Podríem dir que Llibert Ferri és una de les persones que sap més sobre Rússia al país. Ell hi era quan al comunisme ja se li havien podrit els pulmons i la Unió Soviètica va deixar de respirar. Va ser enviat especial i corresponsal de TV3 entre 1987 i 2007, i l’octubre passat va publicar Putin trenta anys després del final de l’URSS (Edicions 1984), quan la invasió d’Ucraïna ni s'ensumava. “El llibre t’ha anat que ni pintat”, li diu en Sergi després de fer-li algunes fotos, per trencar el gel. Però ell lamenta tanta projecció. “Tant de bo no haver tingut tanta notorietat i que no existís aquesta guerra. Ho tinc claríssim”. En Llibert té 73 anys, però no ho sembla. Físicament, no encaixa en el prototip de persona de setanta i tants; calça unes Converse amb mitjons estampats, vesteix texans i una bomber marca Alpha de color granat a sobre d’una samarreta amb la cara d’Audrey Hepburn. No ho sembla, encara que sorteja els estralls del temps amb dignitat i saviesa, superant els cops amb un somriure. El maig del 2021 va perdre la seva germana de leucèmia. Havia entregat el llibre a l’editorial quatre dies abans, després de passar-se quasi un any repartint-se el temps entre escriure i cuidar. A ella, a la Tere, li dedica aquest preludi inesperat d'una guerra que no hauria d’haver arribat.

Foto: Sergi Alcàzar

T’ho esperaves?
No. Jo aquesta guerra me la menjo amb patates, perquè jo era dels que pensava que no era possible. Anava amb la lògica de ciutadà del segle XXI, de persona que pertany a una societat en la qual pensem que hi ha tots uns valors humanístics i civils incorporats. Pensava que Putin sabia que provocar una guerra era un error estratègic, perquè se n’anava tot enlaire. Pensava en el Putin calculador, en el Putin silenciós i recargolat que no dona pistes i que, si les dona, les dona falses i a llarg termini. Però mentre estava dient que no hi hauria guerra, ens estava mentint. Això no ho havia fet mai. 

Per què declarar una guerra ara?
Putin tenia la idea de modificar la Constitució perquè li permetés la reelecció. Amb la pandèmia s’ajorna la votació d’abril a juny, però igualment aconsegueix una participació alta amb més d'un 70% que dona suport al canvi. Llavors, per què muntar una guerra? Cada cop ressona més la idea que aquesta guerra és un deliri que s'incuba en aquests dos anys. És un mal consell? Un error estratègic? Un impuls d’una persona que vol demostrar que és el que mana? Fent suposicions, hi havia tres persones que el podien frenar però van desaparèixer del mapa: Vladislav Surkov, el seu cap de gabinet durant 13 anys, Donald Trump i Angela Merkel.

Llavors, estem davant d'una persona totalment imprevisible.
Totalment. Sempre ho ha sigut, però mai a aquests nivells. La primera vegada que Joe Biden li diu: "Vostè és un assassí", el setembre passat, ell contesta d'una manera gairebé sofisticada, psicoanalítica, com si hagués llegit Freud: "Tots veiem en els altres les nostres pròpies característiques”. Aquest Putin ara no l'hem vist en cap moment; hem vist un Putin dient que Occident odia Rússia i aquest Putin, amb aquesta ràbia, no l'havíem vist mai. Possiblement, hi ha hagut aquí un punt d'inflexió i uns detonants que han fet sorgir aspectes de la seva personalitat que ja hi eren i que no havíem captat abans. 

Tot i això, té un suport que mai ha baixat del 60%...
I quan ha baixat ha sigut mentida. El gener del 2021, una enquesta del CEO deia que havia baixat fins al 53%, però era mentida. Al cap d'uns dies, el centre independent Levada treu la seva pròpia enquesta: 64% de suport. Alguns russos tenen un sentit de fidelitat incondicional i uns altres el voten com un mal menor contra la misèria dels temps de Boris Ieltsin. Del 2004 al 2008, la pujada dels preus del petroli va permetre una acumulació enorme de capital que Putin va abocar totalment a la sanitat, l’escola i els serveis socials. La gent ho va notar. En aquell moment, ja es va convertir en una persona consolidada.

Llibert Ferri: "Aquest Putin, amb aquesta ràbia, no l'havíem vist mai"

Ell es pensava que la intervenció a Ucraïna seria curta i ja dura més d’un mes.
L’escenari més favorable per a Ucraïna és desfer-se de Crimea i desfer-se del Donbass, perquè és un focus de malestar que històricament no li ha reportat mai res de positiu. Indubtablement, els refugiats tornarien, perquè per part d'Occident ja es perfila un cert Pla Marshall per al país. Jo no ho acabo de veure, però en principi les converses de pau tenen l’objectiu de convertir una derrota en victòria, en la qual el Donbass quedarà en poder rus. I si Putin té alguna data al cap per proclamar aquesta pretesa victòria, crec que seria el 9 de maig, perquè és quan se celebra la festa de la victòria de la Gran Guerra Patriòtica, la derrota del nazisme. En el món soviètic, és recurrent fer coincidir represàlies, assassinats i enverinaments amb dates importants.

Creus que la guerra li passarà factura internament?
Totalment. I si la seva cadira al poder ha de perillar, perillarà abans de les eleccions ―si n’hi ha― del 2024. Potser m'ho he de tornar a menjar amb patates, però m'atreveixo a pronosticar que no arribarà al 2024. No té massa sortides. Què fa un president que no podrà ni fer viatges ni anar a conferències internacionals? Ha provocat una guerra. És un personatge que ja se'l considera criminal de guerra i el Tribunal Penal Internacional ha començat diligències. 

I després de Putin... què?
Des de 1917 que a Rússia no hi ha hagut un canvi de lideratge que es pugui ni aproximar al que nosaltres entenem per una alternança. Sempre han sigut canvis sobtats, precipitats per conspiracions o cops d'estat. Però una guerra sempre sacseja consciències. Hi ha un article molt interessant de Jonathan Littell al New York Times en què exigeix respostes als seus amics russos. "Tan drogats i abduïts heu estat per aquest benestar que li devíeu a Putin? Per què no dèieu res quan estaven matant periodistes?". El que els proposa és que despertin i muntin un Maidan, perquè el necessiten.

Foto: Sergi Alcàzar

El Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ) calcula que entre 1992 i 2018 van ser assassinats a Rússia 58 reporters.
A Anna Politkóvskaia li disparen quatre trets a l’ascensor de casa seva mentre puja les bosses de la compra, el mateix dia que Vladímir Putin complia 54 anys. A Vladislav Listiev el maten el 1995 a trets quan està sortint de casa seva. Era el cap d'informatius de la televisió pública, la ORT. I allò no s'investiga. A Paul Klebnikov, el director de l'edició russa de Forbes, el tirotegen pel carrer de la capital. Ell va descobrir que Berezovski estava implicat en la qüestió del finançament de Putin i de les trames jihadistes que havien posat les bombes a la rodalia de Moscou i d'altres ciutats. I molts més.

Mataven companys d'ofici per informar. 
I esclar que m’espanto. Jo algun assassinat me l'he trobat a pocs metres. Recordo que l'any 1995 jo hi anava com a enviat especial i era el meu primer viatge després de pràcticament l'etapa del final de la Unió Soviètica, en la qual vaig estar com a corresponsal. Quan vaig arribar allà, al març, jo era amb Seda Pumpiànskaia, la filla del periodista Alexander Pumpianski, i vam sentir pum, pum, pum, i corredisses. Sincerament, no sé si eren trets. I m'hi vaig trobar: no feia ni 5 minuts que havien matat Listiev. Vaig haver de canviar la crònica i centrar-la en allò. 

Ara s'ha aprovat la llei que els periodistes que informin des de Rússia poden ser castigats amb fins a 15 anys de presó si surten del discurs del règim.
L'única etapa on hi ha hagut llibertat de premsa i premsa lliure és l'etapa Gorbatxov. Societats de redactors es van unir i van crear unes publicacions lliures. Després, quan ve la privatització de Ieltsin, tot s'acaba i passa a mans de grups oligàrquics. Per exemple, el diari Kommersant, fundat per Boris Berezovski, que ell després ven a Gazprom. El diari sembla elegant, però no pot parlar de segons quines coses. 

Llibert Ferri: "Vam sentir pum, pum, pum i corredisses. Sincerament, no sé si eren trets. I m'hi vaig trobar; no feia ni 5 minuts que havien matat el director de la TV pública russa"

Llavors el discurs d'Occident lamentant la manca de llibertat és un rentat de cara. 
Occident ha mirat cap a un altre cantó. I també els mateixos ciutadans russos. Ara acaben de tancar el diari Nóvaia Gazeta, el director del qual té el Premi Nobel de la Pau. Però no només: és l'enèsim déjà-vu d'aquest tipus de tancaments, com l'emissora Eco de Moscou o Novoie Vremia, dirigit per Pumpianski. Cap al 2002, ell va intentar per tots els mitjans mantenir la capçalera, i Putin va enviar-li una nota dient-li: "Li recordo que a Rússia no hi ha hagut mai llibertat de premsa". És increïble. Una unitat del KGB va entrar i va destrossar tota la redacció. 

Tu has tingut problemes per informar des d'allà?
No, mai. 

Foto: Sergi Alcàzar

Creus que ara s'està fent una bona cobertura periodística de la guerra des d'aquí?
Hi ha gent que ho està fent molt bé, gent que ha estat al peu del canó. Les cròniques fetes per Manel Alías des del Donbass transmeten la realitat, o Pilar Bonet, que indubtablement és una molt bona periodista i analista. Des del punt de vista de l'anàlisi profunda, hi ha molt poca gent que en sàpiga, perquè no tenim una tradició informativa soviètica. No hi ha centres d'estudis. Aquest és un país que no va participar en la Guerra Freda d'una manera activa, no és un partit anglosaxó ni té un partit comunista com l'italià o el francès, que eren eixos de debat. Les anàlisis són bastant pobres i es debat molt superficialment sobre el final de la Unió Soviètica.

No ens interessa Rússia?
S'acaben de complir els 30 anys del final de la Unió Soviètica: i que en el trenta aniversari no hi hagi hagut algun programa especial en alguna televisió pública sobre el final de la Unió Soviètica i com va ser, no ho puc entendre. No puc entendre que els dos únics llibres sobre la Rússia soviètica que han aparegut en aquestes dates siguin el meu i el de Manel Alías, i en català. Alguns diaris de Madrid m'han demanat poder traduir part del llibre al castellà per poder explicar parts de la història. 

Potser abans de la guerra el tema no interessava a l'agenda pública.
Encara que no hi hagués hagut guerra, a Catalunya i Espanya hi hauria d'haver hagut més centres d'estudi i més especialistes sobre el tema rus i l'Àsia Central. Tenim una mirada esbiaixada: Rússia eren els dolents, la Pasionaria i els rojos, els comunistes i els soviètics; cap estudi profund sobre el marc mental dels russos. Encara hi ha molta gent que es pensa que Putin és comunista, i està molt més proper a un comunisme ultra equiparable al de Trump o a un feixisme roig.

Llibert Ferri: "Crec que les declaracions que va fer Gabriel Rufián van estar bastant fora de to. No crec que l'entorn de Carles Puigdemont tingués cap relació amb l'entorn de Rússia"

L'any 2017 s'especulava que Rússia podria reconèixer una Catalunya independent.
Les declaracions que va fer Gabriel Rufián crec que van estar bastant fora de to. No crec que l'entorn de Carles Puigdemont tingués cap relació amb l'entorn de Rússia. Que a Putin li interessés aprofitar la crisi catalana perquè es produïa en un país fràgil com Espanya i, a més, de la zona euro, sí: li anava bé. Vincular-ho també ha interessat al deep state i als sectors ultra, però crec que és un joc de despropòsits. 

Però hi ha una xarxa exterior ―possiblement russa― que va fer possible que aquí es votés. 
I no s'hauria pogut fer sense que Putin ho sabés. Des d'una emissora de ràdio de l'estructura de Sputnik dos humoristes van trucar a Dolores de Cospedal per dir-li que havien estat parlant amb un espia que tenia informació de Puigdemont, i ella s'ho va creure. Això no tindria importància si no fos perquè dos paios no aconsegueixen el telèfon personal de la ministra de Defensa si no hi ha uns circuits que s'han mogut per aconseguir-lo. El Kremlin ho sabia. 

Aquell mateix any, Rússia va aprovar una llei que despenalitzava apallissar les dones. Es calcula que cada any moren a Rússia 14.000 dones a mans de les seves parelles i el país persegueix la llibertat d'orientació sexual. És legítim confiar en un país que vulnera els drets bàsics?
Entenc que hi ha molta gent que creu que la possibilitat d'obtenir un estat està per sobre de tot, i també dels interlocutors que et poden ajudar a tenir un estat. Però és que el 75% de la societat russa té actituds homòfobes i la violència de gènere a Rússia s'insereix en una llei de família que ho justifica tot. A mi, personalment, em repugna.

Foto: Sergi Alcàzar