Jordi Évole ha fet bones coses pel periodisme. La primera, una que es dilueix quan s'assoleixen certes cotes mediàtiques, continuar fent-ho. Aquells reportatges en Salvados en prime time sobre ETA, amb el conflicte en potència. Advocant per la pluralitat, i rebent pals –el més difícil d'aquestes cotes mediàtiques– d'un costat i d'un altre. Per sociata, per woke o per còmplice del terrorisme. I malgrat tot, portant endavant la seva idea de debat públic i de dret a la informació.

Una etapa que va acabar

Aquella etapa al capdavant dels grans reportatges va acabar. El 2019 Évole va comunicar que havia arribat el moment de tancar un cercle després d'una entrevista al Papa. Va donar pas a Fernando González Gonzo, es va apartar de la pantalla (no de la producció; Producciones del Barrio). Poc temps després, ja sense la marca periodística que l'havia engrandit, però que ja pesava, va començar Lo de Évole. Un programa on donar curs a la conversa, al tempteig, al tete a tete. A l'amiguisme.

Évole comença a confondre l'interès personal amb el servei públic

A Lo de Évole rares vegades hi ha la tensió periodística. La vigilància del poder com en aquella ocasió a Nicolás Maduro (2017), més antic encara, la repregunta i la incomoditat, com amb l'ultradretà i xenòfob Josep Anglada (2010), a obertura de mires gràcies a Pepe Mújica (2015). Jordi Évole recorre molt més a la confidència, els espais curts. Sense desmerèixer. No és una cosa nova en la seva trajectòria: cal saber fer un programa com el de Pau Donés (2020) a la Vall d'Arán, on el músic va decidir viure els seus últims dies i confessions. Però no existeix la mateixa justificació amb l'ex Jarabe de Palo que amb Juan y Medio. Si us plau. Aquest tipus de col·loqui, que va obrir diumenge a la nit la novena temporada del programa, empetiteix la trajectòria d'algú com Évole, que comença a confondre l'interès personal amb el servei públic. No camina la televisió privada sobrada d'espais periodístics.

Ho recordava el director departament de documentals de 3cat, David Bassa, en els recents Premis Gaudí: ja només queda TV3 emetent periodisme en prime time (30 minuts o Sense Ficció). D'acord, li toca; és la pública. Però que bo quan la gent s'ajuntava un diumenge a veure què havia d'explicar Évole sobre la presó, Oriol Junqueras, Ibai Llanos o les ferides de la Guerra Civil. Lo de Évole, a excepció de l'entrevista amb Pedro Sánchez, que va tancar la quarta temporada o l'especial 11M a mitjans de la cinquena, ha anat caient en la complicitat excessiva. I les dades d'audiència s'han desplomat.

Lo de Évole ha anat caient en la complicitat excessiva. I les dades d'audiència s'han desplomat

Queda el consol que Jordi Évole no s'ha oblidat del periodisme: No me llame ternera (2023), amb enrenou inclòs al Festival de Sant Sebastià, era una dissecció acadèmica de Josu Urrutikoetxea, exmilitant d'ETA i polític. Del personatge a la persona. De l'anècdota a la categoria. Poc a veure amb les bromes de Juan y Medio, l'altíssim (1,93), maquíssim, camaleònic i gendre predilecte d'Andalusia per La tarde, aquí y ahora (Canal Sud), fent veure que parlava amb l'emèrit Juan Carlos I –Inocente, inocente– o els seus desamors. Évole va guanyar rellevància sent El follonero amb Andreu Buenafuente, però sempre li va escaure millor el jaqué de periodista que d'amic graciós.