Canvi de paradigma, punt d’inflexió, tancament i inici d’etapa. Tot això descriu el moment actual del Lluc, que va publicar el seu nou àlbum a finals de setembre. Format per nou cançons, el disc fa un recorregut cap a la vulnerabilitat: “Comença més desafiant i acaba obrint-se en canal”. La por de fer-nos grans, la grisor de la ciutat o la importància d’estar ben rodejats són aspectes que podem trobar a Vam néixer per fer això. De la mà de Galgo Lento, productor del disc, i de cinc amics artistes que admira i amb qui ha fet col·laboració (LucVs, Maig, Pol Bordas, enMatu i el mateix Galgo Lento), ha conformat aquest univers de música urbana: “Ha acabat sortint una barreja musical que s’apropa molt al que escolto i m’agrada”. Sempre deixant clar l’objectiu que hi ha al darrere: “No ens hem d’oblidar que això és un joc i un hobby, no segueixo cap camí ni intenció”.
Els últims anys has anat publicant molta música; en quin moment artístic et trobes ara?
M’agrada molt treballar per àlbums, no soc gaire partidari de la música fast food ni dels singles saltejats. Sempre que començo un projecte he d’estar en un moment diferent de l'anterior, si no no tindria sentit. Si trec molta música, és perquè la meva vida canvia ràpidament i cada dia hi ha nous inputs que m’inspiren.
Vam néixer per fer això és un punt d’inflexió a la teva carrera?
Mentalment, totalment. Penso que és el final i a la vegada el principi d’un nou paradigma dins del meu projecte. Cada cop m’obsessiona més el fet de transcendir i de fer coses que sonin fresques, però que d’aquí deu, vint o trenta anys es puguin seguir apreciant. M’agrada veure aquest disc com la culminació del Lluc fins ara i com una porta a un futur desconegut. Tota l’experiència guanyada durant aquests anys m’han donat la capacitat de crear un projecte que resumeix a la perfecció tot el meu camí.
Cada cop m’obsessiona més el fet de transcendir i de fer coses que sonin fresques però que d’aquí deu, vint o trenta anys es puguin seguir apreciant
Amb el títol Vam néixer per fer això, amb “això” et refereixes a dedicar-te a la música?
És una declaració d’intencions. El títol pot semblar molt pretensiós de portes enfora, però realment jo el plantejo des de la humilitat absoluta. M’ha costat molt arribar on soc ara, a poder fer música. Hem treballat una barbaritat. Estava a l’ESO somiant amb vides que creia que no podria tenir mai i ara no la canviaria per res del món.
Comences el disc dient: “M’agradaria que entenguessis el que sento i que el que sento surt a través del que ara estàs escoltant”. Estàs avisant que aquest disc serà personal?
Sempre acaba sortint un punt personal, és inevitable. Parlo del que visc, el que sento i de coses de les quals em puc sentir identificat. Amb aquest treball he arriscat un pèl més; parlo durant tot l’àlbum de la manera que ho faig en el meu dia a dia, sense canviar absolutament res.
A 2002 hi trobem un sample de dos versos de la Mar Pujol, “una mort per cada vers, la bellesa dins el teu gest”. Què t’ha portat a fer-ho i per què aquests versos?
Aquest beat el tenia fet en Galgo i me’l va ensenyar. Als dos ens agrada molt la música de la Mar i jo li vaig demanar de genolls que me’l donés. Va tardar en sortir el tema, el tenia encallat, però ara és el meu preferit del disc.
Com ha sigut el procés creatiu?
No he entrat cap dia a l’estudi amb cap lletra escrita. Arribava a l’estudi d’en Martí (Galgo Lento) amb alguna idea i començàvem des de zero. Escrivia mentre ell feia el beat i així s’ha anat fent tot el disc. És curiós que quan trobes el clic en un àlbum, les cançons acaben tenint relació i sentit entre elles. Tot el que vius se’t va guardant al cap i quan vas a l’estudi et surt sol, obres la porta mental.
A Kilimanjaro parles de la por a fer-te gran. Està present al teu dia a dia aquesta inquietud?
És la por més gran que he tingut sempre, però de mica en mica estic guanyant aquests dimonis. He après a viure al dia a dia, a apreciar cada moment, el meu cap no funciona amb objectius a llarg termini, m’agrada apreciar cada detall del procés i apreciar-ho al moment.
El títol pot semblar molt pretensiós de portes enfora però realment jo el plantejo des de la humilitat absoluta
Tant a Última nit d’estiu com a Família veiem una incomoditat de viure a la ciutat per la grisor d’aquesta i l’ofec que provoca.
M’encanta viure a Barcelona i ara mateix considero que és el moment per fer-ho, ja que quan sigui adult vull poder viure al poble o a un lloc tranquil, però a vegades la ciutat satura a aquells que no hi estem acostumats i trobes a faltar el poble, que és com un refugi.
Quins artistes t’han influenciat en la creació d’aquest nou disc?
Hi ha referents que els tinc des de sempre, sobretot del rap americà alternatiu com podrien ser Brockhampton, Aminé, JID, Joji… Però a mesura que passen els dies sorgeixen inquietuds i gustos nous, i en aquest projecte es nota. Fa uns tres anys que escolto molt de rap i música francesa com La Fève, Tiakola o Hamza, i d’afro com Adekunle Gold o Asake.
Has fet molt èmfasi a les xarxes socials de la teva xarxa de persones i d’estar ben rodejat. Necessites embolcallar-te de gent propera per fer música?
Totalment, és el meu motor. El meu cercle fa possible que tot això tiri endavant i no ho faria —o no ho faria així— si no fos per aquest. Soc una persona molt reservada i necessito sempre estar ben rodejat per sentir-me còmode. Els meus companys de projecte són també els meus companys de vida, coneixen els dos Llucs.