Love of Lesbian és com aquell vell amic amb qui no tens contacte diari, però que sempre hi és. Junts heu viscut de tot: èpoques de més proximitat i, per circumstàncies, moments de menys comunicació. Però quan us retrobeu, i encara més si demanes ajuda, pots comptar-hi. En el cas de Love of Lesbian, has vist com han crescut i com, amb cada nou disc o gira, han anat pujant esglaons. A favor seu: mai no han volgut —ni pretès— pujar les escales de quatre en quatre. A cada planta hi havia alguna cosa interessant per explorar i aprendre.
 

🟠El dia que vaig ser membre de Love of Lesbian
 

Una experiència en comunitat

Si ens centrem en la figura del seu cantant, el carismàtic Santi Balmes, sempre ho he defensat: és el més llest de la classe. Segurament, a l’hora del pati, en aquells partidets de futbol improvisats amb el bocata embolicat amb paper d’alumini, era el típic que, al principi, no destacava gaire, però al final, gràcies a la seva astúcia, era, sinó el millor, un dels més decisius (ara és quan descobreixo que preferia l’esgrima…). Una de les seves grans virtuts és saber com i quan moure’s. Es coneixen de memòria les tàctiques i les pissarres, igual que el funcionament d’aquesta indústria musical tan capritxosa.

El grup de Sant Vicenç dels Horts sempre ha sabut aportar alguna cosa nova i fresca a la seva proposta, sense renunciar a la seva essència

És cert que, com a molts altres grups, de vegades l’ambició els ha jugat males passades: discos dobles amb infinitat de cançons en què et podies perdre, o aquella sensació inevitable de repetició. Però, en canvi, el grup de Sant Vicenç dels Horts sempre ha sabut aportar alguna cosa nova i fresca a la seva proposta, sense renunciar a la seva essència. Començant per la veu greu i inconfusible de Balmes, que marca el to i accentua la personalitat del grup, alhora que planteja reptes.

Amb aquest recorregut i molts quilòmetres acumulats, Love of Lesbian es pot permetre algunes llicències. Ara, per sistema, toquen en grans espais i festivals, ja són d’aquesta categoria. Però també en sales com Razzmatazz, que celebra el seu 25è aniversari (fa dos dies, tocaven a Apolo), molt més a prop de casa. Convocar els seus seguidors amb la idea de cantar junts i viure una experiència —potser no religiosa—, però sí en comunitat (o, com diuen ells, en germanor). Sí, tots els rarets hem anat a veure els Love of Lesbian a la Sala Razzmatazz. Més si, com és el cas, s'ha anunciat que aquesta serà la seva última gira, com a mínim, fins al 2029. 

Ejército de salvación és el seu darrer disc i, com a teoria, representa una de les claus per mantenir tant de temps un grup: l’amistat, amb els seus alts i baixos, però sempre present. Partint d’això, tot queda explicat. Quasi no caldria música. Per celebrar la vida o el que sigui, han comptat amb veus amigues com Eva Amaral, Zahara o Leiva. Així que, un divendres i després de la tornada a la rutina postnadalenca, un concert de Love of Lesbian sembla un bon pla: un motiu per somriure, saltar i, de passada, justificar aquella quota de gimnàs que mai no fas servir.

Després de la tornada a la rutina postnadalenca, un concert de Love of Lesbian sembla un bon pla: un motiu per somriure, saltar i, de passada, justificar aquella quota de gimnàs que mai no fas servir

Amb la lliçó ben apresa i deixant de banda les anàlisis exhaustives (d’això ja s’ocupen les lletres de Balmes), el concert es converteix en una excusa perfecta per donar la benvinguda al 2025. A 10 de gener, campanades de nou, però diferents. Amb ells a l’escenari, càntics, abraçades i èxtasi. Aquell que provoca Santi Balmes (durant uns anys, totes les noies que coneixia n’estaven enamorades).

Abans de la presentació de Rigoberta Bandini (que després cantaria a duet amb Balmes), es projecten imatges en blanc i negre: al plató, als camerinos, al cim d’una muntanya... Balmes avisa: “No presentem el nou disc, hem vingut a passar-ho bé. Vosaltres també voleu passar-ho bé?”. La crida comença amb Ejército de salvación, continua amb Bajo el volcán (quin huracà!) i els propòsits d’any nou: deixar de fumar, guanyar deu quilos i posar-se camises d’estil japonès. Però, tant se val! Amb l’edat, aquestes decisions s’assumeixen (coses de boomers). Entre tant, un sorteig segons el número d’entrada presentat per Julián Saldarriaga. Les afortunades, Ona i Júlia, guanyen un lot de marxandatge. Per celebrar-ho, Balmes baixa a la pista i canta entre el públic.

D’aquí en endavant, uns Cala Vento exultants, temes com ¿Qué vas a saber? i Ya sale el sol (del seu darrer disc), la cançó sobre Bowie, parlant del dia de la seva mort i com aquest fet va marcar molts. La nit arriba al punt àlgid amb les joies de 1999 (encara avui el seu millor disc), especialment amb Allí donde solíamos gritar, corejada fins i tot més que Club de fans de John Boy. I ja amb la festa a punt de tancar, una espècie de nadala dedicada al cunyat que-tot-ho-saps i que tothom té, amb una simbomba aquí, una simbomba allà. Amb ABBA i un suposat cunyat suec de fons, el concert arriba al final.