Sempre he sentit una profunda simpatia per la gent com ell, autoconscient de les seves limitacions, i disposada, ni que sigui de tant en tant, a riure's de qui veuen al mirall cada matí. Em passa amb Sylvester Stallone i em passava amb Victor Mature. Avui pràcticament ningú no el recorda, però va ser una de les estrelles més populars del cinema nord-americà dels anys 40. I, més enllà de pèplums i westerns, va protagonitzar una de les anècdotes més explicades del Hollywood clàssic. Explica la llegenda que Victor Mature (Louisville, 1913 - Santa Fe, 1999), apassionat del golf, es va presentar un dia a la recepció de l'exclusiu Los Angeles Country Club, disposat a fer-se soci per gaudir de la seva afició favorita. Si avui aquesta condició es relaciona amb unes estrictes normes de comportament, amb fortes limitacions de vestimenta o en l'ús dels telèfons mòbils, dècades enrere no es permetia l'entrada al camp als actors. Una professió estigmatitzada pels pijos de l'època.
Davant la negativa i com qui no vol la cosa, el nostre home va tornar uns dies més tard amb una carpeta sota el braç i, quan li van reiterar que la seva professió suposava un impediment inqüestionable per formar part del club, l'amic Mature va respondre: “No soc actor! I he fet unes seixanta pel·lícules que ho demostren clarament. Pregunteu-li a qualsevol, sobretot als crítics”, deixant al taulell un grapat de retalls de premsa amb textos que coincidien a donar una salvatge puntada al cul a les seves qualitats interpretatives.
Avui pràcticament ningú no el recorda, però Victor Mature va ser una de les estrelles més populars del cinema nord-americà dels anys 40
Desconeixem, així són les llegendes, si va aconseguir convèncer els responsables del club de golf o si va haver de marxar a casa amb la cua entre cames. Tampoc sabem si potser, en cas afirmatiu, va enviar-los a la merda, seguint aquell inoblidable consell de Groucho Marx: “Mai no formaria part d'un club que m'admeti com a soci”. El que sí que forma part dels llibres d'Història és que Victor Mature mai no es va prendre gaire seriosament a si mateix. Se'n guardaria prou, perquè els seus estimats crítics de cinema van arribar a escriure que no era més que un pastís de carn.
Paradoxalment, mantenia molt bona relació amb la premsa: continuant amb les llegendes, sembla que, de tant en tant, i per tenir contents aquells a qui qualsevol altre consideraria enemics mortals, concedia entrevistes enmig de petites festes amb alcohol i moltes noies. Les organitzava expressament per als periodistes, que després eren molt més benevolents quan es tractava de publicar qualsevol assumpte que afectés la seva vida privada.
El pastís que totes es volien menjar
Victor Mature era un home corpulent i musculat, que superava el metre noranta, de faccions duríssimes, ulls entretancats i llavis carnosos. La mítica Betty Grable, amb qui va formar parella a ¿Quién mató a Vicky? (1941), deia que tenia cara de peix. Però, com afirmava Clint Eastwood fent de Dirty Harry, “els gustos són com els culs, i cadascú té el seu”. I la revista Life va publicar els resultats d'una enquesta feta a tres-centes models que el van escollir com a primera preferència per perdre's amb algú en una illa deserta.
Com dèiem, l'anècdota del club de golf era només una mostra del sentit de l'humor i de l'autoconsciència de Mature respecte al seu talent: “Mai no vaig tenir massa interès en l'actuació. Jo el que volia era guanyar diners. Vaig tenir l'oportunitat de fer d'actor i la vaig aprofitar fins que vaig poder permetre'm jubilar-me. A mi m'agrada fer el gandul. Tothom em deia que em moriria si deixava de treballar... Sí? Doncs quina bonica manera de morir”.
L'etiqueta de pitjor actor de Hollywood era una exageració que sovint alimentava ell mateix
En tot cas, l'etiqueta de pitjor actor de Hollywood era una exageració que sovint alimentava ell mateix, i no hauria d'amagar que Victor Mature va ser un actor immensament popular que va deixar un grapat de personatges i pel·lícules per a la història. L'exemple més recordat fou Sansón y Dalila (Cecil B. DeMille, 1949), i, adreçant-nos de nou a les paraules del nostre pensador favorit, Groucho Marx va dir: “No m'agrada cap pel·lícula en la qual EL protagonista té els pits més grans que LA protagonista”. És obvi que el físic de Mature el va condicionar moltíssim, i ell en va treure rèdit lluint faldilleta a altres clàssics del pèplum com Androcles y el león (Chester Erksine, 1952), La túnica sagrada (Henry Koster, 1953), Demetrius y los gladiadores (Delmer Daves, 1954) o Sinuhé, l'egipci (Michael Curtiz, 1954). Cap prova, i cap dubte, que era l'actor favorit del pilot d'Aterriza como puedas.
Però si encara queda algun escèptic a la sala, dues pel·lícules demostren que el bo d'en Victor era molt més que un pastís de carn amb cara de peix. I aquest article quedarà rendibilitzat si un únic lector s'anima a veure-les. Per una banda, el grandíssim John Ford li va donar el paper de la seva vida al meravellós western Pasión de los fuertes (1946), on era el tísic Doc Holiday, company de fatigues i tirotejos del lacònic Wyatt Earp interpretat per Henry Fonda. El seu productor, Darryl F. Zanuck, ho tenia clar: “Crec que Mature ha estat un dels artistes més subestimats de Hollywood. Però el públic està boig per ell i cadascuna de les seves pel·lícules ha estat un gran èxit de taquilla”. Pasión de los fuertes és una indiscutible obra mestra que va venir seguida d'un noir de referència, El beso de la muerte (Henry Hathaway, 1947).
Reivindiquem la figura del pitjor actor del Hollywood clàssic i, per extensió, la de tants mals actors que només necessitaven un personatge que els fes treure el millor de si mateixos
Reivindiquem, doncs, la figura del pitjor actor del Hollywood clàssic i, per extensió, la de tants mals actors que només necessitaven un personatge que els fes treure el millor de si mateixos. Jubilat a principis dels anys 60, la seva llegendària ganduleria no va impedir que tornés ocasionalment, com quan se'n fotia de la seva pròpia imatge a Darrere la pista de la Guineu (Vittorio De Sica, 1966), amb Peter Sellers, o quan va aparèixer en un remake per televisió de Sansón y Dalila (1984) on interpretava, tres dècades després, el pare del protagonista. Quan algú li va preguntar com se sentia amb el personatge, va respondre: "Hauria fet de la seva mare si m'ho haguessin demanat". Geni i figura. I cara de peix.