Ferran d'Antequera coronat pel Nen Jesús / Wikipèdia
La casa reial dels Trastàmara va governar les corones de Castella i d’Aragó al llarg del segle XV. Es tracta d’una dinastia que va arribar al seu zenit amb el casament de dos cosins segons, Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, un fet que, alhora, va marcar la fi de la nissaga al deixar pas, un cop morts tots dos, a l’arribada als trons de les dues corones -només unides nominalment- de Carles de Gant i la dinastia dels Habsburg.
El recorregut històric dels Trastàmara, des de l’arribada al tron de Castella d’Enric II fins a la unió matrimonial de Ferran i Isabel és l’objectiu fonamental del llibre Los Trastámara. El primer linaje real de poder político en España (Pasado & Presente, 2019), escrit per Ernest Belenguer. L’autor és doctor en Història per la Universitat de València i catedràtic d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Entre altres obres ha escrit El imperio hispánico, 1479-1665, Jaume I a través de la història, Vida y reinado de Pedro IV el Ceremonioso (1319-1387) i El com i el perquè del Compromís de Casp (1412).
En aquest nou llibre, Belenguer prioritza la història de l’anomenada branca menor, és a dir, la que va governar la Corona d’Aragó a partir de l’extinció del Casal de Barcelona i el seu ascens al poder a partir del Compromís de Casp.
Una dinastia bastarda
El primer que cal assenyalar d’aquesta nissaga és el seu origen bastard. El Trastàmara fundador de la dinastia, Enric II de Castella, va ser fill il·legítim d’Alfons XI i la seva amant, Leonor de Guzmán. El successor legítim, Pere I el Cruel de Castella, va morir a mans del propi Enric el 1369 en el marc de l’anomenada Primera Guerra Civil Castellana, la qual alhora va enfrontar les corones de Castella i Aragó en la Guerra dels dos Peres, on l’altre era Pere el Cerimoniós, comte de Barcelona i rei d’Aragó. Tot plegat, a més, estava relacionat en un ampli joc de trons en que també hi prenien part anglesos i francesos en el marc de la Guerra dels Cent Anys.
Ferran el Catòlic, l'últim rei Trastàmara / Wikipèdia
En tot cas, l’origen bastard d’una dinastia no és, de fet, una aberració històrica, sinó que és fàcil trobar-hi exemples arreu, i el més proper als Trastàmara el trobem en la portuguesa casa d’Avís, encapçalada per un altre fill il·legítim, Joan d’Avís, fill d’un altre Pere, el I de Portugal, el qual va assegurar-se la corona en derrotar precisament un Trastàmara, Joan I de Castella. Les complicades relacions familiars van portar el castellà a reclamar els seus drets al tron però va ser vençut a Aljubarrota el 1385 en un dels episodis que formen part primordial del relat nacional portuguès.
Arbres genealògics enrevesats
De fet, si una cosa demostren els paràgrafs anteriors és que amb bastardia o sense, els arbres genealògics de les cases reials eren prou enrevesats, en especial perquè usualment les esposes dels reis pertanyien a altres dinasties, la qual cosa explica que en casos de successions irregulars apareguessin pretendents més o menys justificats des de llocs insospitats, la qual cosa va ser un dels dos principals motius de les guerres a Europa fins a l’arribada de l’Edat Contemporània -l'altre va ser la religió-.
És per això que cal remarcar l’esforç de l’autor del llibre en fer el més entenedores possibles les relacions familiars de desenes d’actors, sovint amb noms repetits, així com l’encert d’incloure tres arbres genealògics -el complet dels Trastàmara, el complicat trencaclosques dinàstic del regne de Navarra i el que potser pot interessar més al lector català, el quadre complert dels pretendents del Compromís de Casp- que faciliten la composició dels fets, en especial dels dos moments històrics potser més significatius dels Trastàmara de la Corona d’Aragó i la seva relació amb Catalunya, el Compromís de Casp i la Guerra Civil Catalana.
Un compromís a Casp
La història del Compromís de Casp comença amb la mort sense descendència de Martí l’Humà, últim comte-rei del Casal de Barcelona el 1410. Fins a sis candidats opten al tron i, de fet, el que aparentment hi podria haver tingut més dret era un bastard, Frederic de Luna, fill bastard de Martí el Jove i per tant nét biològic de Martí l’Humà. Ara bé, la seva curta edat, encara no havia fet vuit anys, i la manca d’un bon partit de suport va fer que la cosa es dirimís entre el Trastàmara Ferran d’Antequera i el comte Jaume d’Urgell, tots dos amb un besavi comú, el rei Alfons el Benigne i per tant, cosins en tercer grau.
L'obra 'El Compromís de Casp', de Teófilo de la Puebla / Wikipedia
Com és prou sabut, nou compromissaris, tres per cada territori principal de la Corona, Catalunya, València i Aragó, van reunir-se a Casp per triar el nom del nou rei, el qual fou Ferran d’Antequera. Val a dir que Belenguer defuig el relat que converteix Jaume en el dissortat que perd el tron davant un foraster i dona prou dades per entendre que els dos tenien força raons per cenyir-se la corona i que tant l'un com l'altre van maniobrar tant amb diplomàcia i amb força militar per assegurar-se el tron. Fos com fos, un va guanyar i l’altre va perdre.
La Guerra Civil Catalana
Sense oblidar l’important i renaixentista regnat d’Alfons el Magnànim i el del darrer de la nissaga, Ferran el Catòlic, l’altre gran episodi que explora l’obra és la Guerra Civil Catalana de 1462 a 1472, l’enfrontament entre Joan II i les institucions catalanes en el transcurs de la qual el Consell del Principat va oferir el control de Catalunya a un seguit de candidats, Carles de Viana, Enric IV de Castella, Pere de Portugal i Renat d’Anjou sense que cap d’ells reeixís en el desenvolupament del càrrec, de manera que fou finalment Joan II qui es va erigir en vencedor de la guerra.
Entrada del príncep de Viana a Barcelona / Wikipèdia
Tot plegat es tracta d’un volum bàsic per entendre el desenvolupament de la història de Catalunya al llarg del segle XV i les seves relacions amb la resta de territoris amb els que conformava la Corona d’Aragó, explicat de la millor manera possible donada la dificultat de situar les desenes de personatges que hi participen i que defuig d’apriorismes que intenten explicar els fets com un relat de bons i dolents. Al capdavall i malgrat el seu origen bastard, es tracta d’una dinastia bàsica de la història dels diversos estats hispànics.