Santa Fe (regne de Granada); 17 d’abril de 1492. Tres mesos després de la conquesta cristiana del regne nassarita de Granada. Els reis Ferran i Isabel i el navegant Cristòfol Colom signaven les capitulacions del primer viatge colombí. Però, contra el que ha predicat fins a l’extenuació la historiografia nacionalista espanyola, aquelles tres naus pioneres ni es van avarar amb la venda de les joies de la reina catòlica, ni es van proveir amb tripulació convicta. El primer viatge colombí va tenir un cost d’un milió cinc-cents mil morabatins (l’equivalent a cent cinquanta milions d’euros). I més de les tres quartes parts d’aquella inversió, van ser finançades pel banquer més solvent del trencaclosques hispànic: el valencià Lluís de Santàngel, cap visible d’un misteriós grup de jueus conversos que tindrien un paper decisiu en aquella empresa.
El misteriós origen dels Santàngel
La versió historiogràfica tradicional sempre havia considerat els Santàngel originaris de la comunitat jueva d'Hijar (regne d’Aragó). La mateixa versió els identificava com els poderosos i polèmics Chinillo que haurien format part del complot que va assassinar Pedro Arbués (1485), inquisidor general del regne d’Aragó. No obstant això, aquesta versió ha estat, recentment, qüestionada. No tant l’origen jueu aragonès, que sembla confirmat, sinó la relació dels Santàngel valencians amb els Chinillo que van atemptar contra l’inquisidor. La investigació historiogràfica més recent ha revelat l’existència de diverses nissagues Chinillo a l’Aragó baixmedieval, radicades a Montalban, Saragossa, Hijar, Daroca, i Calataiud; que compartien un mateix i remot origen genètic; però que, a mitjans del segle XV, ja tenien vides pròpies i seguien camins diferenciats.
Lluís de Santàngel, pare
Potser mai sabrem si l’assassinat de Pedro Arbués —l’inquisidor— va ser un crim de falsa bandera. Però el que sí que sembla segur és que el pare del nostre protagonista, de nom Yehudah Chinillo (Hijar, circa 1390), comerciant tèxtil de Daroca, es va convertir al cristianisme cap al 1415 i va adquirir el nom de Lluís de Santàngel. Aquella conversió, com tantíssimes que es van produir en aquella època, venia precedida per la coronació de Ferran de Trastàmara, que, només posar les natges al tron de Barcelona (1412), havia promogut un debat teològic (Tortosa, 1413 – 1414) amb el propòsit de desprestigiar el judaisme (a tots els nivells) i provocar una onada de conversions. La tradicionalment tolerant societat aragonesa viuria un procés de radicalització, i el vell Santàngel, malgrat la conversió, es veuria obligat a abandonar el seu país.
Lluís de Santàngel, fill
El 1436, Lluís de Santàngel —el vell— s’establia a València cap-i-casal, que en aquell moment estava prenent el relleu de Barcelona com a capital demogràfica, econòmica i cultural de l’edifici polític catalanoaragonès. I poc després naixia el fill, Lluís (València, 1438). També, en aquest punt, el debat sobre el lloc de naixement del fill ha estat, definitivament, superat. Perquè mentre una part de la historiografia espanyola havia sostingut que era nascut a Daroca o a Hijar (haurien estat capaços de fer-lo néixer a Samarcanda o a Tombouctou abans que en una plaça catalanoparlant); la recent investigació ha localitzat una documentació coetània on el mateix Lluís —el jove— relata que era “natural de la ciutat de València”. Lluís de Santàngel, el financer del primer viatge colombí, va néixer i va créixer en una família de comerciants de València.
Les relacions de Lluís
Lluís —el jove— va experimentar una prodigiosa escalada professional i social que comença a València i passa per Barcelona. Però mai s’allunya de l’esfera conversa. A Barcelona va conèixer la seva futura esposa Joana de Taranau, jueva conversa i cosina del navegant Miquel de Ballester i Taranau (Tarragona, 1436 – Santo Domingo, 1516); que seria el primer alcalde europeu a Amèrica (1497). Molt probablement, la poderosa i influent família de la seva esposa (alts funcionaris de la cancelleria barcelonina) el va apropar al poder i les seves excepcionals aptituds van fer la resta. El 1475, el comte-rei Joan II (que, amb l’ajut de les classes mercantils barcelonines, havia enviat l’aristocràcia feudal catalana a la paperera de la història), el nomenava recaptador del Patrimoni Reial al regne de València.
La culminació de la carrera de Lluís
Lluís —el jove— mai hauria pogut ser el financer de l’empresa colombina si no hagués estat el banquer més poderós de la Corona catalanoaragonesa. El 13 de setembre de 1481, Ferran el Catòlic el confirmava en el càrrec de recaptador reial a València i, a més, el nomenava Mestre Racional (tresorer reial) de la Corona catalanoaragonesa. Quan els germans Cristòfol i Bartomeu Colom van marxar de Portugal cercant suports al seu projecte, no van anar al monestir de la Ràbida (Andalusia), com ha predicat insistentment la historiografia nacionalista espanyola; sinó que, per raons òbvies, van fer cap a València, a casa del poderós Lluís de Santàngel (1484). Va ser Santàngel i no els monjos de la Ràbida, els que van interessar Ferran i Isabel en el projecte dels Colom. Van ser Santàngel i Ferran, i no Isabel, els que van crear les condicions per a aquell viatge.
Les condicions del préstec
Lluís de Santàngel i els seus socis comercials (un grup de petits banquers italians) van aportar 1.200.000 morabatins a l’empresa colombina (les tres quartes parts de la inversió), que van ser prestats a la monarquia hispànica. Però en aquest punt és important destacar que la garantia del préstec serien les rendes reials... de Ferran!!! És a dir, que el préstec de l’empresa colombina es va negociar a València; que el beneficiari va ser Ferran, monarca catalanoaragonès; i que la penyora que garantia la devolució del capital i dels interessos, calculats a un generós 1,50% anual, eren les rendes reials (els impostos que gravava, directament, la monarquia) sobre les ciutats i viles dels països de la Corona catalanoaragonesa; que gestionava, personalment, Lluís de Santàngel, Mestre Racional —tresorer reial— de la cancelleria de Barcelona.