Dos periodistes, un historiador i un advocat. Tots escriptors. Tots lletraferits irremeiables. Sense cura. Tots tenen entre els 45 i els 55 anys. Són els responsables de la revista Lletraferit i l’editorial Drassana, dues marques que fa deu anys que impulsen la cultura valenciana des d’una transversalitat que l’allunya de vells i incòmodes llasts. Vicent Baydal (València, 1979), un dels quatre responsables, és historiador i cronista oficial de València, i ha dit en alguna entrevista que cal un nou Nosaltres els valencians (1962), en al·lusió a l’històric assaig amb el qual Joan Fuster assentà les bases del nacionalisme valencià i la seua efervescència cultural en la segona meitat del segle XX. El seu treball rema un poc a contracorrent, en un moment en què algunes estadístiques diuen que només un 3% dels valencians majors de 14 anys lligen habitualment en valencià (un 45% de forma ocasional).
El seu treball rema un poc a contracorrent, en un moment en què algunes estadístiques diuen que només un 3% dels valencians majors de 14 anys lligen habitualment en valencià
“He dedicat una part de la meua carrera investigadora a analitzar des d’un punt de vista històric els plantejaments nacionals de Joan Fuster, que són palesament erronis, i ja no podem dir, com ell plantejava, que ‘dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans’”, em diu al voltant dels principis que inspiren la revista trimestral i també l’editorial que ha impulsat la carrera com a escriptor, per exemple, de Rafa Lahuerta, qui va vore com la seua Noruega (2020) es convertia en un dels fenòmens literaris locals dels últims temps, amb més de 17.000 exemplars venuts d’un llibre en valencià (cinc mil més en castellà), cosa gens habitual. “Els valencians ens vam formar com a poble entre els segles XIII i XV, amb una majoria poblacional catalana, sí, però també amb una important presència d’aragonesos, i ja des d’aquella època vam desenvolupar una precoç identitat col·lectiva vinculada al nostre territori, el valencià, el nostre poble, el valencià, i la nostra llengua, que compartim amb catalans i balears, però que ja des de llavors anomenem valencià”, argumenta l’historiador en una mena de declaració d’intencions. “És important que la cultura i la llengua pròpies de Catalunya i les Balears siguen alhora fortes –perquè tenim una conjunció d’interessos i sinergies comunes dins d’un Estat que no ens és gens favorable–, però allò fonamental és treballar des d’ací, en clau valenciana i dirigida, en primer lloc, al poble valencià”, afegeix.
Confusió, contradicció, triomf
“Ens agrada gastar una sort de divisa que compartim des dels nostres inicis, d’invocació freqüent i que fins ara ens ha permès anar prou bé: ‘Confusió, contradicció, triomf’”. M’ho diu l’advocat Toni Sabater (València, 1969), qui també ha publicat com a autor diversos dietaris i assajos. Reconeix que els índexs de lectura en valencià “són francament baixos” hui dia, però també pensa que, “si es fan les coses bé, si s’encerta en els interessos del públic, si es treballa en àmbits populars però sense renunciar a l’alta cultura i sobretot si es tendix a un model lingüístic amb el qual les lectores i els lectors valencians puguen identificar-se en la seua diversitat dins de la unitat, el futur podria ser francament bo”. Però això considera que és necessari, en l’àmbit valencià, “treballar l’autoreferencialitat a tots els nivells: sense això, el futur serà l’extinció”.
Calia donar suport social al model lingüístic propugnat en les obres de referència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja que el model literari dominant estava molt allunyat del parlar valencià
De fet, una de les coses que tenien clares és que “calia donar suport social al model lingüístic propugnat en les obres de referència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja que el model literari dominant estava molt allunyat del parlar valencià”, m’explica Vicent Baydal. La AVL, les normes de la qual segueixen, fou creada el 1998 per les Corts Valencianes quan el govern autonòmic el presidia Eduardo Zaplana (PP), seguint les normes de Castelló de 1932, per a superar l’enquistat i artificiós conflicte lingüístic que sectors socials de certa dreta local venien atiant des de l’època de la transició, des d’un secessionisme lingüístic xifrat en les normes d'El Puig de 1979, que no són oficials i només reconeix la marginal RACV (Real Acadèmia de Cultura Valenciana, sense cap capacitat normativa).
Primer revista, després editorial
El cas de Lletraferit i Llibres de la Drassana és atípic, perquè va ser primer la gallina i posteriorment l’ou. Primer la revista i més tard l’editorial. “Cap a l’any 2008 ens vam conèixer un grup de lletraferits i lletraferides, i d’apassionats per la cultura i la història valencianes, a través del món dels blogs, i a partir d’ací vam fer amistat, amb una tertúlia, i Felip Bens, que es dedicava al món editorial i que havia treballat anteriorment amb Josep Vicent Miralles, ens va proposar refundar la revista Lletraferit per a donar eixida a les nostres inquietuds literàries i culturals”, em conta Vicent Baydal. I és que Lletraferit ja havia travessat una primera etapa prèvia entre 1996 i 2008, dins d’un altre grup editorial, L’Oronella. El responsable era l’escriptor i editor Felip Bens (El Cabanyal, Ciutat de València, 1969), qui ara és també una de les quatre potes de la publicació trimestral. Vicent Baydal insisteix que “tots coincidíem a autoreferenciar-nos com a valencians a tots els nivells, també en l’àmbit cultural i lingüístic, i vam considerar que una revista era un bon lloc per on començar”. Allò els va portar després a “anar més enllà” i crear l’editorial Llibres de la Drassana dos anys després, on no només fan llibres, sinó que continuen “publicant la revista Lletraferit, ara en paper i també en digital, en lletraferit.com”.
Tots coincidíem a autoreferenciar-nos com a valencians a tots els nivells, també en l’àmbit cultural i lingüístic, i vam considerar que una revista era un bon lloc per on començar
Lletraferit porta ara 37 números publicats, tots amb una línia estètica constant –portades ideades per il·lustradores com Virginia Lorente– i una temàtica que orbita al voltant de la literatura, el cinema, la història, la societat, la gastronomia, l’esport i la música valencianes, sempre mantenint un equilibri entre la temàtica autòctona i la vocació universal. I Llibres de la Drassana acumula fins ara més d’un centenar de referències, englobant les seues col·leccions de literatura valenciana (Jàssena), però també de cuina (Tastaolletes), d’història (Odissea), futbol (Onze) o temàtica infantil (Drassaneta). L’escriptor i periodista Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1980), un altre dels socis, diu que no tenien cap model editorial previ, però em recorda que tenien “molt clara eixa voluntat d’autocentrament”, d’oferir al panorama editorial “temàtiques i formes de fer que no trobàvem enlloc des d’una òptica valenciana”. Llibres de la Drassana ha propulsat les carreres literàries de Rafa Lahuerta, Guillermo Colomer, Carles Fenollosa, Miquel Nadal, Miquel Torres, Purificació Mascarell, Andreu Sevilla o (el cas més recent) Magda Simó, i ha publicat llibres de periodistes consagrats com Miquel Alberola i intel·lectuals tan destacats com Joan Francesc Mira. És un bressol de talent emergent i consolidat.
Transversalitat i premis
La irrupció de Lletraferit i Llibres de la Drassana ha coincidit en el temps amb un període en el qual, entre 2015 i 2023, per primera volta des de la transició democràtica una formació política valencianista (Compromís) ostentava responsabilitats de govern: al cap de l’Ajuntament de València i al segon esglaó autonòmic (en coalició amb el PSPV i ocupant conselleries com Cultura i Educació). Però qualsevol insinuació de sintonia amb la força política, que va quedar descavalcada del poder després de les eleccions municipals i autonòmiques de fa dos anys (tot i que manté la vara de comandament en alguns grans municipis, com Alzira), és diluïda per Josep Vicent Miralles: “El valencianisme, la cultura i la literatura, han de ser patrimoni de tots o estarem fent un pèssim negoci com a país”, diu, i afegeix que defensen “un valencianisme transversal arrelat a la cultura, al ‘ser’ més que no a l’‘estar’ d’una o altra opció política puntual”. Abunda que “ni tan sols els autors ni els editors de Drassana som ideològicament homogenis, per molt que estiguem en el mateix vaixell”, i que tampoc els agrada “que determinades opcions culturals” siguen “d’este” o “de l’altre”, perquè “al remat això és empobridor”.
L’errada és identificar lectors en valencià amb militància, dir que s’han de comprar llibres perquè són en valencià i tu vols salvar esta llengua: no, te’ls has de comprar perquè són bons i interessants
També creu que “l’errada és identificar lectors en valencià amb militància, dir que s’han de comprar llibres perquè són en valencià i tu vols salvar esta llengua: no, te’ls has de comprar perquè són bons i interessants, i eixe és el teu repte”. De fet, poden presumir que molta gent haja debutat en la lectura en valencià amb Noruega (2020), “ja en edat adulta”. Una altra de les iniciatives amb la qual han atorgat visibilitat mediàtica als seus llibres són els Premis Lletraferit, instaurats el 2018. En la seua última edició reconegueren el treball de Magda Simó en novel·la, de Marc Balaguer en novel·la juvenil i de Rodolf i Josep Lluís Sirera per la seua contribució teatral en l’àmbit cultural. Un aparador que, tal com diu Toni Sabater, s’ha beneficiat de l’alt llistó que van posar els seus primers guanyadors: “Han tingut un valor indubtable dins de la trajectòria de l’editorial, però el mèrit que ara puga atorgar el premi a una obra guanyadora és el resultat d’un procés invers: és la qualitat de les obres premiades en les primeres edicions el factor que ara tira de les obres”, argumenta. De fet, el seu compromís amb la qualitat és tan ferm que el 2023 van declarar desert el premi de novel·la perquè pensaven que “cap de les obres presentades feia justícia a la trajectòria dels premis”. Josep Vicent Miralles recalca, per la seua banda, que “si no oferixes autenticitat, estàs fora”.