Lluís Llach publica a l'editorial Empúries el llibre El noi del Maravillas. El propi autor no hi ha assistit, perquè no vol realitzar la promoció del llibre en aquest context, amb mig Govern a l'exili i l'altra meitat a la presó. Considera que no és el moment adequat per celebrar res. En realitat, el context polític ha condicionat molt aquest llibre: hauria d'haver sortit abans i es va retardar la seva sortida perquè no es volia que coincidís amb un marc polític molt mogut, ja que Llach volia desllindar la seva tasca com a novel·lista de la seva responsabilitat com a diputat. Finalment, s'ha decidit per publicar el llibre ara, però sense cap tipus de celebració (ni tan sols s'ha penjat el vídeo de Llach preparat per a la promoció).
Retorn a la novel·la
El cantant retorna així al món de la novel·la, que ja havia explorat amb Memòria d'uns ulls pintats (2012) i amb Les dones del Principal (2014). Es tracta d'una història de ficció, però el protagonista té alguns elements que ens remeten a la vida del propi autor: és un cantant, que ha tingut moltes relacions amb el món del teatre, amb vincles amb el Senegal i que a la fi de la seva trajectòria reflexiona sobre la relació entre la seva obra i la seva personalitat... Avui han presentat aquest llibre a la premsa el periodista Antoni Bassas i l'editor Jordi Cornudella. La novel·la sortirà a la venda la setmana propera en edició castellana a l'editorial Destino.
El Paral·lel com a centre
El protagonista de l'obra, escrita com si fossin unes memòries, és Robert Ventós, un baríton els orígens del qual estan estretament vinculats a un teatre de varietats del Paral·lel: el Maravillas. És a través d'aquest local que Llach fa un perfil del teatre en els anys anteriors a la guerra civil, però també als anys cinquanta, quan el protagonista de la novel·la s'instal·la a Barcelona. És un univers que fascinava a Llach, que elogia a les vedettes de l'època de la censura, que sota les seves voluptuoses formes amagaven un cervell dotadíssim que els permetia respondre amb insinuacions no perseguibles per la censura les atrevides intervencions del públic. I en la seva novel·la es lamenta per la crisi del teatre i l'espectacle en directe: un món que va desaparèixer per sempre durant el franquisme, amb la modernització del país.
Recorregut per la història de Catalunya
El noi del Maravillas fa un repàs a diferents aspectes de la història de Catalunya. Es remet, a través de la memòria de la mare de Robert Ventós, a la història de Catalunya dels temps de Primo de Rivera i de la República, i també passa per la guerra civil i pels camps de concentració de la Catalunya Nord. I a partir de la història de Robert Ventós la novel·la ens situa a la Catalunya del franquisme, però no tan centrada amb el món polític, com en el món del teatre i de la música, que Llach coneix tant bé. El personatge central, com a estranger que coneix Barcelona i Catalunya de cop, permet oferir al lector una visió ingènua i panoràmica de la vida catalana. Aquesta novel·la, de fet, es planteja com un bloc amb les dues novel·les anteriors, com una forma de tancar un conjunt novel·lístic dedicat a la història de Catalunya. Però, alhora, és una novel·la oberta, perquè la trama no només succeeix a Catalunya, sinó també a Seta (a Occitània), a París i al Senegal. I un dels seus personatges centrals, el Juanito, és un immigrant, amb el que Llach ha volgut homenatjar a les persones que han vingut de fora i han ajudat a construir el país.
El Llach menys policial
Llach en aquest cas es decanta per una trama sense crims per descobrir, sense investigacions policials (a diferència de les seves novel·les anteriors). Però, malgrat tot, l'autor afirma que ha volgut mantenir punts d'intriga. De fet, en un vídeo gravat per a l'ocasió, Llach ha associat la seva obra a l'univers de Fellini, i ha assegurat que la banda sorona perfecte per al seu llibre és la música de Nino Rota. Llach s'aboca a la vida popular, però també a la nostàlgia a El noi del Maravillas. Confessa que és la novel·la que millor reflecteix la seva vida, una vida que, segons el seu editor, probablement no reflectirà mai en unes memòries, sinó en les seves obres de ficció.