Humberto Llavador és professor del Departament d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra i també de la Barcelona Graduate School of Economics. És autor, juntament amb John E. Roemer i Joaquim Silvestre, del llibre Sustainability for en Warming Planet (Harvard University Press, 2015), una obra sobre el canvi climàtic que ha guanyat el X Premi de la Societat Catalana d'Economia, filial del IEC. Es tracta d'un premi que es concedeix cada dos anys, que està dotat amb 10.000 € i que té el suport de l'Obra Social "la Caixa".

 

Hi ha molts llibres sobre el canvi climàtic. Què té Sustainability for a Warming Planet d'especial?

En primer lloc, és un llibre en què ens preocupem de vincular el canvi climàtic amb la justícia social, un enfocament que no sempre s'ha destacat prou. D'altra banda, amb aquesta obra volem crear les bases perquè els economistes puguin analitzar la sostenibilitat des del rigor. L'anàlisi de la sostenibilitat amb freqüència s'havia fet sense el necessari rigor científic.

Quina és la principal conclusió d'aquesta obra?

Un dels missatges importants del llibre és fer veure que el canvi climàtic no es pot tractar independentment del creixement econòmic. No podem créixer al 5 % i alhora reduir emissions.

El seu llibre parteix de la base que el canvi climàtic existeix, però hi ha qui ho dubta, fins i tot en el govern més potent del món, que els diria als que el neguen?

L'evidència científica és clara. Entre els científics rellevants per al tema hi ha consens: hi ha el convenciment que hi ha un problema d'escalfament i que aquest és provocat per l'acció de l'ésser humà. L'únic debat és sobre el grau i la velocitat d'aquest procés. No sabem exactament quines conseqüències tindrà aquest escalfament ni amb quina rapidesa ens arribaran.

El fet que el seu llibre hagi merescut un premi d'economia és un símptoma que les mentalitats van canviant i que els economistes es prenen molt seriosament aquests temes?

Els economistes ja fa anys que s'han conscienciat de que hi ha un problema de canvi climàtic i de què també són greus els problemes de justícia i desigualtat. L'últim informe del World Economic Forum, que parlava de riscos globals, entre els 3 principals destacava el problema de les desigualtats en primer lloc i el canvi climàtic en segon.

Fins i tot si els diferents països compleixen els acords de París, ens n'anem a augments de 3 graus o més

Els acords de París estableixen un màxim de 2 graus d'escalfament global en un període de 20 anys. A vostè això li sembla molt o poc?

Dos graus és dins del que és factible, tant econòmicament com tècnicament. Sempre hauria estat millor haver-se limitat a un grau i mig, però no està clar que això hagués estat possible. Ara bé, 2 graus és l'objectiu dels Acords de París, però no és el que es deriva dels compromisos adquirits pels diferents països. Si analitzem quins són els compromisos dels països, no podem ser tan optimistes. Amb les mesures que es proposen, hi continuarà havent massa emissions. Fins i tot si es compleixen aquests acords, la qual cosa no és evident, ens n'anem a augments de 3 graus o més. Els Acords de París són positius perquè marquen una tendència, però no hem d'oblidar que són simples declaracions de bones intencions. París és un pas en la direcció correcta, però hi ha massa eufòria respecte a ells, potser perquè hi havia molt pessimisme respecte als acords anteriors.

Es tem que Trump pugui negar-se a assumir els compromisos nord-americans en els acords de París.

El paper dels Estats Units i de la Xina és clau en el desenvolupament dels acords i la reducció d'emissions. La pujada de Trump al poder genera incertesa. Fins ara les seves declaracions no han mostrat un gran suport a la reducció d'emissions. El problema principal respecte a Trump és que resulta impossible predir com serà la seva política. I la imprevisibilitat no és bona per a res. El paper dels Estats Units sota Obama va ser fonamental per aconseguir un acord en les negociacions de París. I si els Estats Units rectifiquen la seva posició, el problema internacional s'agreujarà.

No fa cal tornar al nivell de vida de l'Edat Mitjana per frenar el canvi climàtic

És possible garantir el creixement econòmic i alhora respectar els Acords de París?

No fa falta tornar al nivell de vida de l'Edat Mitjana per frenar el canvi climàtic. El que no podem fer és mantenir-nos per sota dels 2 graus d'augment de temperatura i mantenir un creixement del 3% a llarg termini. Segons les anàlisis que presentem en aquest llibre, sense assolir els 2 graus d'augment, encara podríem créixer alguna cosa: podríem créixer al voltant d'un 1% a nivell global. Però ens hauríem de plantejar, sobretot, créixer en relació al nivell de qualitat de vida. Hem de començar a pensar en creixement més enllà del simple creixement econòmic i de començar a pensar en creixement de qualitat de vida (valorant coneixement, salut, educació, medi ambient...).

A què es refereix quan parla de creixement a nivell global?

Els països del Sud haurien de créixer a taxes majors a l'1% per garantir la convergència amb els més rics. La nostra proposta és intentar combinar les mesures contra el canvi climàtic amb les encaminades cap a la convergència entre els nivells de vida dels països desenvolupats i els subdesenvolupats. Hi ha d'haver justícia entre els països del món.

S'ha, doncs, de ser més tolerant amb les emissions dels països del Sud global?

La qüestió bàsica és que tots gaudim de la mateixa qualitat de vida. Per això el que s'ha de fer és permetre que els altres països puguin assolir els nivells de qualitat de vida que tenen els països desenvolupats. Partint d'aquest principi, hauríem d'ajustar les emissions permeses als diferents països. Però aquesta tolerància cap a les seves emissions seria vàlida només durant la transició, perquè millorin la seva qualitat de vida. A la llarga hi hauria d'haver les mateixes emissions per capita a tot arreu.

Creu que aquesta convergència es produirà? Alguns teòrics no la veuen viable.

És difícil dir el que passarà. Sembla clar que la Xina s'aproximarà als nivells de consum dels països desenvolupats. Altres països també aniran en aquesta direcció. Però el gran problema continua essent a l'Àfrica. No sembla que aquest continent vagi cap a un procés de convergència.

Els principals beneficiaris o perjudicats del que fem nosaltres ara seran les generacions futures

A més de la justícia en les relacions entre països, al seu llibre fan èmfasi en la "justícia intergeneracional". A què es refereixen?

Els principals beneficiaris o perjudicats del que fem nosaltres ara seran les generacions futures. "Justícia intergeneracional" és un concepte lligat al de sostenibilitat. Si creixement era la paraula del segle XX, sostenibilitat és la paraula del segle XXI. Un camí sostenible és una via que ens serveixi per garantir per a totes les generacions el màxim de vida possible. La idea és que totes les generacions puguin viure el millor possible. Les nostres decisions han de garantir que les generacions futures puguin tenir, com a mínim, el mateix nivell que nosaltres. Hem de parlar d'igualtat entre generacions. El creixement sostenible consisteix a garantir la taxa de creixement de qualitat de vida més gran entre generacions, de tal manera que el nivell de vida de totes les generacions creixi, com a mínim, a aquesta taxa.

Però hi ha qui pensa que ens hem de sacrificar per a les generacions futures...

Totes les generacions tenen dret al mateix nivell de vida. Però també és cert que totes tenen el dret a renunciar a aquest dret per garantir el millor nivell de vida de les generacions futures. Nosaltres podríem sacrificar part del benestar que tenim perquè les generacions futures visquin millor. En realitat, ja ho estem fent quan invertim en progrés humà. Moltes investigacions, exploracions i descobriments no ens beneficiaran directament: donaran beneficis a llarg termini.

Tothom vol que siguin els altres els que contribueixin a no produir més emissions

Què cal fer per evitar la catàstrofe ecològica?

La prioritat és eliminar les emissions, i per a això es necessita consens internacional. Es necessita cooperació. El desacord està en qui ha de reduir emissions i quant. El problema bàsic està en el repartiment dels costos. Tothom vol que siguin els altres els que contribueixin a que no es produeixin més emissions.

Només ens parla dels costos del canvi climàtic. Però, aquest no ens ofereix oportunitats, també?

En realitat, el canvi climàtic obre l'oportunitat a noves perspectives d'organització econòmica i social. Per exemple: Avui ningú no voldria un frigorífic dels anys 50, que refredava poc, consumia molt més i contaminava un munt. Hi ha àmbits en què la millora mediambiental no està en conflicte amb la millora econòmica ni amb la millora de qualitat de vida. D'altra banda, el problema de les emissions ens obliga a replantejar el nostre paradigma de creixement. No s'hauria de tenir en compte només el volum del consum, sinó observar quin tipus de consum fem.

Com valora les polítiques mediambientals aplicades a Catalunya i a Espanya?

El canvi climàtic depèn, sobretot, de polítiques internacionals. L'impacte que pugui tenir la política espanyola a nivell global és irrellevant. L'impacte més important que pot tenir Espanya, sobretot, és per la seva actuació a la Unió Europea, que ha tingut un paper pioner en aquest tema i que ha pressionat per reduir les emissions. Ni Espanya ni Catalunya no destaquen per ser on s'apliquen mesures més dràstiques contra les emissions, però tampoc no som els pitjors.