Juan Manuel de Prada torna a la literatura amb Lucía en la noche (ed. Espasa), i ho fa amb una novel·la farcida de suspens, amb un tipus de llibre que fins ara no havia experimentat. Els seus editors anuncien que en aquesta obra, amb una protagonista catalana, hi ha "el Juan Manuel de sempre, però també un Juan Manuel com mai no l'havíem vist". L'autor afirma que si bé ha canviat de temàtica literària, no ha canviat de registre d'escriptura: "Si renunciés a escriure com ho faig, deixaria de ser escriptor".

Inspiració personal

Lucía en la noche és la història d'un escriptor en decadència que és salvat de la seva crisi creativa per una noia providencial de passat misteriós: la Lucía. El protagonista, Alejandro Ballesteros no és l'altre que l'alter ego de De Prada en les seves hores baixes després de l'èxit literari que va tenir en els primers moments. "Vaig passar per una temporada en què no trobava al·licients per escriure", comenta De Prada, qui afegeix que "com el protagonista de la novel·la, va ser una dona la que em va fer retrobar l'amor per la meva feina". Però més enllà d'això, De Prada aclareix que l'obra no és autobiogràfica, encara que està basada en una història real que va conèixer de primera mà.

Més enllà de les aparences

Juan Manuel de Prada no està gaire conforme en que s'etiqueti la seva obra com a "novel·la negra" (especialment es desmarca de la moda dels thrillers caracteritzats per les "grans conspiracions"). Afirma que la seva novel·la és, sobretot, una obra contra les pors induïdes pel sistema: la por al terrorisme islàmic, la por a les ingerències russes o fins i tot la por a volar. "Es creen fantasmes col·lectius perquè la por és un mecanisme de control social", explica l'autor. De Prada, amb aquesta obra, vol convidar als lectors a ponderar les versions oficials que ofereixen els mitjans i les institucions. I assegura que "ni els bons són tan bons, ni els dolents són tan dolents". Per això critica tant les tertúlies com les xarxes socials, on sempre es simplifiquen els missatges. Ell ni tan sols és present a les xarxes socials, i usa un telèfon mòbil amb una pila d'anys.

Un Orfeu madrileny

Segons el propi autor, Lucía en la noche té molt d'homenatge a Vértigo, d'Alfred Hitchcock, en què la fascinació amorosa del protagonista el duu a una odissea en la recerca de l'estimada perduda. I la novel·la s'estructura en capítols alternats: en els senars d'explica el procés de recerca del passat del seu amor, i en els parells es narra l'any que passen junts Alejandro Ballesteros i Lucía.

"Que Catalunya se separi d'Espanya és com si la meva mare renegués de mi

Protagonista catalana

La protagonista de l'obra de De Prada és una catalana que viu fora de Catalunya i que amaga els seus orígens. L'autor afirma que amb aquesta obra també vol fer un reconeixement a la llengua i a la literatura catalana, en uns moments en què, argumenta, per un autor "espanyol entre cometes" (com ell és defineix) resulta difícil arribar als lectors catalans. De Prada manifesta la seva preocupació per la situació catalana: "Que Catalunya se separi d'Espanya és com si la meva mare renegués de mi", apunta. Però es desmarca de la visió del govern espanyol, com també la de tot el "món modern liberal" (tot i que reconeix que la seva visió "no té cabuda en l'actualitat"). "No som lliures i iguals", apunta, i afegeix "No hi ha major injustícia que tractar com a iguals als que estan en situació de desigualtat". Acaba tot carregant contra el model liberal: "Els liberals pretenen que tothom ho pugui escollir tot, fins i tot el sexe, però no deixen que es canviï la nacionalitat, tot i que per a això no cal cap operació", explica sarcàstic.

L'asfíxia catalana

I tot i que De Prada nega el dret d'autodeterminació, afirma que no té cap dubte que Catalunya és una nació i que "Espanya es va constituir com a nació de nacions". I afirma que el problema és que l'Estat liberal i el règim del 78, el "cafè per a tots", "asfíxia" a Catalunya. I lamenta que ara per ara, "la millor forma de guanyar vots és exacerbar a Espanya l'odi anticatalà i a Catalunya l'odi antiespanyol".

No té cap sentit apel·lar a l'Estat de dret i després aplicar un 155, que és discrecional

Contra el món modern

De Prada està segur, malgrat tot que la independència de Catalunya és inviable, perquè "Els poders transnacionals no volen que Catalunya sigui un país independent, si no ja ho seria". Ara bé, assegura que la crisi catalana ha mostrat el "desfonament" de l'Estat liberal. Afirma que "no té cap sentit apel·lar a l'Estat de dret i després aplicar un 155, que és discrecional", de la mateixa forma que no té sentit permetre partits independentistes, deixar que guanyin les eleccions i després impedir que facin realitat el seu projecte polític. I ha sentenciat que això és una mostra del fracàs absolut del règim del 78, que està duent Espanya a l'enviliment.