Un llit incòmode, una galleda metàl·lica i una petita finestra que amb prou feines deixa passar la llum del sol. Així ens solem imaginar les cel·les d'una presó on malfactors, perdedors o assassins maquiavèl·lics passen les hores, minuts i segons de condemna, redimint-se o pensant en el buit, recreant-se amb les seves desgràcies i malifetes o elucubrant com seria la seva vida d'haver pres millors decisions. En la nostra ment les presons fan olor de suor i d'home, d'aigua bruta barrejada amb lleixiu i de sopa de sobre. Ni rastre de pintallavis ni de rialles banals que alegren l'ànima. Les presons són aquell lloc on els dolents es podreixen: això és el que creiem.
Per parlar de presons és important practicar el do de no generalitzar. Ni estan atapeïdes de mala gent ni tenen aquesta imatge grisa i retrògrada de les pel·lis dels vuitanta. Algunes tenen patis espaiosos, gimnàs, zones recreatives, habitacions més confortables, biblioteques, sales d'activitats on consumir-se requereix més temps: algunes tenen un xic de dignitat. A les presons també hi ha dones, però moltes menys, poques: a Espanya, són només un 7,3% de la població reclusa. Els centres penitenciaris estan dissenyats per a homes i no tenen en compte les necessitats singulars de les mares, les joves inquietes o les parteres; el sistema no es fixa en res que no sigui castigar o reinserir al mascle cabró. I és aquí on l'associació sense ànim de lucre teta&teta ha vist un nínxol d'esperança, una oportunitat per apropar la cultura a aquelles desterrades de la societat per tenir una doble tara en una societat altiva i patriarcal: ser delinqüent i ser dona.
Esperança dins i consciència fora
Ho va dir Ana Frank, que les persones lliures mai no podran concebre el que els llibres signifiquen per als qui viuen tancats. Amb aquesta idea camina A las olvidadas, una iniciativa que converteix els llibres en un lloc de llibertat infinita on, allà dins, les dones recluses poden sentir-se apaivagades, una mica més connectades amb el món que no poden viure. També perquè fora, al carrer, hi hagi més consciència del que succeeix entre reixes. Curiosament, el projecte va néixer a Tipos Infames, una llibreria del carrer madrileny de San Joaquín, quan María Rufilanchas, fundadora de la marca i creadora del projecte, es va queixar en veu alta de la quantitat de llibres que tenia a casa seva mentre comprava exemplars nous. Va ser llavors quan una dona, lectora i clienta habitual del lloc, li va dir que els donés a una biblioteca o a una presó. La va abraçar. "De camí a l'estudi la idea va començar a fer-se gran i quan busquem recluses Espanya a Google, descobrim el pastís, la situació real de les recluses a les presons."
A las olvidadas és una iniciativa que converteix els llibres en un lloc de llibertat infinita, perquè les dones recluses puguin sentir-se connectades amb el món que no poden viure
El seu funcionament és el següent: es van obrint convocatòries - sempre s'avisa a través de les xarxes socials - en les que es recullen novel·les, assajos o contes - nous o de segona mà, en qualsevol idioma, però en bon estat - i es distribueixen per diferents presons o mòduls de dones. Només hi ha una condició insalvable: els llibres han d'estar dedicats. Així, quan arriben a les mans de les recluses, aquestes reben una càlida abraçada d'una altra lectora o lector que empatitza amb la seva situació. "Si necessites fer un Marie Kondo, ho sentim, però no som una opció; sempre pots buscar a Google llocs on sí que necessitin llibres al pes", es matisa en la seva pàgina web. La primera vegada que es va obrir la convocatòria, van aconseguir rebre 680 llibres en tan sols 4 setmanes. Des d'aquella abraçada en aquella llibreria de Madrid, ja han arribat a vuit mòduls de dones en presons d'homes (Soto del Real, Estremera, León, Córdoba, Granada, Picassent, Alicante Cumplimiento i Alicante Villena), i a una presó només de dones, Alcalá Meco. Avui dia, en total, ja s'han pogut repartir més de 8.000 llibres.
El que va començar com una idea embrionària i il·lusionant, s'ha anat professionalitzant i ara fins i tot es pot replicar a altres ciutats, inclús a altres països: ja ha succeït a Mèxic, França o Colòmbia. L'emmagatzematge dels llibres que es reben al local de teta&teta es porta fil per randa. Quan arriben, es fa una selecció del material, es descarten els trencats, tacats o sense dedicatòria, es documenta tot en un Excel (incloses les dedicatòries) i es fan fotos tant de la portada com de l'escrit. Els que sobren, es guarden per a la següent convocatòria. No hi ha una estratègia clara en l'elecció d'un lloc o un altre per distribuir les lectures, sinó que els destins beuen una mica de l'elecció personal, la facilitat de gestió o els ajuts externs que reben.
En aquest cas, van començar per les de Madrid per proximitat i després van anar ampliant les seves possibilitats gràcies a diferents suports, com per exemple Mercedes Milá i el seu programa Scott y Milá per a la presó de Còrdova o la Fundació Federico García Lorca per a Granada. De vegades, quan es pot, els lliuraments s'acompanyen de microxous culturals, com monòlegs, lectures o recitals de poesia. Després de dos anys autofinançant-se, A las olvidadas per fi ha aconseguit una subvenció de Fundació Daniel y Nina Carasso i una altra del Ministeri de Cultura. Ara mateix - i fins al 31 de desembre - encara està oberta la 9ª convocatòria per enviar llibres dedicats a les recluses de Galícia.
No hi ha espai per a les dones
Les dones pateixen discriminació al carrer, i aquesta desigualtat es reflecteix indubtablement en el sistema penitenciari. No hi ha espai per a elles en unes parets dissenyades estrictament per als homes. De les 69 presons que hi ha a Espanya, només 4 són de dones, i en els 41 mòduls que hi ha pel país, les internes no estan classificades per edat, reincidència o penes. Els homes sí. I no es té en compte que el 80% de les internes són mares o que el 56% tenen entre 20 i 41 anys, la franja d'edat reproductiva. Tampoc no hi ha presons que admetin dones fins i tot en 10 comunitats autònomes: això significa que la gran majoria d'elles han de complir condemna lluny de la seva casa i la seva família, amb tot el que això implica a nivell emocional i logístic. Però és que, a més, els homes tenen una relació directa amb els delictes que cometen elles. Ho diu l'Institut de la Dona i Institucions Penitenciàries, també amb xifres: el 88,41% de les dones que ingressen a la presó ha patit violència masclista i la majoria dels seus delictes s'hi relacionen, ja sigui per encobriment o per coacció. Aquestes seqüeles psicològiques impacten en la història delictiva de les recluses, però tampoc sembla que això sigui suficient perquè el model de presons obri els ulls.
A las olvidadas és el recordatori social d'un problema intrínsec al règim i un fil d'aire fresc per a les que pateixen diferents penes. Elles, encasellades al paper de dolentes de l'argument, també volen trobar tresors perduts, pujar muntanyes verdes, investigar el sexe que tenen entre les cames i riure sense parar amb les amigues prenent uns vins. Per una vegada, també volen ser protagonistes de la seva història. Elles i només elles són les destinatàries d'una iniciativa que pretén eliminar la bretxa cultural i emocional que pateix aquest col·lectiu de dones, sempre relegades al fons del calaix, allà on els llibres s'omplen de pols sense perdre's mai.