Madrid, 15 de gener del 1724. El mes vinent farà 300 anys. El rei Felip V, primer Borbó al tron de Madrid, abdicava en favor del seu fill primogènit Lluís, de setze anys i mig d’edat, que passava a regnar com a Lluís I d’Espanya. El regnat del jove Lluís seria el més efímer de la història espanyola. Conclouria amb la seva mort prematura (31 d’agost del 1724), tan sols set mesos i mig després de la seva coronació. Però en cap cas es pot dir que aquella breu etapa passés desapercebuda i restés perduda en l’oblit. El passat personal i l'excèntrica conducta dels reis Lluís I i Lluïsa d’Orleans seria un tema recurrent a totes les corts europees de l’època. Els reis Lluís I i Lluïsa provocarien situacions, en ocasions escandaloses i en altres hilarants, que sumirien la monarquia espanyola en el més absolut dels descrèdits.
Per què havia abdicat Felip V?
Un dels detalls més sorprenents d’aquesta història és l’abdicació de Felip V. El primer Borbó espanyol venia d’arrasar a sang i foc la dissidència al seu règim (Catalunya, Aragó, País Valencià i Mallorques) durant la guerra de Successió (1701-1715). Després d’aquella carnisseria, Felip V ja no seria el rei de la monarquia hispànica, o de les Espanyes, en plural, sinó el d’Espanya, en singular. Mai un monarca hispànic no havia reunit tant de poder com el que va concentrar Felip V després del conflicte successori. Per tant, sorprèn que, en la plenitud del seu règim autoritari i despòtic, prengués la decisió d’abdicar en la persona d’un jove inexpert que no tenia cap aptitud per a governar. I aquest misteri només s’explica pel precari estat de salut mental de Felip V, especialment greu a partir del 1712-13, que obligaria la cort a forçar-ne el relleu.
Qui és qui: Lluís I
Lluís I (Madrid, 1707) era el primogènit de la parella formada per Felip V i la seva primera esposa, Gabriela de Savoia. Va néixer a l’inici del conflicte successori, poc després de la Batalla d’Almansa (25 d’abril del 1707), que precipitaria l’ocupació borbònica del País Valencià. Però la carrera d’èxits que presagiava aquell oportú naixement no es confirmaria mai. Perquè el més destacat de la seva primera joventut seria la seva conducta dissoluta. Lluís va saludar l’adolescència convertit en el millor client dels prostíbuls de més mala reputació de la “villa y corte”. Prostitució femenina i masculina. Les corredisses nocturnes pels carrers de Madrid (la Guàrdia Reial empaitant el príncep d’Astúries i la seva colla d’amics, fills dels criats de la cort) es van convertir en un fet habitual i en la riota de totes les corts d’Europa.
Qui és qui: Lluïsa d’Orleans
Lluïsa d’Orleans (Versalles, 1710) era filla de Felip d’Orleans, un net de Lluís XIII, i de Francesca de Borbó, una filla il·legítima de Lluís XIV. És a dir, que Lluïsa era, tant per banda paterna com per banda materna, tieta en segon grau del seu marit Lluís. Però això no era el més destacable. Lluïsa va ser casada a dotze anys (Lluís en tenia quinze) i la seva àvia paterna, Isabel Carlota del Palatinat, va deixar escrit: "No es pot dir que Lluïsa sigui lletja; té els ulls bonics, la pell blanca i fina, el nas ben fet, tot i que una mica esprimatxat; i la boca molt petita. Però, malgrat tot, és la persona més desagradable que he vist en la meva vida; en tot el que fa, bé sigui parlant, menjant o bevent; impacienta; per la qual cosa ni jo ni ella hem vessat llàgrimes quan ens hem acomiadat (quan se’n va a Madrid per a ser casada)".
La missió impossible de Lluïsa
L’acord de presentar Lluïsa per a casar-la amb Lluís va ser un gol per l’escaire que posa en relleu dos fets molt importants. El primer, el menyspreu de la cancelleria de Versalles cap a la de Madrid i, particularment, de Lluís XIV cap al seu net Felip V. I el segon, l’escassa confiança que a Versalles inspirava la figura del futur Lluís I, l’hereu del problemàtic Felip V, el millor client dels prostíbuls de pitjor reputació de Madrid. Lluïsa d’Orleans tenia un comportament molt excèntric que, segons la investigació moderna, seria causat per un trastorn límit de la personalitat, i que ja era ben conegut pel seu entorn familiar i per la cancelleria de Lluís XIV. Tot i això, Lluïsa —de tan sols dotze anys— va ser rebuda a Madrid com la gran "esperança blanca" que havia de calmar els excessos de Lluís i havia de restaurar el prestigi d’un hereu desacreditat.
Els escàndols de Lluïsa
Lluïsa no va poder complir amb les expectatives creades. Si més no, les de Madrid. Perquè els ambaixadors estrangers acreditats a la cort de Felip V van escriure —entre l’astorament i la hilaritat— que Lluïsa es passejava per palau bruta i pudent, sense roba interior, i mostrant —expressament— les seves parts íntimes mentre proferia riallades sorolloses. També, que en altres ocasions corria pels passadissos de palau, totalment nua i cridant com una possessa. I, encara, que en altres ocasions es despullava i es lliurava a la neteja de vidres i de pisa amb les peces de la seva roba interior. Que, en les recepcions oficials, eructava sorollosament i deixava anar uns pets pudents i estrepitosos mentre departia amb la cort o amb el cos diplomàtic. I que bevia fins a l’extenuació i vomitava escandalosament i desesperada.
Els escàndols de Lluís
Aquests escàndols, lluny de restaurar la imatge de la família reial, l’empitjoraven. I Lluís I, en un dels escassos moments de lucidesa, li va demanar al seu pare, l’emèrit Felip V, apartar Lluïsa de la primera línia. L’emèrit Felip V, que també tenia un llarg historial de trastorns mentals, s’ho va pensar i, mentre decidia, Lluís I va caure malalt —oficialment, de verola, i extraoficialment, d’unes venèries que havia contret a l’època de disbauxa amb les prostitutes de Madrid i amb els fills dels criats de palau—. Lluís va restar postrat al llit a inicis d’agost del 1724. I l’única persona que el va acompanyar fins a la mort va ser la seva esposa Lluïsa. Precisament, la reina, que a causa de la seva conducta tenia un estat de salut molt precari, sorprenentment no adquiriria una teòrica malaltia extremadament contagiosa. Un cop vídua, els sogres la van ingressar en un convent.
