Ens ha deixat David Lynch, un dels directors més personals i intransferibles de la història del cinema. Una mirada única que va modular la seva trajectòria al marge dels convencionalismes de la indústria. Seves són cintes úniques com Cor salvatge, Mulholland Drive o Vellut Blau. Trajectòria amb una incursió en el món de la televisió que va canviar la formulació de sèries en la pantalla petita com va ser Twin Peaks. Recordeu qui va matar Laura Palmer? Però si hi ha un film en què Lynch va aconseguir elevar al màxim exponent tot el seu univers de simbolismes i metàfores visuals, aquesta va ser Carretera perduda. Pel·lícula extraordinària, aquesta és l'extraordinària història de la seva creació.
Dick Laurant està mort
Va ser un matí de mitjans dels noranta. Tot i ser hivern, era una albada càlida. No era estrany, al sud de Califòrnia no fa mai fred. Com molts altres dies sense res extraordinari a realitzar, David Lynch era a casa seva, a Mulholland Drive. Devia estar llegint, mirant una pel·lícula o meditant. Una preuada pau rutinària que de sobte va esmicolar l'estrident so de l'intercomunicador. El cineasta es va estranyar. No esperava ningú aquell matí. Per un moment va pensar a no respondre, però l'aparell va tornar a sonar. Si insistien tant, devia ser alguna cosa urgent, algun succés de gravetat. "Digui?", va preguntar. Després d'un parell segons de silenci, una veu d'home, una declinació que li era desconeguda, va sentenciar: "Dave, Dick Laurant està mort". Ja està. Res més. David Lynch va trigar a reaccionar. Va fer un repàs mental de la seva llista d'amics i coneguts. Un catàleg de gent propera en què no hi havia ningú anomenat Dick Laurant. El realitzador va dedicar la resta del matí a transformar aquell misteriós equívoc en l'escena del seu pròxim projecte. Mesos més tard, quan Lost Highway es va estrenar, el 21 de febrer de 1997, els espectadors van quedar hipnotitzats per unes primeres seqüències en què Fred Madison, un músic de jazz de Los Angeles interpretat per un Bill Pullman que en aquella època passava pels millors moments de la seva carrera, rep per l'intercomunicador de la seva casa un missatge inquietant: "Dick Laurent está mort". Quan surt a la finestra per veure qui és el portador de la notícia es troba amb un carrer del tot buit, quietud trencada pel bram de les sirenes d'un cotxe de la policia allunyant-se.
L'any 1997 David Lynch ja era un dels realitzadors més fascinants de la història del cinema. Deixeble de figures imprescindibles per entendre les expressions menys evidents plasmades mai en cel·luloide, llistat de referents conformat per noms com Stanley Kubrick, Jacques Tati, Ingmar Bergman o Werner Herzog, influències que aiguabarrejava amb pinzellades de tendències artístiques com el dadaisme o el surrealisme; Lynch va descobrir el seu particularíssim univers amb Eraserhead (1977). Tres anys després d'aquesta fascinant òpera prima, firmaria el seu primer incunable amb L'home elefant, translació al cinema de la vida de Joseph Merrick, amb John Hurt i Anthony Hopkins com a protagonistes. Va rebre vuit nominacions als Oscar, entre altres, els de millor pel·lícula, millor direcció, millor actor i millor guio adaptat.
Onirisme noir
Creador d'atmosferes oníriques tenyides de negre thriller, captivadores i opressives: en el seu cinema, és molt important el què s'explica, però encara més com s'explica -una xarxa de metàfores i el·lipsis, amplificades per bandes sonores magistrals, de què és impossible no quedar atrapat-, Lynch ampliaria la seva filmografia amb noves mostres de genialitat com Blue Velvet i Cor salvatge. I amb aquestes Twin Peaks, la sèrie amb què canviaria per sempre la concepció i creació de les ficcions televisives.
Fred Madison (Bill Pullman) és un saxofonista de jazz que, a través de diverses cintes de vídeo que rep de forma anònima, sospita que la seva dona, Renee (Patricia Arquette), l'enganya. Madison vençut per la gelosia, mata la seva dona, crim pel que acaba sent condemnat a la pena capital. Noir experimental amb regust de cinema clàssic però amb tots els ingredients de la fórmula Lynch, Lost Highway explica la història de l'assassinat des del punt de vista de les diferents personalitats que adopta un Madison afectat de trastorn dissociatiu de la identitat. Al llarg de metratge Fred és Fred però també és Peter Raymond Dayton, un jove innocent de vida modèlica interpretat per Balthazar Getty. En aquest joc de dualitats, Renee Madison també és Alice Wakefield, actriu de pel·lícules pornogràfiques realitzades pel mateix home misteriós que li envia les cintes de vídeo a Fred. Com gairebé totes les obres de Lynch, Lost Highway és un laberint de seqüències que no acaben de prendre forma total fins a trobar la sortida.
L'art de pescar idees
"Sempre relaciono el procés creatiu cinematogràfic amb la pesca. Pescar un peix és una cosa molt difícil i quan surts a pescar per primera vegada no saps què et tocarà. Cada dia estic buscant idees, i, quan arriben, no són totes emocionants, però de tant en tant en trobes una que és mitjanament bona, i aquesta pot ser una porció molt petita del film sencer", descobria David Lynch l'any 2013 en una conferència que va oferir al Festival Rizoma de Madrid. "En el cas de Lost Highway, aquesta idea es va veure alimentada d'una manera estranya pel cas d'O.J. Simpson (exfutbolista americà que va assassinar la seva dona 1994). Al principi no va ser una influència de què jo fos conscient quan em vaig asseure a escriure. Les idees anaven i venien, però, a mesura que la història prenia forma, es va anar definint com un retrat de la fuga psicogènica, trastorn que es manifesta quan fas una cosa tan horrible que t'és gairebé impossible viure amb el pes d'aquest fet. Arribats a aquest punt, l'única manera que algú té de suportar-ho és amagar-ho en una part amagada del cervell. D'aquesta manera es poden explicar les accions d'O.J. Simpson, que, havent fet aquestes coses, podia continuar somrient i jugant a golf”.
O.J. Simpson és un dels fets originaris de Lost Highway. No l'únic. David Lynch és un reconegut admirador de l'obra literària de Barry Gifford. De fet, el cineasta ja havia traslladat a la pantalla gran amb resultats brillants la novel·la de Gifford Cor salvatge, i la parella va treballar plegada en la redacció dels guions d'un parell d'episodis de la sèrie Hotel Room. Va ser llegint la novel·la de Gifford de 1994 Night People, que Lynch es va quedar fascinat amb la frase "We're just a couple of Apaches riding wild on the lost highway". Però aquesta vegada el realitzador no volia fer una revisió del text original sinó, col·laborant amb el mateix Gifford en la redacció del text, prendre aquella d'imatge de carretera perduda i crear un relat nou. Van pescar el peix més gran del riu.
Lost Highway, el laberint cinematogràfic de David Lynch
Música per conduir
L'altre punt de fuga amb què es va obsessionar David Lynch en la creació de Lost Highhway va ser I’m Deranged, cançó de David Bowie inclosa al disc de 1995 1. Outside. El tema del Duc Blanc acabaria apareixent al principi i al final del film. Peça d'obertura d'una dels soundtracks més exquisits del cinema de finals del segle XX, amb una banda sonora composta per Angelo Badalamenti (compositor fetitxe de Lynch) i Barry Adamson.
La peça central de la pel·lícula es completa amb temes d'alguns dels noms més destacats de l'escena musical alternativa d'aquells dies com Smashing Pumpkins, Marilyn Manson o Nine Inch Nails. I amb aquests, clàssics com Lou Reed o Antônio Carlos Jobim. Un repertori, avui amb més motiu, perfecte per recórrer la fascinant autopista perduda de David Lynch.