"Quan va sortir L'estaca era molt petit, de bolquers, i per tant no puc recordar la primera vegada que la vaig escoltar, però l'he escoltada tota la vida. El sí que recordo és haver-la escoltat al cotxe dels pares, en la versió, en caset, del disc Barcelona Gener de 1976". Joaquim Vilarnau és un dels periodistes musicals catalans que més i millor coneix ell llegat de la Nova Cançó. Redactor de la revista Enderrock, ha vinculat la seva vivència i sapiència sobre els cantautors de la dècada dels 60 amb la seva fal·lera per la confecció de llistes de versions, per donar vida a L'estaca, llibre, primera referència de la recentment iniciada aventura editorial Enderrock Llibres, que recull les prop de 500 versions que al llarg dels anys s'han fet d'una de les cançons més aclamades de Lluís Llach, icona de la nostra cultura popular. Un llibre que s'endinsa en la història del temps i el país en què va ser escrita la cançó per acabar desxifrant el perquè de la internacionalització de la història de l'avi Siset.
L'estaca és una cançó que forma part de la nostra banda sonora, personal i col·lectiva. Ens ha acompanyat sempre.
Sí, forma part de la banda sonora de la meva generació i de totes les posteriors. I de les anteriors també. Al llibre també he fet un recull de cançons filles de L'estaca, de grups actuals que fan alguna referència a L'estaca, a l'avi Siset o a aquest tipus de lluita. N'hi ha moltes al País Valencià. A banda que La Fúmiga la canta; la Tessa, per exemple, parla de L'estaca en un parell de cançons.
Ara ens desviarem, però creus que aquest component reivindicatiu social i polític, que ha estat molt present durant molt de temps a la nostra música popular, s'ha perdut una mica a l'escena actual?
No, jo penso que no s'ha perdut. Són coses cícliques i que, de vegades, són més intenses i, de vegades, són menys intenses, però sempre hi ha un remanent de gent que fa música reivindicativa.
No recordes la primera vegada que vas escoltar L'estaca, però la fal·lera per la icònica cançó de Lluís Llach, com va començar?
Soc un malalt de les versions. Tota la vida que vinc fent llistat de versions, no només del Llach sinó d'altres cantants. En Raimon seria un altre cas. Sempre he anat col·leccionant versions, fins que em vaig adonar que hi havia una cançó que s'ho menjava tot: L'estaca, que té moltes més versions que qualsevol altra cançó en català. L'any 2003 ja vaig escriure un article per a la revista Enderrock citant 50 versions de L'estaca. Ja aleshores em va semblar una bestiesa. Moltes
Al llibre reculls més de 400 versions en gairebé mig centenar d'idiomes diferents i, la dada que potser més em va sorprendre, el 82% d'aquestes versions s'han fet al segle XXI.
I si fem números rodons, diria que el 50%, els últims 10 anys. I a més a més, diria que des que vaig acabar el llibre, des que l'hem imprès i ja no hi he pogut afegir cap, n'he trobat quatre més.
És a dir que és una cançó viva, una cançó amb un missatge que segueix vigent.
És un tema icònic. Té èxit perquè totes les cançons ens arriben per la música, i aquest és un valset molt fàcil de cantar. Molta gent m'ha explicat que la primera vegada que la sent, ja l'acaba cantant. Saps que al final de la cançó no hi ha lletra, sinó un la-la-la a què tothom s'hi pot sumar. I després, quan saben el que diuen, la gent que té una certa sensibilitat social, els agrada: hi ha una crida a actuar tots junts contra l'opressió. Parla del relleu generacional, de l'avi, de l'adult i dels nous vailets, que són les noves generacions. És una cançó de lluita per la llibertat. L'estaca encara és vigent perque seguim lluitant per ser lliures.
És una cançó de lluita per la llibertat i com que estem en uns moments en què encara cal lluitar per la llibertat, la cançó continua tenint vigència
Temps enrere entrevistàvem Lluís Llach i deia que no s'havia interpretat bé el missatge de L'estaca.
És que, de fet, sempre que ens trobem amb una estaca, darrere n'hi ha una altra, no ens enganyem. Però sí, el titular era aquest, que s'havia mal interpretat o no s'havia entès el missatge de la cançó en la seva visió global. Aquí la vam entendre com una cançó antifranquista. I ho era, però en el sentit que ell l'havia dissenyat: L'estaca és una cançó antisistema. Una cançó que clama per la llibertat contra la opressió, contra els sistemes que permeten l'existència de Francos. En aquest sentit, l'hem mal interpretat nosaltres i s'ha mal interpretat arreu del món. Perquè tothom la considera una cançó antifranquista i, per extensió, una cançó que va en contra del poder establert, sempre que aquest poder tingui una sèrie de tics autoritaris.
Anys després d'aquell primer article, novament a la revista Enderrock, el 2018 vau fer un número especial, en què ampliaves el número de versions de L'estaca.
No és comparable al llibre, però sí que eren moltes pàgines parlant de la cançó. De sobte vaig començar a rebre missatges de gent que l'havia llegit i m'explicava que que m'havia oblidat d'aquella versió o d'aquella altra.
Et vas picar.
I vaig anar descobrint coses noves i acumulant material, fins que em vaig dir que amb tot allò havia de fer alguna cosa.
El llibre.
L'he anat fent per etapes i tocant altres aspectes més enllà de la cançó en si mateixa. Per exemple, hi ha un capítol en què parlo del Maig del 68, per fer certa contextualització històrica. També vaig anar engrandint les històries de dintre de la versió polonesa.
La versió polonesa és una part important del llibre perquè té una potència i una càrrega simbòlica molt gran
Molt probablement, la versió polonesa va ser la que li va donar a L'estaca dimensió internacional.
La versió polonesa és una part important del llibre perquè té una potència i una càrrega simbòlica molt gran. A més, serveix per il·lustrar aquest joc de miralls de que parlàvem: aquí L'estaca és una cançó antifeixista i a Polònia és una cançó anticomunista. Tot i que en aquest sentit, el cas més paradigmàtic és el de Cuba, on L'estaca hi va arribar a través del mateix Lluís Llach, però també a través de la versió polonesa. Hi ha un grup que es diu Porno para Ricardo...
És el grup de punk rock més emblemàtic que hi ha hagut a l'illa.
Doncs un dels seus membres (Zero Dies), que també forma part d'un altre grup que es diu La Babosa Azul, va arribar a gravar les dues versions, la de La estaca, més fidel a l'original del Llach, i Los muros, més pròxima a la versió polonesa. Dues cançons amb la mateixa melodia, una lletra semblant, però amb missatges oposats. En el llibre he intentat aproximar-me a la figura del Jacek Kaczmarski, el cantautor i poeta, que va adaptar L'estaca a polonès. A partir d'aquí vaig anar trobant gent que la cantava a llocs i amb idiomes que pràcticament no sabia ni que existien. Com les llengües d'oïl del nord de l'estat francès i del sud de Bèlgica, com el loranès o el picard, que tenen versions de L'estaca. O a Itàlia que, tot i que no hi ha una versió en italià estàndard, sí que hi ha en moltes altres llengües com el llombard, el vènet o el ligur.
Fetes totes aquestes troballes, també vas intentar contactar amb tots els autors i les autores de les versions.
He contactat amb moltíssima gent. He tingut tota mena de respostes. Gent que, després d'insisitir-hi molt, no m'ha fet cas, i gent que ha estat extremadament generosa. Seria el cas, aquest últim. de l'autor de la versió en hebreu. Vaig trobar un vídeo a Youtube. Allà hi apareixia un nom. Vaig fer cerca a Google i vaig descobrir que l'autor era mestre en una escola de música de Tel Aviv. Vaig enviar-hi un mail i al cap de 10 minuts em va trucar per telèfon. Més tard em va escriure un correu en català. No és que el sabés parlar, però va tenir el detall de fer servir el Googe Translate per escriure'm en el nostre idioma. M'explicava que havia fet una versió per anar en contra del Netanyahu, perquè s'havia adonat que el feixisme, que sempre havia estat al voltant, a la perifèria del govern d'Israel, ara s'havia instal·lat bell mig, i calia una cançó per combatre'l. L'estaca és la contribució més important de la música catalana al cançoner revolucionari internacional juntament amb el Bella Ciao, l'Hasta siempre siempre comandante, la mateixa Marsellesa... Però amb una particularitat...
L'estaca és la contribució més important de la música catalana al cançoner revolucionari internacional
Quina?
El Bella Ciao, per exemple, que també ha estat versionat en molts idiomes, entre ells el català, sempre explica la mateixa història. L'estaca, en canvi, es va adaptant a totes les realitats d'allà on la versionen. I a Polònia és un mur, en ídix és un jou, a Còrsega una cadena... I en alguns llocs canvien el protagonista, que ja no és l'avi Siset, sinó un defensor de la seva llengua o el que sigui. I de vegades les històries són una mica diferents, però sempre mantenen un to reivindicatiu.
A Rússia han fet una versió en clau feminista, oi?
L'autor de la versió russa em va explicar que allà hi havia una versió feminista que començava dient "un dia la meva àvia', és a dir, donava el protagonisme de l’avi Siset a una àvia. I a l'Afganistan l'han versionada les dones revolucionàries. En un altre sentit, una altra història que em posa la pell de gallina és la de la versió alemanya.
Der Pfahl, es diu.
A Alemanya es va fer una versió bastant aviat, als anys 80, obra de dos germans bessons considerats els pares del folk alemany. Inclús la van gravar un parell de vegades amb un cert èxit. L'any 2017, el músic i periodista alemany Florian Kirner, va venir a Barcelona a cobrir els fets del referèndum per la independència. Aquells dies va escoltar milers de persones cantant L'estaca davant del Parlament. Quan va tornar a Alemanya, Kirner en va fer una nova versió. Un any més tard, va tocar la seva versió al bosc de Hambacher. Aquest bosc està ocupat per activistes ecologistes des de fa molts anys, per tal d’aturar la destrucció d’aquest important bosc antic per part de la indústria del carbó. En Florian es va sorprendre quan, de sobte, diverses persones la van començar a cantar amb ell. Va resultar que Der Pfahl és una cançó molt popular entre els escoltes alemanys.
L'estaca és una cançó popular entre els escoltes alemanys i, m'atreviria a dir, que de tot el món!
Hi ha països i llengües en què L'estaca no ha estat editada, però en canvi està traduïda i es canta a través dels cançoners. Dels cançoners dels escoltes, dels cançoners comunistes...
Als anys 80, Lluís Llach no sabia si cantar L'estaca o no , perquè li semblava que era un acte de pedanteria. Trobava que era buscar l'aplaudiment fàcil
Quina relació té actualment Lluís Llach amb la cançó? Perquè, d'alguna manera, L'estaca ja no és seva.
Però això li ha passat sempre. Als anys 80, Lluís Llach no sabia si cantar-la o no , perquè li semblava que era un acte de pedanteria. Trobava que era buscar l'aplaudiment fàcil. Però no cantar-la, quan tothom te l'està demanant, també li semblava que era un acte de mala educació. Evidentment, està agraït a la cançó, li agrada, però a Lluís Llach l'entristeix que 55 anys després de fer L'estaca encara hi hagi motiu per cantar-la
De fet, encara hi ha països en què està prohibida.
Va ser una cançó censurada aquí, va ser una cançó censurada a Polònia, i actualment és una cançó censurada a Bielorússia. A Belarus, que és com a ells els agrada que ens referim al seu país, perquè això els acosta més a Europa i els distancia una mica més de Rússia. Allà, actualment, és una cançó anti-Lukashenko. Vaig aconseguir parlar amb la persona que l'havia traduït el bielorrus, l'antic president del PEN Club del seu país. Em va costar molt localitzar-lo. Quan el vaig trobar, em va explicar que no dominava gaire bé l'anglès, i em va demanar si em podia enviar les respostes per escrit. Me les va enviar totes en català a través d'un amic, perquè tothom és conscient de la catalanitat de L'estaca.