Si la magnitud d’un artista es mesurés per la longitud de les cues que congrega a l’exterior del recinte una hora abans del concert, ja es podria haver endevinat que l’inici de la nova gira mundial de Residente a Barcelona seria un èxit aclaparador, fins i tot sense haver interpretat cap cançó.
El que importa és el contacte humà
Les cares de resignació del públic mentre esperava pacientment per passar els controls de seguretat del Palau Sant Jordi contrastaven amb els colors alegres de les banderes de diversos països llatinoamericans que molts portaven penjades al coll. Les animades converses que se sentien deixaven clar que el que s’anava a veure era molt més que un espectacle musical. Era una experiència col·lectiva que traspassa fronteres gràcies a una banda sonora formada per himnes generacionals i les esperades noves cançons de l’àlbum Las letras ya no importan, que va sortir a la venda a principis d’aquest any. Tot i que, paradoxalment, les lletres i el missatge siguin la base sobre la qual se sustenta l’èxit de la carrera en solitari de l’exlíder de Calle 13.
Era una experiència col·lectiva que traspassa fronteres gràcies a una banda sonora formada per himnes generacionals i les esperades noves cançons de l’àlbum Las letras ya no importan, que va sortir a la venda a principis d’aquest any
La primera sorpresa de la nit va ser entrar al recinte amb la cançó La Violetera de Sara Montiel sonant a tot volum pels altaveus i comprovar que l’escenari en forma de U era més propi d’una obra de teatre experimental que d’un concert multitudinari. La música enllaunada va acabar a l’hora precisa, les llums es van apagar de cop i una introducció de violoncel i contrabaix en directe va acompanyar l’entrada a escena dels set músics que formen la banda. Residente va aparèixer calmat, sense gestos exagerats, vestit amb camisa i sense la seva habitual gorra de beisbol. Es va posar davant d’un dels dos faristols que formaven l’atrezzo discret de l’escenari, va agafar el micròfon amb les dues mans i va començar a cantar la cançó autobiogràfica René, amb el pols tremolós i els ulls tancats. Al darrere, una mecanògrafa escrivint en temps real la lletra de la cançó i una il·lustradora que anava dibuixant amb llapis i aquarel·la les imatges que li evocaven els versos.
Van ser cinc minuts intensos que van passar com un sospir per la quantitat d’estímuls visuals i musicals que sortien disparats de l’escenari. Cinc minuts que van suposar un retrobament entre l’artista porto-riqueny i el seu públic. Cinc minuts que van demostrar la vulnerabilitat de René Pérez Joglar abans de transmutar-se en Residente i fer enlairar el concert cap a l’estratosfera. Cinc minuts que van acabar amb un primer pla dels ulls plorosos de l’artista en mida XXL projectats a la pantalla, seguit d’una ovació que va posar totes les peces del trencaclosques al seu lloc. Ara sí, la festa estava a punt de començar.
Cinc minuts que van demostrar la vulnerabilitat de René Pérez Joglar abans de transmutar-se en Residente i fer enlairar el concert cap a l’estratosfera
Gràcies a una precisió mil·limètrica després d’haver assajat durant una setmana en un estudi de Barcelona, l’espectacle es va desenvolupar segons el somniat per tots els assistents. Va ser una presentació en majúscules de les noves composicions, tot i que també va deixar espai per corejar els grans himnes que han convertit Residente en una de les figures més importants de la música llatinoamericana actual. No en va, des que va iniciar la seva carrera en solitari el 2017 amb el seu àlbum homònim, ha guanyat cinc premis Grammy Llatins, que se sumen als 24 que va guanyar amb Calle 13. Una gesta que el converteix en un dels artistes més premiats de tots els temps amb aquest prestigiós guardó.
Tot i això, lluny de viure en el record d’èpoques pretèrites, l’artista va permetre que les noves cançons creixessin en directe i va decidir adaptar els seus clàssics a aquest moment tan especial de la seva carrera. El resultat: va canviar alguns ritmes (ja no hi havia tant de reguetón), va deixar brillar els músics (malgrat el so enredat que va acompanyar durant tot el concert), es va recolzar en la seva fabulosa corista quan la veu no li arribava per seguir escopint versos a ritme de hip-hop, i no va tenir problemes a mostrar-se exultant, vulnerable o reivindicatiu a mesura que avançava l’espectacle.
Gràcies a una precisió mil·limètrica després d’haver assajat durant una setmana en un estudi de Barcelona, l’espectacle es va desenvolupar segons el somniat per tots els assistents
Temes nous com Problema Cabrón, This is not America i Que Fluya van compartir protagonisme amb himnes consolidats del seu repertori com Guerra (amb la qual ens va portar fins a l’infern d’Ucraïna, Gaza i el Congo), No hay nadie como tú i El aguante (que van anar de la mà en un medley de la seva anterior banda), Muerte en Hawái i Latinoamérica” (segurament la cançó més corejada i emotiva de la nit).
😍🎤 Sílvia Pérez Cruz @Sperezcruz apareix al concert de @Residente interpretant ‘313’
— Revers (@Revers__en) September 15, 2024
Un final apoteòsic amb la recent 313 amb una Sílvia Pérez Cruz desfermada en un registre vocal poc habitual en la cantant catalana
🎥 Marcos Expósito pic.twitter.com/smvwFWZlQv
Fins a arribar a un final apoteòsic amb la recent 313, on va comptar amb la complicitat d’una Sílvia Pérez Cruz desfermada en un registre vocal poc habitual en la cantant catalana.
Fins a arribar a un final apoteòsic amb la recent 313, on va comptar amb la complicitat d’una Sílvia Pérez Cruz desfermada en un registre vocal poc habitual en la cantant catalana
Amb el mateix silenci amb què havien entrat en escena dues hores abans, Residente i la seva banda van sortir de l’escenari acompanyats per una enorme ovació del públic. Oficialment, la gira mundial de presentació de l’àlbum Las letras ya no importan ja havia començat i, en les pròximes setmanes, farà parada a diverses ciutats llatinoamericanes fins a arribar al seu gran final a San Juan de Puerto Rico, ciutat natal de l’artista. Una gira que transita per sonoritats conegudes, però que ens presenta una nova versió de Residente més alineada amb els temps convulsos que vivim.
Una dicotomia que travessa l’escenari en forma de boniques contradiccions estratègicament buscades: l’explosió del hip-hop barrejat amb ritmes llatinoamericans, les lletres noves i els clàssics reinventats, i l’ego concentrat en rimes incendiàries i les reivindicacions globals que l’han fet famós. Sense oblidar la idea romàntica que el que importa és el contacte humà i amb allò que és humà, representada pel poder del món analògic davant l’univers digital gràcies a la il·lustradora que converteix en imatges les inquietuds de l’artista i la màquina d’escriure que projecta els versos cantats en una pantalla gegant fins que s’acaba la tinta i la mecanògrafa decideix llençar tots els papers a l’aire perquè, realment, les lletres sí que importen i formen part de l’experiència vital de tots els assistents.