S'acaben de complir 30 anys d'aquell moment estel·lar en què Constantino Romero va veure's obligat a dir allò de "preguem als atletes que baixin de l'escenari". Era 9 d'agost del 1992 i se celebrava la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 quan un munt d'atletes i esportistes, de manera totalment improvisada, van començar a ballar damunt la plataforma a ritme de rumba catalana i van fer trontollar un terra gens preparat per aguantar tant de pes. Estaven tocant Peret, Los Amaya i Los Manolos. Afortunadament, l'estructura va aguantar i tot va quedar en una anècdota per a la posteritat.
Joan Herrero és la veu de Los Manolos, el paio amb cueta i ulleres de cul de got que mig món va veure aquell dia per la tele. Encara s'indigna quan alguns diuen que va sonar el seu Amigos para siempre, perquè és una mentida que el temps ha convertit en realitat: el cert és que aquella vesprada d'agost, la cançó més famosa de Los Manolos —versió de l'original de Josep Carreras i Sarah Brightman— encara no s'havia publicat, i el que va sonar va ser un medley amb cançons de les tres formacions musicals. Va ser durant la cloenda dels Paralímpics que el grup va presentar-la en directe, i encara tornaria a sonar a la dels Special Games. I és que Los Manolos és l'únic grup que pot presumir d'haver tancat les tres cloendes de l'estiu més importants de la Barcelona moderna.
Es pot dir que, si Peret va ser l'inventor del gènere de la rumba catalana, Los Manolos en són els seus revolucionaris: fusió rumbera amb pop-rock feta amb pantalons acampanats, mànigues amb volants i camises de colors. Van començar com 10 amics —Xavier Calero, Josep Gómez, Ramon Grau, Andreu Hernández, Joan Herrero, Rogeli Herrero, Carles Lordan, Josep L. Muñoz, Toni Pelegrín i Rafa Soriano— i, sense imaginar-s'ho, es van convertir en representants del mestissatge i la classe obrera: d'Hostafrancs al món des de 1989, i aquest 15 d'agost al White Summer de Pals. Parlem amb en Joan de la seva trajectòria grupal, de l'esperit del barri, de la radicalització i el patriotisme, de la precarietat que ofega la música i, esclar, de les Olimpíades que els van canviar la vida.
Comencem per la pregunta més típica. Per qui encara no ho sàpiga, com van començar Los Manolos?
(Riures) Ho hem explicat moltes vegades. Nosaltres veníem de diferents grups de música i de tant en tant, els dissabtes, ens trobàvem en un local d'assaig d'algun dels grups per fer una jam session. La majoria som del barri d'Hostafrancs, de Barcelona, que junt amb Gràcia i el barri del Portal és el nucli de la comunitat gitana catalana de Barcelona. Érem joves, compràvem una ampolla de whisky i acabàvem fent rumba, temes de Peret, de Gato Pérez, del Pescaílla... Així va néixer el tema All my loving. I així va ser quan ho vam petar.
Va ser un boom força ràpid per ser un grapat de joves tarambanes.
Al principi hi havia gent que sospitava que nosaltres érem un muntatge discogràfic, i ni molt menys. Érem un grup d'amics que fotíem conya. En aquell moment fèiem alguns temes propis i versions de temes coneguts del pop-rock. Un dia li vaig dir el que estàvem fent a un amic meu, que era soci del germà del Gran Wyoming i que, a banda de tenir un local a Madrid, tenien l’exclusiva de Rubén Blades a Espanya. En aquell moment no teníem casset ni res gravat, i només li va enviar al seu soci unes fotos que ens havia fet un amic nostre en les que portàvem els pantalons de campana i un clavell a la solapa. El paio va flipar. Arran d’això, ens va veure una multinacional i ens van fitxar.
Tenim una consciència obrera bastant accentuada. Un Manolo no deixa de ser un paio de barri, un treballador al que li costava arribar a final de mes
Què és un Manolo?
Un Manolo no deixa de ser un paio de barri, un treballador al que li costava arribar a final de mes, i que en aquell moment encara no podia fer el canvi de look de l’època per comprar-se un pantaló recte o un vestit modern. Llavors, quan aquell Manolo algun diumenge s’havia de vestir de gala, tirava del que tenia a l'armari. I nosaltres fotíem conya del que és ser un Manolo. Als anys setanta, hi havia molts homes que es deien així. I amb la conya, i fent el que fèiem, quan vam començar a tocar en locals de Barcelona vam agafar la roba dels nostres tiets o dels nostres pares.
Veig que reivindiqueu el barri i la figura de Manolo en el marc de la cultura obrera. N’éreu conscients en aquell moment?
Teníem molt clar d’on veníem. Nosaltres som de barri, fills de treballadors i mai hem oblidat d'on venim, perquè a casa no ens han pogut donar tot el que han volgut. Tenim una consciència obrera bastant accentuada. Però no, nosaltres ho teníem com a divertiment de cap de setmana. No era res premeditat. Pensa que fa 31 anys enrere no hi havia aquest concepte tan comercial de tenir-ho tot mil·limetrat i estudiat. No era com ara.
Podríem dir que la rumba catalana és per als 90 com la música de C. Tangana o Rosalía és per als 2020?
Mira, nosaltres l'únic que vam fer va ser recuperar-ne una mica l'estil. Quan nosaltres vam sortir, Peret estava retirat a l'Església evangelista i Gato Pérez malauradament mai ha sigut un personatge reconegut com un puntal perquè era contracorrent. Diguem que Gato Pérez era a la rumba catalana el que Rubén Blades a la salsa, tot i que ja sabem que hi ha moltes lletres que són per agafar amb pinces, una mica masclistes. Però Rubén Blades li va posar poesia i denúncia social a la salsa, igual que va fer el Gato a la rumba. En aquell moment va coincidir que ningú feia res amb la rumba i nosaltres la vam tornar a revitalitzar, i a més amb l’encert de recuperar els vestuaris dels anys setanta. Suposo que va haver-hi un cúmul de circumstàncies que, sumant i sumant, van donar èxits reconeguts.
Cantàveu en castellà i éreu exemple d’un mestissatge que ara, en plena crisi del català, una part de la societat tendeix a condemnar. Ara ho hauríeu tingut més difícil?
Doncs mira, no ho sé, perquè cada moment és un temps. Però també et diré una cosa: la radicalitat no porta enlloc. La música no té fronteres. La música no té idiomes. Hi ha molta gent que criminalitza el cantar en castellà i després escolta música en anglès. I això no ho criminalitzen. Jo soc més català que molts que s'omplen la boca de catalans, però crec que s'han de fer les coses d'una altra manera. I jo personalment, com a Joan, reivindico molt la meva catalanitat. És la que he viscut i és de la que em sento orgullós, la que sempre tiraré endavant, i sempre lluitaré perquè es respecti la nostra cultura, la nostra identitat i la nostra llengua. Però insisteixo, la música no té fronteres. Tu pots ser un independentista escocès i estar escoltant una cançó popular sueca. Quin és el problema? Penso que la gent està molt equivocada quan diu que si ets català i cantes en castellà, ets un mal patriota.
Molta gent criminalitza el cantar en castellà però escolta música en anglès
Heu tingut problemes en aquest sentit?
Doncs no, perquè nosaltres també en som conscients i també hem fet temes en català. D'acord que no en tenim molts, però n'hem fet. I amb molt d'orgull i amb molta identitat de ser catalans com som. Però nosaltres vam sortir d'una certa forma i tampoc et pots tancar portes. Jo, per exemple, ara he compost un tema i l'he fet en català perquè m'ha sortit fer-ho en català. No es pot demonitzar l'idioma amb el que cantis. La cultura i els idiomes enriqueixen. Separem la música del que és la qüestió de país, la relació amb Madrid o el nacionalisme espanyol que no ha evolucionat.
Veig que t'indigna molt aquest tema.
Sí, perquè hi ha una cosa que està molt clara. I és que si vols que et respectin, has de respectar. És el principi bàsic de la vida i de l'entesa entre les persones. Jo, per la meva professió, m'he mogut per tot Espanya i t'asseguro que hi ha gent molt guapa. No es pot tancar tot dient que tots els espanyols són iguals. Hi ha gent bona i gent dolenta a tot arreu.
Va, anem a fa 30 anys. Us truquen per cantar als Jocs Olímpics del 92. Què és el primer que penseu quan us ho proposen?
Bueno... (riures). És una flipada.
Normal! Soc tota orelles.
Ens van convocar el mes d'octubre del 1991 per explicar-nos que estaven preparant la cloenda dels JJOO i que què millor que acabar amb la música popular de Barcelona, amb la rumba catalana. Ens van dir que havien pensat reunir a diferents generacions: la més antiga, amb Peret, la del mig amb Los Amaya, i amb nosaltres com a nova generació. Clar, ens va semblar molt bé, què havíem de dir? Et quedes que no t'ho creus.
Us vau sentir pressionats en algun moment?
No, en absolut. Sí que érem conscients que ens estava veient molta gent a nivell mundial. A l'Estadi hi havia l'emèrit i Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Felipe González... ets conscient que hi ha moltes personalitats importants, però, sincerament, i t'ho juro per la meva vida, mai ens vam (ni ens hem) sentit pressionats. Hi ha gent que porta molts anys a la professió i quan puja a un escenari està nerviosa. Nosaltres no.
Érem conscients que a la cloenda dels JJOO ens estava veient molta gent de tot el món, però mai ens vam sentir pressionats
La tranquil·litat de jugar a casa, que se sol dir.
I teníem una il·lusió impressionant, això sí. Per les Olimpíades i per tocar a casa nostra, això era el més gran. Pensa que també, quan ens van convocar per comunicar-nos que tocaríem, ens van dir que no podíem dir-ho a ningú fins que al mes de maig (del 92) ho fessin públic. I clar, vam estar fins llavors sense dir res. Bé, evidentment a casa sí que ho vam dir, però van complir la seva paraula i no van explicar-ho (riures).
I vosaltres que veniu de barri, no us vau sentir incòmodes en un ambient ple de personalitats reconegudes?
No, no, no. Què va, tot el contrari. La gent que venim de barri, si tenim dos dits de front, sabem desenvolupar-nos en tot tipus d'ambients. Però a la gent que té un estatus més poderós i de calés els costa més estar en un ambient que no és el seu. En cap moment vam sentir que no encaixàvem. Això sí: vam conèixer molta gent coneguda, també els anys següents i fins ara. A Plácido Domingo, a Alejandro Sanz, al mestre Joan Manuel Serrat, als Gipsy Kings... Si en aquella època hi haguessin hagut els mòbils d'ara, jo m'hauria fet fotos amb tota la gent famosa que he conegut. Tindria un àlbum...
Us molesta ser "els paios de l’Amigos para siempre?"
No, no em molesta. Quants grups hi ha que portin més de 30 anys i que tinguin una bona resposta del públic? Això és molt guapo. Me'n recordo quan fèiem els assajos per a la cloenda, a l'Estadi, que estàvem fent el pica-pica, i estàvem amb en Peret. I recordo que va dir: "No us oblideu mai que, igual que jo porto gravat a foc al front el Borriquito, vosaltres hi portareu l'All my loving i l'Amigos para siempre, i segurament sempre us els demanaran i els haureu de fer". I això em va quedar molt gravat. I si no la toquem en un concert, ens la demanen. En cap moment és un estigma, és un privilegi. Amigos para siempre, si l'hem de fer les vegades que s'hagin de fer, la farem. Forma part de la nostra discografia i del nostre repertori. Quin és el problema?
Acaba Barcelona 92, ja us coneix tothom i arribeu alt a les llistes de vendes, però us separeu al cap de poc temps. Us va costar de gestionar la nova popularitat?
No, en absolut. El que va motivar la primera separació del grup van ser les diferències de criteris, com per exemple la por d'encarar quin tipus de repertori era més adient. També és cert que la discogràfica va pressionar molt, perquè dels 10 temes del nostre disc, sincerament, jo crec que 5 o 6 eren autèntics singles. Podíem haver viscut d'ell ben bé durant dos anys i tenir més calma per preparar nou material per gravar-ne un segon. Però a la discogràfica li va agafar la urgència i tot va ser molt a correcuita. I a partir d'aquí hi va començar a haver diferències de criteris per part del grup. Circumstàncies de la vida que ja han passat.
El que va motivar la primera separació del grup van ser les diferències de criteris; a la discogràfica li va agafar la urgència i tot va ser molt a correcuita
Ara fa 6 anys que torneu a estar junts.
I amb una harmonia impressionant. Portàvem separats bastants anys, fent cadascú alguns projectes que tenien força acceptació. Ens vam retrobar per al disc de La Marató del 2016, en el que ens vam ajuntar puntualment per participar-hi. Vam veure que hi havia bon rotllo i vam decidir tornar-ho a intentar. Tampoc havia passat res tan greu, i això que es diu que el temps tot ho cura. Vam començar sent 10 i ara som 7, tots de la formació original: dos ho van deixar i un va morir fa uns 12 anys en un accident laboral. El que passa que en directe comptem amb més músics.
Heu pogut viure de la música?
Jo personalment sí, i durant molts anys he fet de cuidador de la meva dona. Ella va patir dos ictus en un postoperatori i l'any passat va morir. Vaig voler-ho fer i no me'n penedeixo, en absolut. I els altres ho han anat compaginant, han anat tenint altres feines, però també projectes musicals.
És molt precària la música?
I tant. És molt precària. El meu pare havia sigut cantant d'una orquestra i recordo que sempre em deia que a Barcelona hi havia 429 sales de ball i cadascuna tenia la seva orquestra. Els músics abans treballaven. Avui en dia, per viure i treballar de la música, el factor sort és importantíssim. I crec que el factor sort influeix en el que ens va passar a nosaltres en aquell moment.
Tampoc té res a veure com era la indústria en aquell moment a com és ara.
Ara la música té poc recorregut: fas una cançó, un tuit i la penges a la xarxa. I tornar a començar. Això abans era impensable. Les discogràfiques eren les propietàries dels màsters, ho pagaven tot elles, i durant 10 anys allò era seu i tu no podies moure-ho per una altra banda... Hi havia una altra forma de funcionar.
Preparar cançons i compondre no està pagat; hi ha moltes hores de feina, però la gent només veu el que veu a la tele
Però seguiu treballant.
O et sumes al carro de la modernitat o et quedes enrere.
Això xoca amb la idea que els artistes sou tots uns vividors.
Mira, hi ha molta gent que té el concepte que nosaltres no aportem res al teixit productiu. I el que la gent no sap és que, a l'estat espanyol, la cultura —música, dansa, teatre...— significa el 5% del PIB. No és poca cosa. Però nosaltres som uns vividors i no fotem res, i encara t’has d’escoltar comentaris de gent de l’ofici que et diu que els artistes vivim de puta mare. Preparar cançons i compondre no està pagat. A tu només et paguen quan puges a un escenari, però tota la feina que hi ha darrere i que ningú veu és de franc. Són mesos que et dediques a la recerca i a la creació, als assajos. Hi ha moltes hores de feina, però la gent només veu el que veu a la tele.
A què em porta ser molt patriota però no arribar a final de mes?
Quina és la radiografia actual de los Manolos?
És la de sempre. Fer gaudir a la gent que ens ve a veure, fer ballar i que la gent s'ho passi bé. També amb un punt creatiu més obert. Ens hem trobat molts cops que les discogràfiques ens deien que allò que presentàvem no sonava a Los Manolos. Però ja tenim una edat i un bagatge de vida, i no oblidarem la nostra essència, perquè és l'essència que ens va donar a conèixer i que ens agrada, però també estem en un punt que si ens ve de gust fer alguna cosa una mica diferent, ho farem. Per què no. I a qui li agradi, bé, i a qui no, també.
Tinc la sensació que cada cop tens menys pèls a la llengua.
És que de jove te n'has hagut de callar unes quantes per no posicionar-te fermament, perquè si a certes edats et comences a posicionar, t'estàs tancant portes. Però és que nosaltres vivim d'això i això hi ha gent que no ho entén i que creu que per ser un personatge públic ens hem de posicionar. Val. I tots aquests calés que deixaré de guanyar me'ls donaràs tu, patriota? No estic parlant de fortunes, sinó de diners que em permeten viure dignament i poder menjar; no necessito riqueses ni una casa als Alps suïssos, jo sé d'on vinc. La gent que exalça aquest idealisme segurament té un bon suport per pagar les factures. Però quan estem parlant de les garrofes, del que a tu et dona de menjar, amb això no es juga. I és una pena, evidentment, perquè seria fantàstic dir el que un pensa. Però la llibertat d'expressió és mentida. A què em porta ser molt patriota però no arribar a final de mes?
Es diu cultura de la cancel·lació.
Estem governats per franquistes. Igual que va passar amb l'1 d'Octubre i amb demonitzar la gent. O el judici del procés, que va ser una farsa, però també altres situacions que hi ha hagut a nivell judicial. No puc dir el que penso perquè, segons el que digui, ja he begut oli? Com Valtònyc que va haver de marxar o Pablo Hasél que s'està menjant una condemna de 3 anys de presó. Els polítics d'aquí s'omplen la boca i quan hi ha una nota dissident, li tallen el coll.