El grup de comentaristes polítics "Autobús de campanya" s'ha passat del tweet al format llibre en El llibre d'Autobús de Campanya. Es tracta d'un col·lectiu que va aparèixer arrel de la campanya electoral del 2012, i que s'ha fet extremadament popular a través del seu compte de Twitter @encampanya. Presumeixen de saber-ho tot de la política catalana, i si això no és veritat, és bastant proper a la realitat. Diuen que els membres del grup treballen a diferents mitjans de comunicació, i que amaguen la seva identitat per evitar interferències dels seus caps (tot i que Carles Bellsolà és el seu cap visible). Al Twitter hi publiquen allò que no poden treure a les seves ràdios o als seus diaris.

Cap polític no es salva

El subtítol del llibre és molt clar: "El twitter que (no) fa riure els polítics". @encampanya pretén fer riure, i el seu humor és sagnant. Molt més enllà del Polònia i les brometes toves que acostumen a aparèixer als mitjans locals. L'humor de l'Autobús, dissortadament, no és gaire habitual a casa nostra. Per exemple, ahir publicava dos fotografies de Felipe González, en èpoques ben diferents, amb el lema "Felipe González, de la chaqueta de pana a Panamá". Però no només reben els socialistes: també guarda dedicatòries àcides per a l'ANC: "Si no vas a la manifestació, conga, lambada, rave, orgia o el que s'organitzi l'11 de setembre, potser vist com un botifler. I un idiota sense ànima, en termes generals". Convergència s'endú algunes de les crítiques més contundents, com l'acusació d'haver-se passat del "puta-i-ramonetisme al sobiranisme". La CUP es ridiculitzada per les seves mecàniques assembleàries i pel seu "faïsme", i els seus dirigents per la seva afició a les samarretes reivindicatives... I el PP és satiritzat per absolutament tot, al mateix nivell, aproximadament, que Unió.

Altres il·lustres viviseccionats

La crítica no es limita als polítics: hi ha també comentaris molt rotunds cap als mitjans de comunicació. Els autors del llibre, que sens dubte els coneixen bé, ironitzen sobre la seva parcialitat i la seva dependència dels poders fàctics. I l'Autobús en campanya també reserva la seva artilleria per a les grans empreses, com La Caixa, o per a la monarquia.

Del 25N de 2012 al mandat de Puigdemont

Aquest llibre s'organitza de forma cronològica. Pretén analitzar la política catalana des del 2012 fins a l'actualitat. I s'organitza en base a grans successos: el cas Millet, la sentència del Constitucional, el Concert de la Llibertat, l'ascens de Podemos, la retirada de Duran, el cas Pujol... I a través d'aquests esdeveniments, els autors demostren una clara voluntat de destapar els tripijocs de la política catalana.

Humor fallit

Tot i que els anàlisis de l'Autobús de Campanya són molt aguts, el seu humor no sempre és idoni en format llibre. Reserven 13 pàgines a cançons polítiques satíriques, amb la música de conegudes cançons catalanes, com L'estaca. És un recurs que pot servir en un programa radiofònic, més espontani, però que grinyola en un llibre. L'adaptació de contes populars a personalitats polítiques també acaba sent un tant infantil. Però allò menys reeixit és la construcció de diàlegs imaginaris entre personatges: una tècnica que pot resultar molt adequada en un guinyol, però que aquí es veu mancat de solidesa. Per altra banda, hi ha una certa descoordinació entre les diferents parts del llibre, un problema potser derivat de la natura col·lectiva de l'obra. En definitiva: l'excel·lent humor de l'@encampanya als tweets no s'aconsegueix mantenir amb el format llibre. Esperem riure quan retornin al format de 140 caràcters.