Ajustar les articulacions d'una de les mans d'un personatge, perfilar l'expressió de les celles i la boca o repintar uns cabells. L'equip d'animació del primer llargmetratge català d’animació en stop-motion, L’Olívia i el terratrèmol invisible, treballa a ple rendiment en un procés artesanal amb precisió i exigència per controlar al màxim cada detall dels particulars ninots que protagonitzaran aquesta nova pel·lícula d'animació. El film de la directora i guionista Irene Iborra parla de com s'enfronta una nena de 12 anys a "terratrèmols vitals" com ho és un desnonament. El rodatge va començar el passat mes de març en una nau del barri barceloní de Sant Martí i s'allargarà un any, i està previst que arribi als cinemes la tardor de 2025.
La pel·lícula estarà realitzada totalment amb la tècnica d'animació stop-motion. Al llarg de la història es declinen diferents tècniques dins l'animació manual a través del 'cutout', de cinema retallat amb obres, o l'animació amb sorra. L'equip ha volgut utilitzar l'stop-motion per reivindicar les textures dels objectes reals realitzats de forma manual davant d'un context global de la indústria eminentment digital i d'experimentació amb la intel·ligència artificial. Amb aquest projecte Iborra es converteix en la primera dona a l'Estat al capdavant d'un llargmetratge realitzat amb aquesta tècnica. El film és una adaptació de la reeixida novel·la La pel·lícula de la vida (Barco de Vapor, 2017), de l'escriptora Maite Carranza.
En una entrevista a l'ACN, Iborra ha explicat que una de les particularitats de treballar amb stop-motion és que es produeixen "imperfeccions" i "accidents" perquè l'art realitzat amb aquesta tècnica d'animació no es pot controlar totalment, com sí que passa amb l'animació digital. "En ser un procés artesanal es produeixen sorpreses que normalment integrem i són benvingudes, per això ens agrada treballar amb les mans", ha assegurat. La directora espera que el primer film català en stop-motion "obri camí" al sector i que en un futur hi hagi més produccions d'aquesta tipologia, i també ha recordat que aquest tipus de produccions són processos "llargs" que poden requerir 5 anys de treball i grans equips, i és que, com ha aclarit, cada dia de rodatge es produeix al voltant de 4 segons de la pel·lícula.
En roda de premsa, l'equip ha explicat que el film té com a referent La vida d’en Carbassó (2016) de Claude Barras, pel·lícula emblemàtica de l'animació europea aclamada unànimement per la crítica i nominada a l’Oscar. Compten amb dos destacats animadors stop-motion, César Díaz i Tim Allen, i la directora de fotografia Isa de la Torre. Les veus infantils dels protagonistes de la història comptaran amb noms com l'actriu Emma Suárez i el periodista Jordi Évole, i la pel·lícula tindrà una duració de 70 minuts amb versió original en català, tot i que també hi haurà versions en francès, anglès i castellà.
Un argument molt real
El film succeeix a la perifèria de Barcelona, i s'hi podran identificar zones de la capital catalana com Gràcia, El Carmel, Sant Martí o Nou Barris. La història se centra en el després d'un desnonament inevitable quan, ajudats per la PAH, l’Olivia, el seu germà petit Tim i la seva mare Íngrid ocupen un apartament buit en un barri perifèric. Íngrid, naturalment optimista, perd tota la seva energia i l’Olivia es veu obligada a ocupar el seu lloc cuidant d'ella mateixa i d’en Tim. Per a ocultar la seva por i protegir el seu germà de la dura realitat, l’Olivia s'inventa que estan rodant una pel·lícula.
La història vol contribuir a desestigmatitzar els desnonaments i la pobresa infantil amb un missatge "esperançador" i "ple de llum". A través de l'stop-motion es vol abordar, amb ninots i una fantasia protectora, la necessitat de construir xarxes de suport davant els terratrèmols de la vida. La directora ha defensat la temàtica "crua" pels nens perquè no se'ls pot "aïllar de la vida real". "Els donem el missatge que l'important és que si fem comunitat i família tenim un suport que ens ajudarà amb les coses bones i dolentes de la vida. Necessitem comunitat per navegar en l'adversitat i els terratrèmols vitals", ha assenyalat. "Els ninos ens permeten explicar una història delicada als nens, amb actors seria més dur. Generem una distància d seguretat perquè emfatitzin però amb una certa distància".