Fotografia superior: Palin posa davant un cartell de propaganda del règim / Ático de los Libros
Michael Palin és el més viatger dels Monty Python o, si més no, és qui més ho explica. Ha elaborat diverses sèries de reportatges de viatges -en tren i en vaixell principalment- arreu del món, i també ha deixat constància del viatge que va fer el vaixell HMS Erebus, que després d'explorar l'Antàrtic va desaparèixer a l'Àrtic amb tota la seva tripulació, al llibre publicat recentment Erebus. Historia de un barco (Ático de los Libros, 2019).
Ara, Palin hi torna amb un altre llibre de viatges, però aquest cop a un lloc molt especial, Corea del Nord, el país més hermètic del món, on ningú no hi entra -ni en surt- sense el permís de la dictadura comunista més paranoica que encara roman a la Terra. Va ser precisament en un descans en la producció del llibre sobre l'Erebus que Palin va tenir l'oportunitat de desplaçar-se fins aquell país per fer un nou reportatge televisiu i de tot plegat n'ha deixat testimoni a Diario de Corea del Norte (Ático de los Libros, 2020), amb traducció de Joan Eloi Roca.
Nord-coreans segueixen amb interés un informatiu a la televisió estatal / Ático de los Libros
El llibre detalla, a mode d'un diari o quadern de viatge, l'estada que hi va fer entre el 26 d'abril i el 10 de maig de 2018 en un llibre de fàcil lectura, breu i amanit per multitud de fotografies, que ajuden a comprendre com és la vida de la població nord-coreana i com és el règim que els dirigeix.
El viatge, a més, va coincidir amb un moment molt concret de la distensió amb Corea del Sud. Així, Palin és testimoni de situacions dignes d'un guió de Monty Python, com ara la decisió, d'un dia per l'altre, d'avançar el fus horari per fer-lo coincidir amb el de corea del Sud o el fet de trobar-se gairebé de cara amb Mike Pompeo, secretari d'Estat dels Estats Units, en una missió que va acabar amb l'alliberament d'un grup de presoners d'aquell país.
Amb ulls de turista
Amb tot, encara que Palin fa un esforç per endinsar-se en la vida quotidiana dels nord-coreans, topa una vegada i una altre amb el que és una constant a tot el llibre, veu amb els seus ulls de turista occidental allò que li deixen veure, i gairebé que imagina allò que volen que imagini.
De fet, el mateix Palin, en tant que narrador de documentals de viatges, és conscient que sempre es mou en una "terra a mig camí entre la realitat i la narració" i potser a Corea del Nord això va ser més verídic que mai, perquè a la recreació de la realitat que suposa la realització d'un documental s'hi afegeix el control ferri del que fa i del que grava, sempre sota l'estricta vigilància d'unes "mainaderes" que sota l'aspecte formal de guies turístics són, en realitat, vigilants.
Nord-coreans en un moment de relax, de pícnic en un parc / Ático de los Libros
Només entrar a la dictadura de Kim Jong Un, Palin s'adona d'una realitat que el perseguirà al llarg del seu viatge: "Comprenc que el primer que has d'abandonar quan entres a Corea del Nord és qualsevol sensació d'independència personal".
Un país de postal
Malgrat de ser conscient del tipus de país que visita, Palin no és aliè a la síndrome d'Estocolm, aquell estat psicològic en què la víctima d'un segrest acaba desenvolupant una relació d'afectivitat amb el segrestador. Palin es deixa seduir per la ideologia 'juche' -resumint, la concepció que l'individu només es realitza a través de la lluita revolucionària que, necessàriament, ha de ser conduïda per un líder com a personificació dels interessos de les masses- mentre visita els encants turístics de Pyongyang, com la Torre Juche o el Gran Monument del turó Mansu, amb dues estàtues gegantines -22 metres d'alçada- del Gran Líder, Kim Il Sung, i l'Estimat Líder, Kim Jong Il, les quals s'han de fotografiar sempre de cos sencer i de cara, i pràcticament no es qüestiona quina realitat hi ha rere aquella imatge de país de postal.
Palin i la seva guia davant les gegantines estàtues de Kim Il sung i Kim Jong Il / Ático de los Libros
Aeroports i hotels buits, escoles exemplars, grans complexes turístics amb un grapat de xinesos com a únics clients, cares somrients arreu... A Palin i el seu equip li controlen el que veu i el que filmen, encara que hi ha algun moment de relax, com la incursió en un pícnic popular. I malgrat ser plenament conscient que "fer preguntes o posar en dubte els fets, suggerir que alguna cosa hauria pogut succeir d'una altra manera, es considera una deslleialtat i és perillós", l'autor no sembla poder evitar, ni en aquell moment ni a posteriori, mantenir una certa simpatia no només per aquella gent, sinó per al que representa el seu mode de vida.
La conclusió del llibre, precisament, és prou clara en aquest aspecte: "Amb el pas dels dies, vaig comprendre que les meves idees preconcebudes no eren correctes. Els nord-coreans amb els que m'he topat no son autòmats malignes. Son captius d'un sistema que els exigeix lleialtat absoluta, però que, a canvi, els ofereix seguretat, i, dins d'uns estrets confins, brinda a alguns l'oportunitat de gaudir de la vida i destacar". No està malament per un règim del que no se'n sap res, ni tant sols quanta gent hi ha tancada en camps de concentració. O potser és que no n'hi ha, al capdavall Palin no en va visitar cap...