Hi ha articles bons, a vegades fins i tot de molt bons. Després hi ha peces antològiques de la literatura periodística. Una categoria, aquesta última, en què destaca en negreta i lletres capitals, The Fight, la crònica que el pare del nou periodisme, Norman Mailer, va firmar del millor combat de boxa de tots els temps: The Rumble in the Jungle.
📸📖 Paul, la vida extraordinària del Beatle més fotogènic
Eren les 4 de la matinada del 30 d'octubre de 1974. Al quadrilàter instal·lat al bell mig de l'estadi 20 de maig de Kinshasha, la capital del Zaire, ara República Democràtica del Congo, es van trobar el campió del món dels pesos pesants George Foreman i al colpejador més icònic de tots els temps: Muhammad Ali. Publicat originalment l'any 1975, l'editorial barcelonina Contra va fer-ne una versió en castellà el juny del 2013: El combate. Ara l'alemanya Taschen, recupera el text de Mailer (en la seva versió original en anglès) en una edició mesmeritzant en què el relat del periodista i escriptor nord-americà s'amplifica amb les sublims imatges dels fotògrafs Neil Leifer i Howard L. Bingham.
"No Vietnamese Ever Called Me Nigger". Cap vietnamita m'ha dit mai nigger (la manera més despectiva d'anomenar els afroamericans). Amb aquesta presa de consciència, Muhammad Ali va exposar la seva negativa a enrolar-se a l'exèrcit dels Estats Units per anar a servir a la Guerra del Vietnam. Era l'any 1967. Campió del món, Ali va ser desposseït del títol. També li van retirar la llicència. No va poder volar com una papallona i picar com una abella durant tres anys.
No va poder volar com una papallona i picar com una abella durant tres anys
El millor combat del segle
Muhammad Ali, el més gran boxador de tots els temps, va reaparèixer el 1970. Després d'un parell de combats de tràmit contra Jerry Quarry i Oscar Bonavena, escaramusses que va liquidar amb l'eficàcia soporífera d'un funcionari un divendres a dos quarts de dues del migdia, va intentar recuperar el cinturó encarant-se amb el sis vegades campió del món Joe Frazier.
La premsa especialitzada la va etiquetar com Fight of the Century. Ali va aguantar els 15 rounds pactats. Va perdre per decisió unànime del jurat
Encara invicte, el rècord d'Ali era de 31 combats guanyats. Frazier també catalogava totes les seves baralles per victòries: 26 triomfs, 23 per KO. La premsa especialitzada la va etiquetar com Fight of the Century. Ali va aguantar els 15 rounds pactats. Va perdre per decisió unànime del jurat. Tots dos van passar diverses setmanes ingressats en un hospital recuperant-se de les hostilitats. Poques nits de boxa d'aquesta intensitat s'han viscut al Madison Square Garden de Nova York.
Frazier es va retirar un segon abans que ho fes jo. No podia lluitar més
Va ser el primer capítol d'una trilogia històrica de combats que va concloure el 1975 amb Thrilla in Manila. Aquesta vegada el vencedor va ser Ali. “Frazier es va retirar un segon abans que ho fes jo. No podia lluitar més”. Ali no va voler reviure mai per televisió aquell combat. “Per què tornar a l'infern?”, declarava quan li ho preguntaven.
El millor combat de tots els temps
Mentre Ali i Frazier es reptaven per decidir qui era el més gran de tots els temps, rere seu irrompia una nova llegenda dels pesos pesants: George Foreman. Campió olímpic l'any 1968, ningú apostava per Foreman quan es va enfrontar a Frazier. El va noquejar sense pietat. Quan Ali va reptar Foreman, ningú va creure en les possibilitats del vell Muhammad.
Ningú apostava per Foreman quan es va enfrontar a Frazier. El va noquejar sense pietat. Quan Ali va reptar Foreman, ningú va creure en les possibilitats del vell Muhammad
Feia mesos que tots dos boxadors s'havien instal·lat a Kinshasha per adaptar-se a les condicions climàtiques de la capital del Zaire. El combat, organitzat per l'inefable Don King, estava programat originalment pel dia 24 de setembre d'aquell 1974. Tot un esdeveniment que estaria precedit per un gran festival de música. El Zaire 74 duraria tres dies i reuniria a músics de la dimensió de James Brown, Celia Cruz i la Fania All-Stars, B.B. King, Miriam Makeba, The Spinners, Bill Withers, The Crusaders i Manu Dibango. El festival es va celebrar. El combat es va haver d'ajornar un mes. La culpa va ser d'un amb un ganxo de dreta llençat pel seu sparring que que Foreman no va saber esquivar. Diagnòstic: cella oberta i 11 punts de sutura. Faltaven només vuit dies perquè sonés la campana. Ali el va acusar de lesionar-se expressament.
Quan va sonar la campana, Muhammad Ali va fer servir una tàctica suïcida: va deixar que Foreman l'usés com a sac, entomant a tort i a dret tots els cops que el seu rival anava llançant
Ja aleshores manava la televisió i perquè el combat es pogués veure en directe als Estats Units, es va programar a les 4 de la matinada. Quan va sonar la campana, Muhammad Ali va fer servir una tàctica suicida: va deixar que Foreman l'usés com a sac, entomant a tort i a dret tots els cops que el seu rival anava llançant. Va ser així durant diversos assalts. D'això en boxa se'n diu rope-a-dope. Quan Foreman es va començar a mostrar esgotat, Ali va contraatacar. Va guanyar per KO al vuitè assalt. El millor combat de tots els temps ja tenia vencedor.
El contingent gonzo
Boxador amateur, Norman Mailer, va viatgar al Zaire com a part d'un contingent de reporters de què també formaven part figures gonzes com George Plimpton o Hunter S. Thompson. Qui pogués haver estat allà! No per a presenciar baralla, que també, sinó per compartir barra i conversa amb aquests kamikazes de l'articulisme.
Pare fundacional del Nou Periodisme, escola que situava al reporter en primer pla del relat, va publicar The Fight pocs mesos després del combat. Transcendint l'estrictament esportiu, es va reivindicar instantàniament com tot un clàssic de la literatura periodística. La nova edició publicada per Taschen, acompanya el relat de Mailer amb fotos de Neil Leifer : un dels millors de tots els temps en el seu àmbit, i, el biograf oficial de Muhammad Ali, Howard L. Bingham. Autors de retrats icònics, les instantànies de Leifer i Bingham, imatges que sobrepassen la seva funció primera per esdevenir inqüestionables obres d'art, aporten un testimoni extraordinari, elevant fins al sublim la història que l'articulista narra d'aquells dies de xafogosa tardor de 1974 a l'Àfrica.