Imatge superior: Una dona diposita una corona de crisantems davant un nínxol. Imatge: Frederic Ballell / AFB
L’Editorial Efadós s’ha especialitzat en llibres fotogràfics de la societat catalana de les darreries del segle XIX i del segle XX ―sempre amb fotos en blanc i negre― a través de la col·lecció Catalunya Desapareguda. Al llarg de diversos volums s'han disseccionat pobles, ciutats i comarques a partir de fotografies antigues, moltes d'elles rescatades d'arxius familiars i mai abans publicades.
Dins aquesta col·lecció, el volum 44 està dedicat al gran cementiri urbà de Barcelona, el de Montjuïc. Inaugurat el 1883, encara avui és un d'aquells llocs que tot barceloní ha visitat almenys una vegada... malgrat que segurament no hi volgués anar-hi. En tot cas, aquest equipament de 568.000 metres quadrats disposa de 150.000 sepultures, la qual cosa porta al càlcul que al llarg de la història ha acollit un milió i mig d'enterraments. Si fa no fa, el mateix nombre d'habitants ―vius― que té actualment la capital de Catalunya. Una xifra per pensar-hi.
El llibre El cementiri de Montjuïc és obra del periodista, escriptor i activista cultural Albert Torras, autor d'altres volums de l'editorial com L'Abans de Sants, Hostafrancs i la Bordeta i Sants Desaparegut, i recull a través d'unes 150 fotografies la història del cementiri des dels seus inicis fins ben entrat el segle XX.
La primera actuació moderna a Montjuïc
Inaugurat el 1883, atès que el cementiri del Poblenou ja no donava més de si, el cementiri de Montjuïc, també anomenat Nou o del Sud-Oest, va ser dissenyat per l'arquitecte Leandre Albareda en una zona inhòspita de la ciutat i amb una disposició en terrasses, per aprofitar el vessant de la muntanya. De fet, es va convertir en la primera actuació moderna a la muntanya més enllà del Castell, a l'espera de les grans transformacions que viuria Montjuïc en ocasió de l'Exposició Internacional del 1929 i molt més modernament, dels Jocs Olímpics del 1992.
En el moment de la inauguració només tenia a prop el barri mariner de la Marina, l'hipòdrom i les platges sovintejades pels veïns de Sants i l'Hospitalet, gairebé tot desaparegut per obra i gràcia de les instal·lacions portuàries i la Zona Franca. Al seu voltant, al llarg del segle XX van aparèixer i, per sort desaparèixer, barris de barraques i poblats on la degradació i la drogodependència van fer estralls fins a finals del segle passat.
Vida social al cementiri
Encara que no sembli possible, al llarg dels anys Montjuïc ha estat un punt de trobada de la societat civil i de la seva evolució. Cada any, a l'entorn de Tots Sants i en una tradició que encara es manté, la calma del cementiri es veu trencada per una allau de visitants que contrasta amb l'afable quietud dels seus infinits carrers durant la resta de l'any.
Precisament, el llibre constata com la societat barcelonina s'ha mantingut fidel al llarg dels anys a la celebració de Tots Sants, i a les imatges es veu com grans gentades s'hi apropaven en aquell dia, ja fos en carros de cavalls, tramvies, els primers cotxes o fins i tot els 'moderns' ―pel seu moment―, Seat 600.
Reflex de la vida del país
A més, el cementiri no ha estat aliè a la convulsa història de Catalunya al llarg del segle XX, donada la gran quantitat de personatges il·lustres ―homes en la seva immensa majoria― que hi són enterrats.
A tall d'exemple, Francesc Macià, Jacint Verdaguer, Francesc Layret, Salvador Seguí El Noi del Sucre, Enric Prat de la Riba, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol... O Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia, que comparteixen tots tres el mateix panteó, i els alcaldes Josep Collaso i Gil, Joan Pich i Pon, Bartomeu Robert (el doctor Robert) i Domènec Sanllehy.
Milicians anarquistes reten honors a la tomba de Buenaventura Durruti al cementiri de Montjuïc. Imatge: Autor desconegut / ANC - Fons Generalitat de Catalunya (Segona República)
I també molts altres representants de la societat civil (masculina), com ara el ciclista Joaquín Montero, el confiter Pere Llibre, el catedràtic Francesc Farreras, el filater Mariano Regordosa, el cacaueter August Urrutia, l'indià Josep Gener ―que té el panteó més gran del cementiri―, l'impressor Josep Thomas, el guitarrista Francesc Tàrrega i el tenor Francesc Viñas.
Tot plegat, l'altra cara de la moneda d'una ciutat ben viva que té en la falda de Montjuïc un dels seus finals de trajecte que val la pena repassar a partir d'imatges d'una època avui ja desapareguda.