La foto de perfil està conformada per l'EVA-01, de la sèrie de culte Neon Genesis Evangelion, i una senyera; senyal inequívoca que ens trobem davant d'un compte particular. Un referent vinculat al món de l'anime —i no de qualsevol anime, segurament del més simbòlic de la història— i l'emblema per antonomàsia de la catalanor. Res pot sortir malament.

Des del passat mes de juliol, un usuari anomenat Lo-Fi en català es dedica a aplicar el filtre low-fidelity a algunes de les cançons més mítiques de la música catalana contemporània. El resultat és acollonant i probablement encara no ha rebut el mèrit que es mereix. Però anem a pams.

Què és la música lo-fi?

El lo-fi és una tècnica d'enregistrament que busca aconseguir un so granulat, brut, més melòdic i allunyat de les tonades comercials. Aquest estil casolà va néixer a la dècada dels 40, quan les discogràfiques independents i de baix pressupost es veien obligades a gravar cançons amb aparells antics de baixa fidelitat. De la necessitat, doncs, se'n va fer un recurs.

Ara, en canvi, hi ha centenars d'artistes que aposten pel lo-fi per una qüestió purament estètica. És a dir, tot i que podrien aconseguir un so de primera qualitat, apliquen filtres d'aquest estil per recrear-ne la forma. Des de fa uns anys, aquest 'gènere' —que per definició no ho és— ha explotat a YouTube, on milers d'usuaris desnaturalitzen els seus temes preferits perquè adquireixin la sonoritat lo-fi. En moltes ocasions, infringint els drets de copyright de la cançó gràcies al propi filtre, que permet esquivar els algoritmes de la plataforma de vídeos.

Per relaxar-se, per estudiar o simplement per gaudir del beat en estones mortes, les estacions de ràdio lo-fi, sobretot les que aposten per melodies vinculades al hip-hop, el jazz i l'indie, s'han convertit en un clàssic del portal. 

Lo-fi en català

És en aquest context on podem emmarcar els vídeos del perfil Lo-Fi en català. En pocs mesos de vida, el compte ja ha compartit versions lo-fi de cançons com Declaració de principis, de la Iaia, Alegria, d'Antònia Font, Estimar-te com la terra, de Ginestà, o Cert, clar i breu; una versió que els Manel van interpretar del tema de Mishima.

Tot, combinat amb escenes d'animació japonesa —en aquest cas, escollides a consciència perquè coincideixin amb les que ens va brindar el desaparegut 3XL— i imatges d'estètica aesthetic, és a dir, que generen plaer i satisfacció quan les mirem, un recurs recurrent d'aquesta nova ona lo-fi.