Imatge superior: Saladí fa presoner Guiu de Lusignan després de la batalla de Hattin / Wikimèdia
Entre els anys 1095 i 1291, en terres del que avui en dia conformen Israel, Palestina, el Líban, Síria, Turquia, Jordània i Egipte va tenir lloc el que comunament resumim amb el terme de les croades, és a dir, l’intent –finalment fallit– de la cristiandat de dominar el que s’anomena Terra Santa, aquells paratges que van ser testimoni de la vida i els fets de Jesucrist.
Ara bé, lluny del relat monolític que sempre ha envoltat aquesta època, que presenta el període com un enfrontament constant entre cristians i musulmans, la realitat d’aquell moment va ser molt més polièdrica, amb molts més actors que uns simples cristians d’una banda, i musulmans de l’altra.
Com ja va fer en el seu moment l’escriptor libanès Amin Malaouf a l’obra Les croades vistes pels àrabs –en català a Edicions de 1984–, arriba ara a les llibreries un altre volum que malda per trencar el relat tòpic dels esdeveniments que van tenir lloc per aquelles contrades del Llevant mediterrani entre els segles XI a XIII. Es tracta de Las Cruzadas. Una nueva historia de las guerras por Tierra Santa (Ático de los Libros, 2019), del britànic Thomas Asbridge.
Presa de Jerusalem pels croats el 1099 / Wikimèdia
L’autor és un historiador medieval prou conegut al Regne Unit per la seva participació com a guionista i presentador d’una sèrie sobre les croades emesa a la BBC. Així mateix, va ser consultor històric per a la pel·lícula del 2005 Kingdom of heaven, de Ridley Scott –doblada al català com El regne del cel–. A Las cruzadas, Asbridge planteja un vast retaule de la història que, durant dos-cents anys, va enfrontar cristians i musulmans, però parant atenció a donar veu a totes les fonts i a tots els actors que van prendre part d’aquella història i intentant defugir el discurs maniqueu que es conforma en presentar els esdeveniments com una lluita entre dues religions, és a dir, entre el bé i el mal, el xoc de civilitzacions.
Bizantins, cristians de ritus oriental, àrabs musulmans sunnites i xiïtes, turcs, kurds, jueus fins i tot mongols a més de llatins de les més diverses contrades van participar en un retaule històric compost per centenars de personatges històrics –inclòs un cristià català i un musulmà valencià– que van marcar dos-cents anys d’un intent de domini i colonització que finalment es va resoldre amb el fracàs, però que al llarg de tot el període històric va definir també la manera de relacionar-se entre les religions, començant per la mateixa justificació de la guerra santa.
La jihad cristiana
La justificació d’una guerra d’invasió i colonització gràcies a una coartada religiosa es va elaborar al llarg dels anys. Sant Agustí, al segle V, ja teoritzava sobre com justificar un conflicte bèl·lic fins que, posteriorment, va quedar establert que una guerra podia ser justa si la proclamava una "autoritat legítima", responia a una "causa justa" i es posava en pràctica amb "recta intenció". A partir d’aquesta base teòrica, el Papat va poder, ja a principis del segle XI, liderar unes guerres que en el món musulmà van tenir la seva contrapart en el concepte de la jihad, és a dir, l’esforç per l’Islam que impel·lia els creients a convertir els infidels.
El xoc dels dos conceptes en aquesta part del món que forma el Pròxim Orient va tenir evidentment un component religiós, però també van ser molt importants les ambicions de tots els actors, la capacitat per fer-se la traveta entre ells, els enfrontaments entre els dos califats del moment, l'abbasí sunnita de Bagdad i el fatimí xiïta del Caire, la supèrbia de l’imperi bizantí i el menysteniment de tots ells sobre uns aventurers europeus –anomenats llatins o francs– que de forma sorprenent van dominar una bona franja del territori.
Al mig del no-res
L’autor també insisteix en un aspecte poc conegut. Malgrat que Jerusalem i Terra Santa en general és territori sacre tant per a cristians com per a musulmans –i jueus, esclar– cal ponderar en la seva mesura la importància que tenien aquelles contrades pel món musulmà del segle XI.
Allunyada dels centres efectius del poder de Bagdad i el Caire i sota la influència de potències regionals com Damasc i Alep –avui en dia, les dues principals ciutats de Síria–, Terra Santa tenia una importància relativa pel món musulmà, més com a lloc de pas entre Egipte i Aràbia. Això, però, no va evitar que uns i altres lluitessin per conservar o conquerir allò que consideraven seu.
Tres croades de veritat
Encara que es considera que hi va haver nou croades, les importants van ser les quatre primeres, per bé que la quarta ho va ser tot menys una guerra contra el musulmà, ja que sota el comandament venecià es va convertir en una expedició de conquesta de Bizanci per la qual la república de Venècia va conquerir un imperi.
Les tres primeres, però, són les que cal tenir en compte. La primera, iniciada el 1097, va tenir com a punts culminants les conquestes d’Antioquia -actual Antakya, Turquia– el 1098 i de Jerusalem el 1099, més l’establiment de quatre estats cristians, els comtats d’Edesa i Trípoli, el principat d’Antioquia i el Regne de Jerusalem.
Combat idealitzat entre Ricard Cor de Lleó i Saladí / Wikimèdia
La segona, un rotund fracàs, va tenir lloc entre 1147 i 1149, amb la intenció de recuperar Edesa –actual Sanliurfa, Turquia– i conquerir Damasc, fites que no es van aconseguir.
La tercera és potser la més cèlebre, perquè és la que va reunir els noms icònics del període, Ricard Cor de Lleó, rei d’Anglaterra, i Saladí, soldà d’Egipte i de Síria. Els cristians tampoc van reeixir en el seu objectiu, que era recuperar Jerusalem.
Els fets importants passen entre croada i croada
I és que en realitat, tret de la primera croada, els fets més importants van passar entre croada i croada, de manera que les expedicions orquestrades des d’Occident són respostes a fets ocorreguts en moments en que tècnicament no hi havia croada. Ja s’ha vist que la segona va ser per recuperar Edesa, conquerida per l’atabeg de Mossul, Imad ad-Din Zengi el 1144, o com la tercera va ser per recuperar Jerusalem, conquerida –o si es vol, reconquerida– per Saladí el 1187. Tant és així que la citada pel·lícula El regne del cel, el millor film contemporani sobre les croades, ficciona fets que van passar anys després de la segona croada i es clou, precisament, amb l’inici de la tercera.
També la fi de tota l’aventura acaba fora de l’espai estricte de les expedicions croades, quan l’any 1291 el darrer bastió cristià, Sant Joan d’Acre –actual Acre, Israel– va caure en mans de la potència emergent del moment, els mamelucs egipcis.
Fins a la derrota final
En tot cas, el període de presència cristiana va durar ben bé dos-cents anys i va deixar un llegat que encara roman avui en dia. L’autor intenta no municionar la teoria del xoc de civilitzacions, però insisteix que les croades van ser "actes d’agressió cristiana" davant un suposat ultratge, la caiguda de Jerusalem, que va tenir lloc quatre-cents anys abans, malgrat que tot plegat podia tenir, també des del punt de vista cristià, un pòsit de "guerra defensiva".
En tot cas, la lliçó que se n’extreu és que "al final, els llatins van perdre la guerra per la dominació de la Terra Santa", però mentre que van sobreviure van saber adequar-se a la "realitat pragmàtica i política" establint relacions de tot tipus amb els veïns. Fins que van ser, literalment, llançats al mar.
Les croades, avui
L’obra es clou amb uns apunts sobre la percepció actual de les croades, amb interès especial a la manera de veure-les des del món musulmà, particularment d’ençà de l’establiment de l’Estat d’Israel el 1948, un fet que va canviar els equilibris de poder de la regió i que va obrir unes ferides que encara sagnen avui.
I és que si des del punt de vista cristià i occidental les croades han passat de ser una epopeia religiosa a un semioblidat episodi històric, des del punt de vista àrab i musulmà no es pot evitar la visió que transmuta els croats de fa 900 anys en l’actual estat d’Israel. La història d’aquest enfrontament però, ja no és motiu d’aquest llibre.