Aquesta història no em pilla massa lluny. No perquè m’hagi passat a mi, afortunadament, sinó perquè conviure amb persones que senten un dolor inexplicable sempre t’apropa una mica més als motius pels quals pateixen. Va ser el setembre del 2015 quan vaig conèixer a en Javier al quart pis de l’Avenida de la República de Lima, just al replà del departament que m’havia llogat durant 6 mesos al barri més cosmopolita de la capital del Perú. El meu nou company de pis, de trenta i pocs i natural d’Arequipa, només va tardar tres dies en deixar-me anar sense massa importància que havia format part del Sodalitium durant més de 10 anys. Només quan vaig veure aquest nom repetit en televisions i diaris vaig entendre que tot allò era molt més que un comentari de passadís.
Sobre paper, el Sodalici de Vida Cristiana (Sodalitium Christianae Vitae o SVC) és una Societat de Vida Apostòlica lligada a l’Església Catòlica i fundada el 1971 per Luis Fernando Figari. A simple vista, res greu ni destacable: una comunitat religiosa que resa i fa coses de creients que volen adoctrinar amb la seva fe sense fer mal a ningú. El maltractament, les violacions i els abusos sexuals es van amagar durant més de 40 anys.
Un llibre amb una trentena de testimonis d’abusos
Quan un company va dir-li a Pedro Salinas que Germán Doig havia abusat d’ell tres dècades abans, tot va començar a canviar. Com era possible escoltar una barbaritat així del número dos del Sodalici, guia espiritual idolatrat per tots i en procés de canonització a Roma? Se li va ennuegar el cafè quan va descobrir que la depravació tacava tota la cúpula, inclòs el seu fundador, venerat com un Déu. Quatre anys després, el periodista peruà publicava Mitad monjes, mitad soldados, una investigació periodística que dona veu a 30 víctimes més i que passeja tant per la seva doctrina com per la història d'aquesta societat de vida apostòlica. També és la seva pròpia lluita i redempció perquè Salinas va sobreviure a la comunitat sodàlite durant vuit anys.
En principi, era una opció més que acontentava a mares i pares devots que volien fills obedients i disciplinats. Podies entrar al SVC de ben jove si eres un nen i Luis Fernando Figari t’havia posat l’ull a sobre. Tenies més números si eres de classe alta, ros, de pell blanca i mirada blava perquè es portava la idea hitleriana de crear un “home nou”. Després, s’iniciava un entrenament militar i disciplinari propi d’una milícia i es cantava el Cara al sol perquè el fundador idolatrava l’ideari de la Falange Española. En paral·lel, manipulacions, insults, cremades, guitzes, submissions, humiliacions. Tocaments. Fel·lacions. Penetracions.
El llibre va aixecar molta polseguera però els seus (pocs) efectes van tardar en arribar: el Sodalitium va reconèixer els abusos sexuals comesos per Figari l'any 2017, nou anys després de les primeres denúncies i després d’haver-li donat empara i refugi extraoficialment des que va deixar el càrrec de Superior General per la porta del darrera el 2010. Ara mateix les investigacions estan parades, el Vaticà no ha donat l’esquena a aquesta societat apostòlica i ningú ha estat empresonat: els delictes fa temps que han prescrit.
La cultura com a portaveu de la barbàrie
Sento dir-te que això tampoc et pilla massa lluny a tu, a nosaltres, a tota la societat. Fa només tres setmanes que l’Església espanyola va publicar per primera vegada les denúncies contra sacerdots acusats d’haver abusat sexualment de menors: 220 clergues denunciats des del 2001. La meva indignació és tal que si escric el que penso corro el risc que em vetin l’article. I és en moments així que una ha de saber parar, respirar fons i citar referents culturals que segurament s’explicaran millor que tu.
Com John Boyne, autor d’El noi amb el pijama de ratlles, que fa només un any va publicar Las huellas del silencio (Salamandra), una novel·la de ficció protagonitzada pel mossèn Odran Yates, un sacerdot prudent i honest que ha de gestionar uns casos d’abusos sexuals dins l’Església irlandesa. No és una història autobiogràfica però el pes de l’argument recau en records reals del propi autor i això sempre té un valor afegit. També Netflix va treure Examen de conciencia, una sèrie documental de tres episodis que tracta la pederàstia en col·legis espanyols de Germans Maristes. Periodistes, experts, víctimes i botxins fan un retrat molt personal i cruent del que passa portes endins de les institucions eclesiàstiques.
Però a mi personalment Spotlight (2015) em sembla indispensable. Guanyadora de l’Òscar a Millor Pel·lícula, va plasmar l’escàndol de pederàstia de l’Església catòlica de Boston destapat el 2001 pel diari The Boston Globe amb una harmonia perfecta. Particularment em va impactar molt i ho continua fent encara, suposo que perquè 1. es va estrenar el mateix any que vaig descobrir el cas del Perú i 2. em recorda perquè vaig triar aquest ofici. I també per aquesta frase del personatge interpretat per Mark Ruffalo: Ho sabien i van deixar que passés. Podies haver estat tu, podia haver estat jo, qualsevol de nosaltres.