Imatge superior: Roger II, primer rei normand de Sicília / Wikipèdia
En l’imaginari col·lectiu esmentar el nom de Sicília remet, malauradament, a la màfia -o cosa nostra-, la tristament cèlebre organització del crim que d’ençà de mitjà segle XIX ha tenyit l’illa de sang i mala reputació. Ara bé, l’illa més gran de la Mediterrània, amb els seus 25.000 km quadrats -Catalunya, per comparar, en fa uns 32.000- té una història que no es pot resumir, ni molt menys, en el llegat de quatre pistolers.
Sí, de llegats de Sicília volem parlar, perquè des del matemàtic i físic Arquimedes de Siracusa -Eureka! Eureka!- fins a l’autor de Il Gattopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa -en català, El Gattopardo (Proa, 2019)-, l’illa té una història que compendia de fet bona part de la història d’Europa, amb empremta deixada per, atenció: grecs, cartaginesos, romans, vàndals, ostrogots, bizantins, àrabs i normands, per passar després sota domini de l’imperi germànic, d’aquí a la casa d’Anjou i després a la corona d’Aragó, als Habsburgs i als Borbons, i encara als napoleònics abans d’esdevenir, finalment, italians. Ep, i escenari de la Segona Guerra Mundial. A l'illa hi ha de tot!
A Sicília hi ha temples grecs més imponents que el Partenó d'Atenes / P.M.
De tot plegat en parla el llibre de recent aparició Sicilia. Una breve historia desde los griegos hasta la Cosa Nostra, de l’anglès John Julius Norwich (Ático de los Libros, 2019) amb traducció al castellà de Joan Eloi Roca. De Norwich, mort el 2018, en podem dir que va ser un enamorat de l’illa que després de diversos llibres sobre la història d’Europa i la Mediterrània va voler dedicar tot un volum complet a aquest territori fascinat per l’herència multicultural que conté. I que ho explica amb pedagogia, claredat expositiva i amb un interès que arriba amb la mateix intensitat al lector.
Una part de Grècia
A simple vista al mapa, Sicília apareix com un afegit de la península Itàlica, potser la pilota que xuta la bota que defineix la configuració peninsular. Molt propera a Tunísia, que li queda a l’oest i no al sud, i separada del continent europeu per l’estret de Messina -tres quilòmetres d’amplària en el punt més proper-, de fet l’illa va formar part del món grec des de l'antiguitat. De la Magna Grècia, és a dir, aquell territori colonitzat per gents de parla grega que ha deixat temples de factura hel·lènica a Sicília, com els de la vall de Selinunte o el de Segesta, que és potser tant o més perfecte que el Partenó d’Atenes. I de la seva principal ciutat d’aleshores, Siracusa, ens queda per a la història universal el llegat d’Arquimedes, ja saben, aquell que va dir que "un cos insoluble totalment o parcialment submergit en un fluid (líquid o gas) en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja".
Arquímedes de Siracusa / Wikipèdia
Però si els grecs van colonitzar l’illa amb el seu model de ciutats-estat al primer mil·lenni abans de Crist, els següents en arribar-hi van ser els cartaginesos, que van convertir l’illa en escenari de les seves guerres amb la següent potència en establir-s’hi, els romans. Val a dir que quan els romans van senyorejar l’illa, ja cap al segle III abans de Crist, aquests no van considerar els sicilians com a iguals, per que aquests parlaven grec i per tant, eren estrangers. Tanmateix, la cosa es va anar suavitzant amb el temps i quan van arribar-hi els bàrbars, vàndals i ostrogots, ja es van trobar amb ciutadans romans de ple dret.
Terra de l’Islam
Sovint s’oblida que els musulmans no només van conquerir la riba sud de la Mediterrània i la península ibèrica i, ja en temps dels turcs, els Balcans fins a les portes de Viena. Sicília també va passar a formar part de la terra de l’Islam. Primer però hi van passar els bizantins que van dominar l’illa entre el 535 i el 878 i de fet, durant cinc anys a partir del 663 va ser capital de l’imperi i residència de Constant II.
Tornem però als àrabs, que s’hi van instal·lar i van aplicar un règim de tolerància religiosa que els cristians -en aquell moment, majoritàriament de ritus grec-, van apreciar. A més, van aportar-hi els seus coneixements en agricultura i van introduir-hi el cotó, el papir, el meló, el festuc, el dàtil, els cítrics i la canya de sucre. Per primer cop Sicília adquireix la capacitat d’exportar productes agrícoles, cosa que redunda en un progrés col·lectiu.
Arriben els víkings
Però això no podia durar per sempre i els bizantins, delerosos de recuperar l’illa hi van portar els normands, és a dir, els víkings assentats en l’actual Normandia. De mercenaris, els normands van passar a ser senyors, i el Papa de Roma, sempre pendent de controlar espiritualment i si podia, també terrenalment tot el territori a l’abast, va nomenar el normand Robert Guiscard com a Duc de Sicília el 1059 i un dels seus descendents seus, Roger II, es va convertir el 1130 en Rei de Sicília, amb el que l’illa es converteix en un territori independent i, segons l’autor, en el tercer regne més gran d’Europa en aquell moment, perquè també comprenia Apúlia i Calàbria, al sud de la península.
Per resumir i no enfarfegar més del necessari les successions a la corona, n’hi haurà prou d’explicar que l’any 1194 la corona va passar a Constança de Sicília -hi ha almenys quatre Constances importants en la història de l’illa-, casada amb l’emperador Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic, de manera que la corona passa dels Hauteville -la casa de Roger II-, als Hohenstaufen alemanys.
Torn per als catalans
El domini dels reis alemanys va durar fins el 1265, amb detalls com que durant el regnat de Frederic I es va imposar, per primer cop a la història, l’obligació als jueus de portar una roba determinada que els identifiqués com a tals. Així mateix, es va procedir a deportar al que quedava de la població musulmana. Evidentment, els temps de la tolerància ja eren cosa del passat.
Però vet aquí que la dinastia alemanya va arribar a la seva fi amb la mort de Manfred I, fill bastard de Frederic II. El Papa va atorgar la corona als Anjou i això va provocar que aquests nobles francesos esdevinguessin enemics històrics dels catalans. Pere el Gran, rei d’Aragó i comte de Barcelona, estava casat amb una altra Constança, filla de Manfred i hereva de la corona malgrat que Roma no ho veia gens clar.
Les Vespres sicilianes segons Francesco Hayez / Wikipèdia
Entre una cosa i l’altra, el dilluns de Pasqua del 1282 van tenir lloc les Vespres Sicilianes, que és una manera diplomàtica d’emmascarar una matança generalitzada de francesos, cosa que va comportar que s’oferís la corona a Pere el Gran. El regne queda dividit -les dues Sicílies-. L’illa per la corona d’Aragó i Nàpols i tot el sud de la península pels Anjou.
El regne de Sicília passa així ha ser dirigit per una branca del casal de Barcelona a partir de Frederic II, germà de Jaume el Conqueridor però retornarà a la branca principal en temps de Martí el Jove -amb la paradoxa que el succeirà el seu pare a la seva mort, Martí l’Humà. L’arribada dels Trastàmara tindria com a fet cabdal al conquesta de Nàpols per part d’Alfons el Magnànim, amb la qual cosa es reunificaria el regne. El mateix Alfons però, tornaria a dividir el regne al seu testament.
Habsburgs i Borbons
Com molts altres territoris regentats pels reis Catòlics, Sicília passarà a mans de Carles de Gant i als seus descendents, però el primer dels borbons, Felip V, perdrà l’illa en virtut del tractat d’Utrecht, però un tripijoc de bescanvi de territoris retornarà l’illa al borbó Carles III -per fer-ho curt, el 1713 Sicília va anar a parar a Víctor Amadeu de Savoia que la va canviar a l’emperador Carles VI -el nostre arxiduc Carles- per Sardenya, que la va perdre arran de la invasió borbònica del 1735.
Com ja havia passat en temps de la corona d’Aragó, el regne de les Dues Sicílies, novament reunificat, va passar a una branca menor dels borbons, els Borbons-Dues Sicílies, els descendents de la qual encara figuren com a pretendents a un tron que va sobreviure a dos reis napoleònics a Nàpols -Josep I i Joaquim I- i que va arribar a la seva fi el 1860, quan Giuseppe Garibaldi conquesta l’illa en el context de la unificació italiana.
Italians? Mafiosos?
El llibre però, no acaba aquí, perquè com va dir el primer ministre Massimo d’Azeglio un cop culminada al unificació, L’Italia è fatta: restano da fare gli italiani (Itàlia està feta, ara hem de fer els italians). Els sicilians no van ser uns entusiastes de la unificació, i els nous reis de la casa de Piemont van tenir la mateixa acollida que els Borbons, és a dir, odi i menysteniment.
Encara més, els nous funcionaris enviats des de Torí es van trobar amb "un altre món, que parlava una altra llengua [les diferències entre el piamontès i el sicilià eren insalvables en aquell moment] i operava d’acord a un sistema totalment diferent". El nepotisme era considerat un valor social i en aquest ambient és on va prendre consistència la trama de crim organitzat que avui coneixem com a màfia.
El nom va aparèixer per primer cop en una obra de teatre estrenada a Palerm el 1863, I Mafiusi della vicaria i va anar agafant força al llarg de les següents dècades a més d’estendre els seus tentacles entre la comunitat italoamericana dels Estats Units.
Feixistes, aliats i... separatistes
De fet, va ser el feixisme de Mussolini el primer que va intentar posar ordre i reprimir el moviment mafiós. La paradoxa subsegüent és que, ja en el context de la Segona Guerra Mundial, els estats Units no van tenir gaires problemes en pactar un acord tàcit amb la Cosa Nostra per afavorir l’esforç de guerra i quan al juliol del 1943 els aliats van envair Sicília, la màfia va col·laborar-hi intensament, facilitant informació d’intel·ligència i assegurant el suport popular als nouvinguts.
Invasió aliada de Sicília durant la Segona Guerra Mundial / Wikipèdia
Va ser en el moment de l’alliberament que va sorgir un breu moviment separatista que anhelava la instauració d’una Sicília independent. La petició va arribar fins i tot a la Conferència de San Francisco que va posar les bases de l’ONU just acabada la guerra a Europa.
Amb tot, el nou govern italià va tenir prou cintura com per atorgar un régim d’autonomia que convertiria els sicilians en els gestors del seu propi govern, un fet que va portar a la pràctica desaparició del partit independentista a partir del 1950.
D’aleshores ençà, Sicília forma part de la república italiana i viu, si fa no fa, les mateixes vicissituds que la resta del país, prou conegudes en l’actualitat. Això sí, conserva en el seu llegat una història tan intensa i variada que, com dèiem a l’inici, s’assembla molt a una història d’Europa en miniatura. Explicar Sicília és doncs una manera d’explicar Europa.