punt que molts amics —ara examics— van comprar-se l’entrada de dissabte només per aquest concert que no va celebrar-se…
M.I.A va ser francament fenomenal amb un inesperat bombardeig de confeti biodegradable i sostenible, fet a base de sèmola d’arròs, i que en mullar-se crea una pasta que es desfà en minuts. Això sí, encara m’estic traient confeti dels forats més insospitats del cos. Va posar-se a ploure fort i la cantant va terminar el seu show amb una versió prou reeixida dels Remei de ca la fresca (és broma). Vaig passar de puntetes pels Black Lips, i Alizzz va ser l’últim plat fort de la nit: Qué pasa nen, deixada pel final, va fer ballar als garrafencs, als del Baix Llobregat i als pixapins (i pixa-altres-arbres-que-no-són-pins). Llarga vida al Vida.