Va arribar un dia que vaig decidir recolzar-los davant la porta. Per evitar els cops de porta pel corrent. Perquè el gat no se'm colés sempre a l'habitació. Ell prefereix dormir reclinat al pit o a l'esquena, encara que s'estiguin fonent les parets per la calor. Va ser una decisió pràctica: a sobre de la tauleta, gairebé fregaven el sostre. A més, havien caigut alguna vegada. Fa ràbia, perquè el veus venir. És com quan algun espavilat intenta treure la peça de fusta que sosté tota l'estructura del Jenga: seré mal lector, però als llibres no els hi vull mal. Odio quan es piquen les tapes, quan es deformen les fulles.
A la pila hi ha de tot. Clàssics i moderns. Narrativa i assaig. Alguna novel·la gràfica. Moltes portades desitjables, la majoria són –no s'enfadin– regals, i tenen faixes temptadores, presumeixen de premis, recomanacions d'escriptors i fins i tot reeixides reedicions. Vistos des del llit, els colors del llom són harmoniosos. Però quan porten molts mesos en la mateixa disposició, els canvio. A sobre del piló fa dies que reposa el mateix títol: Para escribir hay que leer (Vanni Santoni, 2021). No vaig passar de la pàgina 22. Era interessant. Em va fer enrojolar diverses vegades en poques pàgines: soc una merda de lector.
Era època d'exàmens a l'institut i el vaig haver de deixar: vaig pensar que aquest sí que acabaria amb la maledicció, que a l'estiu el reprendria amb força. Cada vegada que passo pel seu costat, poc li falta per agafar-me de la pota perquè l'agafi i llegeixi unes línies. L'estiu va començar uns dies després de la insolència a Santoni. Pràcticament amb l'última nota que vaig posar. El pobre no s'ha mogut de lloc. Tampoc els altres. Sí que li he robat algunes pàgines a la biografia d'André Agassi, Open, a casa d'un col·lega. L'altre dia. No volia pencar en un projecte compartit. Open també podria –sort que no vaig acceptar emportar-me'l– ser a la pila, la meva torre de la culpabilitat intacta. Si parlem de solsticis, som més a prop de la tardor que de la primavera. I pinta a un altre estiu que no em farà posar-me al dia de la cultura acumulada durant el curs.
No, l'estiu no té més hores. De fet en té menys: platges, birres sense alcohol i escapades, ni que sigui a la biblioteca. Es fa costerut. Però cada any caic en el meu propi engany: per vacances tindré temps. No deixis per a l'estiu el que puguis fer durant –hauria de dir el refrany– l'any. No compris per a l'estiu llibres com banyadors, que sí que són objectes de primera necessitat.
No deixis per a l'estiu el que puguis fer durant –hauria de dir el refrany– l'any. No compris per a l'estiu llibres com banyadors, que sí que són objectes de primera necessitat
Després de molts anys convivint amb una procrastinació gravíssima i un remordiment a l'altura, passant stories vaig trobar l'altre dia una mica de consol. Aquest vídeo del músic i creador de contingut, Ben Michels, em va fer perdonar-me. Una miqueta. No passa res si no has llegit Planes para conquistar Berlín, encara que hauries. Conrear-se és un hàbit, em vaig dir fort, per dins, fins a parlar-me gairebé al còlon. Aquesta pila de llibres –vaig prosseguir– ha d'anar baixant. Sense dietes miracle. Un consell, vaig seguir el soliloqui: ajuda no comprar-ne més, pagar-los no és llegir-los.
Vaig tornar a veure el vídeo. Vaig aprofitar la força per sublimar una mica més: tampoc no passa res si no has escoltat l'últim disc de Beyoncé (Renaissance), si no has vist l'última temporada de Stranger Things o si no has anat al Motomami World Tour. Bé, a això últim, si has navegat per Instagram aquests dies, ja serà com si tal. Assabenta't un altre dia Yeray, sense por, que Canto jo i la muntanya balla (Irene Solà, 2019) et canviarà la vida. Estàs de sort: Ara està al teatre! Em va saltar a l'ads de Google. Arribar tard està bé! Més: assabenta't un altre dia que Beyoncé encara mola. Deixa per al final de l'estiu això de saber que la cançó dels TikTok, aquesta que has ballat ja deu mil vegades, era de Rosalía! Aquesta.
Assabenta't quan puguis de qui és Vecna. Perquè la meitat d'amics que assentien amb el cap en aquell sopar el maig, bua, flipa, la quarta temporada de Stranger Things, tampoc no l'havien vist en aquell moment. Som uns fomo (por de perdre's alguna cosa) lovers i uns prostituts addictes a la tendència. Són aquestes reminiscències adolescents de l'estar-hi posat, fer el que toca quan toca: mateix codi d'acceptació de quan deies el setembre, de tornada al curs, que al poble ja havies fet el teu primer petó. Sí, clar.