Cantant, performer, podcaster... Artista total. Tots aquests atributs i molts més, defineixen la Llum. També exconcursant de la primera edició del programa Eufòria de TV3. Ella, però, si s’hagués de definir respon així: “Si m'hagués de veure com en un avatar d'un videojoc, seria com una espècie d'exploradora i juganera”.

Llum acaba de publicar el seu primer EP, No light, treball que en pocs mesos tindrà continuïtat amb un segon disc: "aquest primer està enfocat més en el passat, en conciliar, en curar”, el segon “va més a fer-se mal, al futur i a projectar”, comenta. Un projecte dual de què, de moment, només en tenim la primera entrega. Cinc cançons, entre l'experimentació sonora i el pop més canònic, on trobem constants referències a la naturalesa. La Llum sent que No light és el disc que sempre havia volgut fer

Llum acaba de publicar el seu primer EP, No Light. / Foto: Miquel Muñoz

Quan vas saber que volies ser artista?
Des de petita he tingut la inquietud de crear i de fer creació, sigui el que sigui. Vaig començar fent teatre i després vaig apuntar-me a classes de pintura. Sentia que tenia ganes d'expressar i de vomitar el que sentia a dins. Quan era adolescent vaig començar a experimentar amb l'expressió drag, però se'm quedava petit perquè realment tenia ganes d'interpretar cançons meves. També en aquell moment estava fent moda... I vaig veure que tot estava convergint a, finalment, crear la meva pròpia lletra, la meva pròpia música i envoltar-me de persones també creatives, que puguin vestir-me i dibuixar-me també i així jo poder-me centrar en les coses clau del meu projecte: cantar, produir... 

 

Què t’ha suposat el pas per Eufòria?
Sobretot molt aprenentatge. Veure per primera vegada tot el que tant de temps portaves imaginant o pensant. De sobte veus com funciona la cadena d'un equip, entens també la teva figura i quina vols que sigui. En aquest cas: una molt bona intèrpret. 

 

Abans d'explicar històries d'amor, havia d'entendre el meu passat

Quan comença a prendre forma No light
Sento que és el projecte que he volgut fer sempre, el que hauria volgut la Llum de 8 anys. Té molt d’aquesta Llum de vuit anys. De fet, moltes de les cançons són per a ella. Vaig començar a compondre just després dels dos concerts al Palau Sant Jordi d'Eufòria. Vaig començar a escriure i a deixar-me portar per mi mateixa: què era el que volia explicar. Va ser bastant inherent en mi el fet que, abans de poder explicar fantasies o històries d'amor, havia d’entendre el meu passat. És una manera d'entendre'm a mi mateixa, així que va fluir bastant natural amb el meu procés de vivència en general en aquesta terra.

D'introspecció? 
Sí, 100%. Escrivia moltíssim, coses que no eren cançons, sentiments que sortien directament de la meva ment, i, si sonaven a poesia, doncs sonaven a poesia. De fet, a No Light, la cançó que dona títol a l'EP, hi ha frases que no sonen gens a poesia, que són gairebé escriptura automàtica. Això és el que fa especial el disc: és com una introspecció molt intensa i una conversa amb molts agents, tant del meu passat com del futur, paternals i maternals.

 

Aquest disc és una introspecció molt intensa i una conversa amb molts agents, tant del meu passat com del futur, paternals i maternals

Abans parlaves de la Llum de 8 anys, què li vols explicar? 
Li ho vull dedicar. No li vull dir res, exactament. Però sento que si li hagués posat les cançons d'aquest EP, li haurien molat. A veure, potser amb No Light s’hauria espantat i hauria dit: “Tia, what the fuck?”. Però és normal i és bonic. Crec que en un futur, quan hagués crescut, li hauria agradat.


Aquest No Light (No Llum) resona a contradicció, sent el teu disc de presentació. 
El títol en realitat està tallat, el sencer es veurà quan publiqui el projecte en total (el segon EP portarà per títol Without Darkness, així el projecte sencer es titularà No LIght Without Darkness: no hi ha llum sense foscor). Però més que els títols, vaig veure abans les portades, és el primer que vaig dibuixar. Un dia estava en una cafeteria mexicana, llegint Hamlet i em van venir les portades. 

 

Llum: cantant, performer, podcaster... artista total. / Foto: Miquel Muñoz

De fet, ja hi ha alguna cosa de shakesperiana en el teu projecte. 
Si parlem de referents, a nivell d'estètica musical m'agrada molt l'electrònica experimental dels últims cinc anys, tot molt underground. Tot i ser una estètica que moltes vegades no es pot consumir amb un missatge al darrere, amb un instrument principal com és la veu. Però trobo interessant agafar aquesta música experimental i posar-li una fórmula pop. Aquesta és la meva inspiració,  un camí que ja han seguit abans referents com Björk, Madonna, Rosalía... Estilísticament, Julia Fox i Marina Abramović són artistes que potser no estan tan implicades en la música, però sí que tenen una imatge i aquell intangible de diva que m'inspira molt.

Aquest és un projecte alliberador, el volia publicar sense cap tipus de pretensió estilística

De fet, el disc ja és un balanceig entre el pop mainstream i la cerca de certa experimentació. 
Aquest és un projecte alliberador, el volia publicar sense cap tipus de pretensió estilística. Crec que té un punt d'eclèctic, però a la vegada a nivell de missatge, producció i disseny té una cohesió. Els tres primers temes tenen una reminiscència més passada, potser més recargolada, tenen elements més sobre la naturalesa, i els dos últims són un mirall d'aquests: l'impacte del passat en el present, la persona que sóc avui dia. També els meus pensaments més recargolats.


La naturalesa, cert, està molt present al disc.
L'aigua és l'element d'aquest EP: el mar, que em recorda la infància. Jo sóc del Maresme i a l'estiu anàvem cada dia a la platja amb la família. Sento que el mar és on es va crear la vida i, d'alguna manera, a les primeres cançons tinc una conversa amb aquest creador de vida. A vegades no entens coses de les persones que t'han donat vida, però vols acceptar-ho, conciliar-ho i poder partir des d'allà.

Vas fer públic un vídeo titulat Llum's Manifesto (Act I), que vindria a ser la teva carta molt personal carta de presentació. Allà dius que la Llum és la Hannah Montana, la Cuca Trempada. La llum és amor a la contradicció, el cos contra la ment, la ment contra el cos. Radical, extremista, polaritzada, sense grisos, negre o blanca. 
Són les primeres paraules que realment poso a una cosa que feia molt temps que volia fer: música. Quan vaig escriure’l, encara no havia entrat ni a Eufòria, ni res. I sí, jo crec que parla bastant de mi, sobretot parla dels contrastos, és això que dius: la Llum és la Cuca Trempada, que és com la cultureta catalana més profunda i la Hannah Montana, que és com la cultura ianqui més massiva. Sento que són les dualitats les que ens fan interessants. 

A vegades no entens coses de les persones que t'han donat vida, però vols acceptar-ho, conciliar-ho i poder partir des d'allà

Vas ser pregonera de la Gala L'Orgullosa d'aquest 2023.
Va ser increïble, va ser superguai, de fet, m'encantaria actuar a l'Orgullosa del 2024, seria un dels objectius. Va estar molt bé perquè feia uns sis mesos o així que no pujava dalt d'un escenari i em van dir de fer de pregonera, i vaig dir: “Amores, jo us porto un DJ set i us presento el single Liquid Latex, anem a fer-ho guai”.

Llum: radical, extremista, polaritzada, sense grisos, negre o blanc. / Foto: Miquel Muñoz

També et podem escoltar al pòdcast La trinae.  
És un podcast de tres amigues:  la Cèlia, La Semproniana i jo, que ens coneixen des de l'ESO. El vam començar a fer a casa meva. Les vaig trucar un dia i els vaig dir: “ties, sou tan gracioses”. Realment, en aquell temps, després de la pandèmia, no es feien tants podcasts i menys en català.

Us presenteu com "un podcast fet per i per a joves, i ens caguem en tot conjuntament". 
Som tres noies dándole al palique, que cada dos minuts diuen com a mínim tres cops les paraules lesbiana i slay.


Ara que la cosa ja va de veritat, quins objectius tens com a artista. 
L'objectiu més immediat és fer les coses bé, estar desperta, dormir moltes hores i saber trobar la balança en fer promos icòniques com les de Liquid Latex i poder sobreviure i estar contenta. Sento que avui en dia tot és molt fugaç. Tenia ganes de fer un disc com aquest. I si no arribo a les  2.000 reproduccions diàries, no passa res, tot al seu temps. Òbviament, hi ha ganes de fer coses grans, de poder comptar amb més recursos per fer coses més interessants.