Adaptar novel·les és un exercici que veiem constantment als escenaris. La interrogació per com portar a escena un narrador, una descripció llarguíssima o una sensació fa que directors de totes les edats s’hagin sumat a aquesta pràctica. Novel·les clàssiques però també de contemporànies. Pura passió de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura es va estrenar al Temporada Alta i que fins avui es pot veure a Barcelona al Teatre Akadèmia.
La directora del muntatge, Lucia del Greco venia de dirigir un text de la Caryl Churchill al Tantarantana, el seu projecte de l'Institut del Teatre, i després estrenar Els encantats de David Plana a la Beckett. Lucia del Greco és filòloga i es va doctorar amb una tesi sobre literatura comparada a Roma. L’entrevistem per parlar de les conviccions teatrals que hi traspuen els seus muntatges i les seves propostes.
Portar al teatre l'Annie Ernaux no deu haver estat fàcil.
De Pura passió vaig connectar amb la relació amb el temps. La història en si no em deia res: un enamorament, una obsessió, embogiment, abandó, desesperació i indiferència. Però la mirada que dirigeix cap a la passió situada en el temps. És a dir, Annie Ernaux és una autora que llegeix el present en clau del passat. És una autora que fa que el seu present sempre estigui desdibuixat. Es construeix a partir del passat o una projecció del futur. Ella, en text, desitja transitar en els records com es canvia d’una habitació a una d’altra. És una idea molt llatina: la memòria com una casa amb diferents habitacions. La relació amb el temps és el més singular.
Annie Ernaux és una autora que llegeix el present en clau del passat. És una autora que fa que el seu present sempre estigui desdibuixat
És a dir, et va interessar la relació d’algú que s’analitza.
Annie Ernaux treballa sempre des d’una distància. Crec que mai no ha escrit res en temps present. La seva relació amb el passat és molt important. En la distància que situa entre ella i el passat no hi ha mai un judici. D'Annie Ernaux m'interessa la seva manipulació dels records. És cert que cap record mai és objectiu, sempre reinterpretem els nostres desitjos. Ella fa un esforç per trobar una objectivitat, però és impossible, no podem tenir mai un record net del passat. Per això és molt rica en la precisió quirúrgica i mil·limètrica. Sempre es demana per si el que s'ha viscut és cert a partir de documents històrics (diaris de l’època, imatges).
Això és molt interessant perquè parla d’ella, i no dels seus llibres.
Té un punt obsessiu. Me l’imagino recollint papers, emmagatzemant tot de documentació perquè quan la seva vida sigui un record sigui el màxim vertader possible. Ella mateixa exemplifica una relació amb el temps molt interessant. Molt. Però fixa’t, quan va venir a Barcelona li van preguntar a l’Annie Ernaux si podia definir passió. Va respondre que no, que havia necessitat fer un llibre per entendre-ho.
I què hi ha de teatral en tot això?
No estic molt interessada en una textualitat canònica. Tinc més interès a treballar la desconstrucció d’aquestes textualitats o textos més fragmentaris: que vinguin d’un gènere menys dramàtic. En cas d’Annie Ernaux hi havia una la possibilitat de treballar amb una actriu. I en el sentit dramàtic, treballar un seguit de coses.
En el text hi havia alguna cosa que es pogués treballar actoralment?
L’altra qüestió és l’empatia. És una autora que treballa l’empatia amb el seu jo del passat. Això és una gran lliçó per a tots nosaltres. I això és potser de les coses més interessants. Jo vaig rellegir el llibre Pura passió i només hi sabia veure l’obsessió i aquest món tergiversat. El món que havia creat només tenía significat amb la persona que sabíem que era absent. És a dir: el món com a tal deixa de tenir sentit, perquè està construït d'acord amb algú que ha desaparegut. Ernaux només s’hi pot apropar des de la mirada d’aquest jo del passat i s’ho mira amb empatia.
No volia parlar d’un desig moral, volia parlar d’un desig que abraci l'ambigüitat. És un desig no binari
No llegir-la com a boja, sinó com una autora racional.
Redibuixa en el seu cap. Mai emet un judici ni cap condemna. No es mira mai en un sentit ridícul, ni irònic. S’aproxima com qui prova de trobar la màxima objectivitat. No li resta importància, però hi troba una bellesa. No m’agrada parlar d’Annie Ernaux com una autora femenina o que defensa una feminitat. No sé què vol dir això. No l’hem d’encapsular. No és un desig feminista, per com llegim el desig avui dia. Això també era molt interessant: no volia parlar d’un desig moral, volia parlar d’un desig que abraci l'ambigüitat. És un desig no binari.
Com heu treballat amb la Cristina Plazas?
Ella és una actriu de sales grans. Molt dramàtica. Ha treballat sempre des d’un lloc molt emotiu. No és una actriu que hagi treballat una teatralitat postmoderna i això m’interessava. Sempre ha treballat des dels personatges. Hem treballat des d’una neutralitat, una certa indiferència. Si la importància està en el contingut, hem de reconnectar la forma. És a dir, cal pensar autònomament la forma. I amb ella vam treballar una emoció, de la lectura mateixa de l’Ernaux. I posar-hi capes a sobre. Vam treballar moltes coses. Sobretot hem evitat anar cap a una cosa robòtica, ni freda ni distant: humana, però neutral. Hem treballat amb moltes imatges: la d’un forense i la del cos. I després calia preguntar-se amb qui parlava. I era clar, amb ella. Sempre amb ella. És un diàleg amb l’ella del present i l’ella del passat, que està revivint.
Amb quin equip t’has rodejat?
M’agrada molt treballar en equip i som tots de la mateixa generació. Per fer el moviment hem treballat amb la Lorena Nogal. Hem fet un primer muntatge amb la partitura física. Quan es domina a si mateixa, o quan no pot. El vestuari del Pau Aulí, que m’ha acompanyat sempre, era molt important. L’escenografia del Pol Roig, també, que havíem treballat puntualment abans. Hem dialogat entre tots, i els admiro molt. Hem treballat molt posant les nostres mirades singulars però ajuntant mons. Una col·lisió entre el Pau Aulí i el Pol Roig o la Lorena Nogal. Són artistes per a ells mateixos, però trobant-nos és quan realment em sento més segura.