Quan un càncer fulminant se'l va endur prematurament, amb només 35 anys, algunes de les persones que el coneixien bé van dubtar: “No m'ho vaig creure, pensava que era una altra de les seves bromes”, explica Danny DeVito a l'inici de La comedia y el caos: El legado de Andy Kaufman, el documental que acaba d'estrenar Filmin sobre la figura d'un dels artistes més desconcertants que mai hagi pujat a un escenari amb la pretensió de fer riure. O no ben bé, perquè parlem d'algú indefinible, que fugia de les normes i les convencions de l'stand-up, que trencava qualsevol frontera predefinida (o postdefinida) que pugui marcar el què és i no és comèdia, i que convertia cada actuació en una provocació constant que, més que provocar el riure, pretenia violentar aquells que l'observaven. Si Andy Kaufman fos viu, segurament es pixaria en l'etern i estèril debat sobre els límits de l'humor.
Andy Kaufman era indefinible, algú que fugia de les normes i les convencions de l'stand-up, que trencava qualsevol frontera predefinida (o postdefinida) que pugui marcar el què és i no és comèdia
Explicava l'enyorat Robin Williams que Kaufman convertia els espectadors en petits cérvols davant d'un camió. Ulls oberts com a plats esperant un atropellament inevitable. “El què més li agradava era fer enfadar el públic i que fotessin el camp”, recorda en el documental qui fora la seva mà dreta, Bob Zmuda. Amb una insospitada barreja de melancolia i sadisme, en un constant salt en planxa a una piscina sense aigua, aturant el temps i fent servir els silencis per incomodar o per despertar una insuportable vergonya aliena, potenciant idees recargolades i pertorbadores o creant tensió amb una mirada perduda, com si fos el ninot desorientat d'un titellaire completament ebri, Andy Kaufman era un entremaliat nen gran fent trapelleries que ningú no havia fet abans.
La seva primera aparició al llegendari Saturday Night Live, l'any 1975, va deixar tothom amb el cul tort: el nostre home apareixia amb un petit giradiscs i feia sonar la introducció dels dibuixos animats de Mighty Mouse (aquí el vam conèixer com a Super Ratón, el de “no se vayan todavía, aún hay más”). Kaufman semblava atrapat pels nervis del principiant, clavat, rígid, com si algú li hagués introduït un pal d'escombra pel cul, movent amb prou feines els ulls de banda a banda, probablement regalimant suor per l'esquena. La cançó anava sonant i, quan arribava la tornada, l'aparentment desconnectat cervell de l'artista s'activava per un instant, un somriure apareixia al seu rostre, aixecava el braç dret al ritme de la música i feia un playback momentani: “Here I Come to Save the Day”. I tornava la desconnexió. És, potser, la peça més coneguda del repertori de Kaufman, i un boníssim exemple de la seva autoconscient i radical anarquia damunt dels escenaris. “Vivia en un món paral·lel”, reflexiona en el documental Lynne Margulies, la que fora la seva parella. A La comedia y el caos: El legado de Andy Kaufman, s'explica de quina manera el va marcar un fet rellevant de la seva autobiografia. Quan només era un nen, els seus pares van amagar-li la mort del seu avi, a qui adorava i amb qui tenia una relació molt i molt estreta. El petit Andy no entenia que Papu, així l'anomenava, hagués marxat de viatge sense dir-li res, sense acomiadar-se, fent-li sentir un abandonament inexplicable, un rebuig dolorosíssim que va inocular-li una tristor perpètua que, d'alguna manera, traslladava al seu art.
Thank You Very Much
També sabrem que no tenia cap interès a protagonitzar una sitcom, però va acceptar participar a Taxi, un fenomen d'audiència emès per la cadena ABC on compartia repartiment amb l'abans mencionat Danny DeVito, i que va convertir el seu personatge, l'entranyable i matusser mecànic Latka, en una icona televisiva. A la sèrie, Kaufman reciclava el Foreign Man que havia fet fortuna a l'escenari del club The Comedy Store: el paio en qüestió era un estranger que provenia d'una illa del mar Caspi, i parlava en anglès amb un forçadíssim accent, quan no ho feia amb una llengua completament inventada i plena de paraules formades per consonants. La seva frase de capçalera era el “Thank You Very Much” amb el que acomiadava les actuacions, i que justament és el títol original del documental que ens ocupa. Una de les coses que destapa la pel·lícula és qui va inspirar Kaufman per construir el seu Foreign Man. Aquella fou l'època en la qual va introduir per contracte una altra provocació insòlita: a Taxi havia d'aparèixer tant sí com no, com a actor convidat, un tal Tony Clifton, una mena de crooner groller, passat de rosca, maleducat, borratxo i fumador compulsiu. Ulleres fosques i mostatxo, la seva actuació va provocar la irritació dels seus companys de repartiment, aliens al fet que sota el maquillatge de Clifton s'hi amagava el mateix Kaufman. No va ser flor d'un dia, perquè el personatge va ser recurrent als escenaris i en diversos programes de televisió. I, alimentant la confusió, de vegades Clifton estava interpretat per Bob Zmuda. Tot en nom del desgavell i la bogeria.
No hi ha gaires diferències entre el que explica La comedia y el caos respecte del que Milos Forman narrava al magnífic biopic Man on the Moon (1999), amb un superlatiu Jim Carrey interpretant l'artista. Probablement perquè és impossible anar més enllà ni penetrar en una ment impenetrable
La comedia y el caos mostra el vessant espiritual de l'artista, convençut seguidor del mediàtic gurú Maharishi Mahesh Yogi (creador de la Meditació Transcendental que tenia també els Beatles com a incondicionals), i subratlla una altra de les seves gegantines excentricitats interpretatives: fer servir un ring de lluita lliure (allò que vam conèixer com a pressing-catch, amb baralles que formen part d'un espectacle quasi teatral on res és el què sembla, idea que venia a ser el mantra del nostre home) per deixar anar consignes misògines, organitzant delirants combats amb dones que es presentaven voluntàries per tancar-li la boca. “Andy Kaufman in the wrestling match”, cantaven els R.E.M. Tot un escàndol que va marcar l'inici d'una fi professional que mai sabrem si hauria estat definitiva, perquè un càncer va creuar-se en el seu camí. “La seva carrera s'ensorrava i ell ho estava gaudint”, diu Bob Zmuda al documental. “Havia descobert que si podia destruir tota la seva vida... era perquè tenia el control”. En realitat no hi ha gaires diferències entre el que explica La comedia y el caos respecte del que Milos Forman narrava al magnífic biopic Man on the Moon (1999), amb un superlatiu Jim Carrey interpretant l'artista. Probablement perquè és impossible anar més enllà ni penetrar en una ment impenetrable. Com tanca el documental, la veu de Kaufman és clara: “Vull que tota la meva vida es vegi com una llarga, confusa i enorme performance”. Amén.