“On hi ha una desgràcia, Déu hi envia un gos”, va dir un cop l'escriptor i polític francés Alphonse de Lamartine. Però on hi ha un director d'èxit (anys enrere, com a mínim), no sempre hi ha un bon guió. Amb aquesta suggerent frase arrenca Dogman, la darrera obra del cineasta Luc Besson, que ni envoltant-se del thriller, gènere que domina, i un dels actors més rarots del moment, sap conduir el trauma amb tensió, sense caure en estereotips i llocs comuns.
Ni envoltant-se del thriller, gènere que domina, i un dels actors més rarots del moment, Luc Besson sap conduir el trauma amb tensió, sense caure en estereotips i llocs comuns
Mort al dinamisme
Sweet dreams (are made of this) que deia la cançó d'Eurythmics, part de la poc inspirada banda sonora del llarg. Ni somnis, ni llets en vinagre. El francès estava fora de circuit des de feia un lustre (Anna, 2019), prou drama ha tingut més enllà de les càmeres amb l'acusació d'abusos, i ara torna amb una narració inspirada –hi ha mil teories a Google impossibles de comprovar– en uns possibles fets reals (ah, res a veure amb el Dogman de 2018 de Matteo Garrone). I voreja la por. Però per inconsistent, llarg, matusser. Perquè Caleb Landry Jones fa por, també. Per cert, l'actor comença a ser la caricatura d'ell mateix, no se li coneix pràcticament personatge normal (millor actor a Canes per un altre drama psicològic, Nitram). L'objectiu principal des del primer segon, quan es troben el camió del personatge protagonista ple de gossos, és teixir un thriller. I això queda embarrat pel que és obvi. El maquillatge, la tensió de la interpretació... És impossible no pensar en el Joker (2019) de Joaquin Phoenix: aspre, tens, divertit, estrany, cínic però visceral. Al pobret boig de Caleb, però, li falta una narració convincent. Perquè Caleb hi és: transvestit per amagar un passat fosc amb coloret i perruques, teatre i, fins i tot, com a drag race tipus Juegos de lágrimas (1992). I, és clar, amb un complex d'Èdip intens. Un present extrem que interpreta amb força, però un passat dramatitzat (escrit) feble, molt feble.
Si amb l'edat anem perdent moviment, potser passa el mateix amb la càmera; cap problema, mort el dinamisme, que treballi millor el diàleg
La pel·lícula comença amb diàlegs trenats, intel·ligents (així són els maníacs, tu, no n'hi ha un de burro) amb la psicòloga (Jojo T. Gibbs) que l'atén després de la detenció. Preguntes sobre la vida. Però l'odi contra la humanitat, la desconfiança en forma de flashbacks, es va consumint com la cigarreta que l'actor escura a cada escena. Perquè el millor de la direcció del cineasta francès ocorre quan no es mouen de la saleta d'interrogatori. Ell i la psicòloga. La psicòloga i ell. Qui li diria al rei de l'acció dels noranta, amb clàssics com Nikita (1990). Si amb l'edat anem perdent moviment, potser passa el mateix amb la càmera; cap problema, mort el dinamisme, que treballi millor el diàleg!
Més lamentable que Allibereu Willy
No existeix aquesta suavitat quan es construeix un pare que no estima, que organitza batalles de gossos. Que és violència. El pare i el germà es converteixen en un recurs antipàtic i cansat que uniforma el relat. Tots estimem els gossos, però ni tan sols ells salven aquest film carregat d'excessos, rodat amb massa metratge, per explicar de forma tan simple el trauma: pare dolent, gossos bons. Ja. Falses lleis naturals sobre dèbils que fugen i forts que… fugen? Als flashbacks, a més, hi ha massa moments delirants. Vergonyosos. Molt innecessària l'hòstia emocional (amb so de fons d'un tren marxant, sí) amb Salma, l'única noia que ha fet sentir alguna cosa el protagonista i que li reforça la ràbia i l'odi. I el més gros, quan el gos mossega la carn d'olla a un extorsionador i no els deixa fins que no es compromet a deixar de ser dolent amb la comunitat. El petaner actua com una extremitat del personatge, a plaer. No és ensinistrament, és màgia: en Moby, un dels gossos més petits fuig d'un reixat i se'n va a buscar la policia amb un tros de dit que d’una canonada amb una escopeta que se li ha escapat al pare. Ensinistrament miraculós. Més lamentable que Allibereu Willy (1993).
Ai, pobres gossets, moníssims tots, havent d'aguantar l'intent de grans veritats de Luc Besson. Menys carnada, que gos menja gos
La pel·lícula, doncs, no seria res sense l'autèntica protagonista del llarg, la psicòloga. Molt més fàcil empatitzar amb ella. Vida complexa, amb dolor, com comparteixen pacient i doctora. Mare amb una història difícil. També amb opcions de sortir de la manada. Però amb esperança. Un personatge equilibrat, com la teva veïna del cinquè. Dels que no necessiten ser excèntrics, ser Dogman, per a sobreviure. Ai, pobres gossets, moníssims tots, havent d'aguantar l'intent de grans veritats de Luc Besson. Menys carnada, que gos menja gos.