La bandera del lleó de Sant Marc, símbol de Venècia / Wikipèdia

 

En ple segle XXI, Venècia passa per ser una de les ciutats més singulars d’Itàlia gràcies, principalment, a la seva característica més evident, la seva situació geogràfica, un conjunt d’illes situada en una llacuna que l’aïlla de la mar oberta i que prou problemes li genera en l’actualitat a causa principalment del canvi climàtic.

És evident, des d’un punt de vista històric, que aquesta peculiar geografia ha marcat clarament el desenvolupament de la ciutat dels canals al llarg dels segles, en especial quan es va convertir en una república marítima, l’stato da mar, un imperi naval construït, precisament, a conseqüència de la participació decisiva en la conquesta efectiva d’un imperi real, el bizantí, durant la infausta quarta croada.

Vista aèria de la Venècia moderna / Wikipèdia

De l’ascens i caiguda d’aquest imperi, en molts aspectes colonial, en parla el llibre Venecia ciudad de fortuna, de Roger Crowley (Ático de los libros, 2019), un autor especialitzat en història marítima i autor d’altres llibres recents com Imperios del mar, sobre la topada a la Mediterrània de cristians i musulmans durant el segle XVI; Constantinopla 1453, al voltant de la batalla final que va suposar la fi de l’imperi bizantí i El mar sin fin, sobre els descobriments marítims portuguesos.

Plantejat en l’habitual to narratiu que combina pedagogia, un devessall de dades i un llenguatge planer a l’abast de qualsevol lector, Crowley dibuixa un retaule de les centúries centrals de la història de Venècia, des de la participació a la quarta croada que els va reportar un imperi marítim fins a a l’arribada del segle XVI, quan es va consumar la pèrdua de part dels territoris que l’havien convertit en un imperi marítim.

Mercaders fins a la medul·la

El més destacable de l’anomenat Stato da Mar és que es tracta bàsicament d’una república comercial, on la conquesta militar serà en tot cas un aspecte secundari, perquè el que primarà en tot temps és que "els venecians eren mercaders fins a la medul·la" i la seva bandera, la del lleó de Sant Marc, era el més similar en aquell moment al "logotip d’una empresa". "El comerç era el seu mite fundacional i la seva justificació", prossegueix l’autor, que situa l’inici del seu relat al segle desè, quan l’imperi bizantí, al qual havia pertangut Venècia durant sis-cents anys, ja no era més que una ressonància llunyana, cosa que va permetre als venecians estendre els seus tentacles pel seu mar natural, l’Adriàtic.

Enrico Dandolo, el dux de Venècia que va conquerir l'imperi bizantí / Wikipèdia

 

Amb tot, l’oportunitat d’or per a la república va arribar amb la convocatòria del que passaria a la història com la quarta croada (1202-1204), quan l’ambició dels venecians, personificada en el dux -o dogo, magistrat màxim de la República- Enrico Dandolo, que malgrat la seva ceguesa i la seva edat -85 anys en arribar al poder, el 1192- els va portar a llogar la seva flota als croats, fet que al final va servir per un objectiu molt diferent a l’inicial de la croada. Per una sèrie de vicissituds i interessos, la flota no es va dirigir pas a Terra Santa sinó a Constantinopla, ciutat que acabarien conquerint donant inici així a l’anomenat imperi llatí, és a dir, el control de l’Imperi Romà d’Orient per part d’europeus occidentals, amb els venecians movent els fils del poder i reservant-se per a ells mateixos una part important del botí.

Un quart i mig quart

En concret, el botí aconseguit va ser definit per la fórmula un quart i mig quart de l’imperi, o el que és el mateix, tres vuitens, que incloïen la Grècia continental, Corfú, les illes jòniques -Cefalònia, Ítaca,...-, Creta, Negrepont -actual Eubea-, el control de Gal·lípoli i els Dardanels i la corresponent part, els tres vuitens, de la mateixa ciutat de Constantinoble.

Amb tot, els venecians van instal·lar el seu poder amb una òptica clarament comercial, i per això els punts cardinals d’aquest imperi van ser els ports de Modona i Corona, al Peloponès, i les illes de Negrepont i, especialment, Creta.

L’aventura colonial

Segons relata Crowley, Creta va ser, en efecte, "l’aventura colonial de Venècia", on va haver de sufocar fins a 27 rebel·lions en un període de 200 anys de lluita armada. A més, les autoritats de la metròpoli hi van instaurar, ja al segle XIII, un règim colonial no gaire diferent al que les potències europees van instaurar a Àsia i Àfrica al segle XVIII: control directe metropolità, política estricta de separació racial, explotació fins a l’esgotament dels recursos, traves a la religió ortodoxa i menyspreu total per a la població local.

Al control territorial i l’explotació de recursos per abastir una capital mancada dels mateixos es va afegir el control d’un comerç clau, el de l’última etapa de la ruta de les espècies. Els venecians van aconseguir monopolitzar l’arribada a Europa de productes exòtics -i com a tals, caríssims i desitjadíssims-, com pebre, gingebre, cardamom, clau i canyella, que es van convertir en la base de la seva riquesa. Aquest control comercial, de fet, es va mantenir fins que ja al segle XVI els portuguesos van abaratir decisivament el preu anant directament a buscar-los l’Índia i eliminant així tots els intermediaris.

Portuguesos, genovesos i otomans

De fet, quan el gran mercat d’espècies europeu es va desplaçar de Venècia a Lisboa va ser quan va començar la decadència de la Sereníssima República. Anteriorment però, Venècia va sobreviure a l’embat de genovesos i hongaresos, que van aconseguir entrar a la llacuna a la coneguda com a Guerra de Chioggia (1376-1381) però sense assolir la victòria. Pitjor va ser l’amenaça creixent de l’imperi otomà, que en la seva expansió -inclosa la presa de Constantinoble el 1453- va laminar el territori venecià.

El Gran Canal de Venècia, en una imatge actual / Wikipèdia

A principis del segle XVI, Venècia ja havia perdut bona part del seu territori imperial i la seva influència comercial. Amb tot, va resistir gràcies a la seva singularitat, com a potència local -va ser significativa la seva participació a la batalla de Lepant- i no va desaparèixer com a estat independent fins el 1797 arran de la invasió napoleònica.

Comptat i debatut, aquella república originada per una singularitat geogràfica molt específica va esdevenir un imperi de base comercial que no va defugir les expedicions bèl·liques i el control colonial i que, a més, va mantenir històricament bones relacions amb la corona d’Aragó, sempre enfrontada a Gènova. Una part de la història d’Europa que Roger Crowley narra de forma brillant al llibre Venecia ciudad de fortuna.