Quedar per fer una entrevista amb La Ludwig Band és entrar dins d’una conversa d’amics de sobretaula i, mai més ben dit, perquè han començat el dia amb un bon esmorzar de forquilla a una taverna de l’Eixample. Entre broma i broma, hem parlat de la sort, dels Manel, de la C-31, de la Bíblia i d’esquellots. I també de Gràcies per venir, el seu nou treball. “Traiem el disc el mateix dia que The Rolling Stones”, comenta Quim Carandell (veu i guitarra). “Les nostres esperances de ser el disc més venut del món s’han fos”, riu Pau Esteve (teclat i cors). La banda, formada per sis joves, va néixer a Espolla, un municipi de l’Alt Empordà. Van debutar amb l’EP La Ludwig Band el 2018 i des de llavors han publicat Al límit de la tonalitat (2020), La mateixa sort (2021), guardonat amb el premi Enderrock del millor disc de l’any, l’EP Desembre (2022) i diversos singles, fins arribar a aquest. El disc està compost d’onze cançons i l’han coeditat Indian Runners i Ceràmiques Guzmán, el segell discogràfic nascut de Manel, que fins ara no havien trucat a la porta de cap grup musical més. Amb Bob Dylan, els Beatles, Pau Riba o ABBA com a referents, La Ludwig Band s’ha consolidat com un dels grups de l’escena musical catalana amb més projecció i que rep joves i grans als seus directes, que no deixen indiferent ningú.
L’estil musical que se’ls ha atribuït és pop-rock festiu i folk pedant i se senten còmodes amb aquesta etiqueta. "És prou ampli perquè et programin a tot arreu: o per pedant o per festiu”, apunta Roger Cassola (bateria i cors). No tenen pas ganes de fer col·laboracions i consideren que han evolucionat de manera molt natural des que van començar: “Més que aprendre a tocar, hem après a tocar com s'havia de tocar a cada lloc”, diu en Pau. El grup coincideix en aquells referents “més eclèctics i típics del món, però cadascú després escombra cap a casa seva”, apunta Carandell. “Els referents comuns són les 5 B’s: Beatles, Bruce, Bob i les dues d’ABBA”, ha saltat Pau Esteve. “En faltaria una, en portem 5 i nosaltres som 6! Banel, Bau Riba...”, riuen.
Disc obert a interpretacions
Van començar a temptejar Gràcies per venir de manera informal: “Les cançons ja les havia fet en Quim un any o dos enrere; a poc a poc, en proves de so, les anàvem tocant i d'estranquis ens hi anàvem unint un a un" –comenta en Pau Esteve–. "De fet, jo moltes no sabia ni com es deien”. Va venir l’EP de Desembre, el concert d’Apolo i entre una cosa i l’altra no s’hi van posar fins gairebé a l’abril. “El moment culminant del disc ha durat dos mesos, ha sigut superfrenètic”, diu Carandell. A una cançó del nou disc, Has tornat a venir, Judes, hi trobem “gràcies per venir” amb un rerefons punyent. "Com a nom de disc, però, no té aquest significat: ens semblava una bona frase per la quantitat de significats que té o cops que la pots dir i que la pots sentir pel carrer”, comenta en Gabriel Bosch (guitarra i cors).
No creuen que hi hagi un concepte central del disc, o com a mínim volgut, “però al final tothom és lliure d’interpretar, i si fas les cançons amb el marge d’un any o dos, hi haurà coses similars”, comenta Andreu Galofré (baix i cors). “Anem fent un repertori i agafem les que calen per treure un disc o un EP, no ho ajuntem per tema, sinó per practicitat. Nosaltres diem el que diem perquè ens fa gràcia, però ens fa molta il·lusió que s’interpretin les nostres cançons, de fet, il·lusionaria al més insensible del món. No pensem gaire en deixar missatges amagats, tot i que si poses la cançó número 4 del disc al revés sona l’himne comunista”, riu el cantant. “Bon amic, vell amic va del Collboni, la Colau i les obres de les Glòries”, bromegen. De fet, aquesta última cançó és la que en Lluc Valverde (clarinet, saxo i cors) gaudeix més en directe i on toca el seu nou instrument: l’esquellot.
“Un disc queda per a la posteritat, és molt diferent d’un directe, on t’exposes durant una hora i mitja, i t'adones d’un 10% del que està passant”, apunta el baixista. “Totes les decisions que prenguis en un concert poden ser bones o dolentes. Si són bones, les pots repetir al concert següent. Si són dolentes, pots fer veure que no ha passat mai o intentar modificar-ho. En canvi, un disc demana prendre moltes decisions que després seran irreversibles. I això ho hem descobert sobretot amb Gràcies per venir, perquè ens hem obligat molt a prendre decisions, i hi ha un ventall infinit un cop comences a plantejar-les”, apunta Carandell. Treure un disc consolida perquè “cada cosa que publiques uneix el relat”, apunta en Pau. El cantant, però, creu que “la consolidació és externa, però tant de bo que el disc ens consolidi com a grup”.
Manel(a)
Un dels avançaments que està tenint més èxit i, de fet, està al top 2 de la banda a Spotify és Manela, no vull currar per vostè. Les xarxes van treure fum ja des del primer dia amb la suposició que Manela tracta del grup Manel. En fer la pregunta, em responen amb un silenci divertit, amb el qual simplement han deixat entendre que l’interrogant es mantindrà. Igualment, però, es tracta d’una de les cançons més crítica amb la precarietat del sector hostaler i el turisme. “Teníem ganes de parlar-ne, nosaltres a Espolla tenim un problema amb els francesos que venen a comprar coses barates i a monopolitzar el bar del poble, i ens va semblar un tema interessant, igual que la precarietat del sector”, comenta Carandell.
Que Manel els hagi trucat a la porta els ha vingut en un molt bon moment, “necessitàvem una mica aquesta empenta, van comprar el disc sense haver escoltat res”, comenta en Roger. “Ha sigut una sort, són gent molt treballadora, professional i que tenen molts contactes i experiència”; “ens han donat moltíssima llibertat i ens han comprat la idea a la primera”, diuen els diversos components del grup. "A nosaltres ens encanta Manel, però al cotxe de l’Andreu, no: l’altre dia vam posar El canvi de paradigma i ens va deixar tirats a la C-31”, apunta en Lluc. La veritat és que les teories relacionades amb els Manel no m’han deixat de voltar del cap des que vaig saber que Ceràmiques Guzmán els coeditava el disc, així que no me n’he pogut estar de preguntar si Per allà Lesseps és la resposta a Benvolgut. Després de riure, Carandell m’ha contestat: “Si hagués de ser una resposta d’una de Manel seria En la que el Bernat se't troba o també hi ha una del Bob Dylan If you see her, say hello, que diu que es van trobar per Tànger i jo vaig dir: per allà Lesseps”.
A Espolla tenim un problema amb els francesos que venen a comprar coses barates i a monopolitzar el bar del poble
La sort no para de sortir a la conversa i, de fet, a les lletres de La Ludwig també; el seu segon disc es deia La mateixa sort i ara torna a sortir tancant el disc amb la cançó El gronxador. Casualitat? "No ho sé, potser estem intentant fer un ritual per a tenir-ne”, comenta el cantant. No només canten, sinó que La Ludwig Band també actua. Van començar a cuinar el musical de Sant Pere el Farsant ja fa gairebé 5 anys i a finals d’octubre tenen el bolo de comiat a Lleida. L’any que ve, però, faran una nova obra al Teatre Biblioteca de Catalunya. “L’obra és més petiteta, l'Andreu se’n va de viatge i algunes actrius tampoc hi seran, ens hem adaptat”, comenta el saxofonista. Algunes cançons del musical ja estan establertes dins del repertori habitual de La Ludwig, i el tema bíblic també el veiem arreu. “Ens interessa agafar la Bíblia i quedar-nos amb l’imaginari més mitològic—apunta el cantant—. I jo, personalment, tinc la fixació amb el personatge de Judes, per això surt a cada disc, una mica canviat”.
Fer lletres de cançons fregant plats o esperant l’autobús
Qui hi ha darrere les lletres de les cançons de la banda és el cantant, en Quim: “Vaig començar a escriure de molt jovenet com una manera de passar les estones ocioses; caminant cap a casa o esperant l’autobús”. Amb els anys ho ha anat agafant com un ofici i li ha tocat seure i escriure. Però on se sent més còmode és “passejant o fregant els plats, per distreure el cap”. Un cop ja té la proposta amb els acords i tot, “entre tots l’assagem, cadascú fa la seva part i ens posem a acabar-la tots junts amb l’ordinador”, comenta Gabriel. Però gravar un disc és tot just començar i segons el cantant, "poques coses hi ha més miserables i dures, o almenys a les quals jo m’hagi enfrontat, que tancar-te en una cabina de 4 metres quadrats i cantar una cançó envoltat de solitud absoluta”.
Si els preguntes on els agradaria tocar (i que no ho hagin fet), et diuen des d’una plaça de Marsella, passant per la Riviera de Madrid, la Mercè o dalt d’un vaixell fluvial que va pel Sena parant als ports i tocant amb el públic a la riba. Però, si parlem de concerts passats que recordaran sempre, trobem des dels més antics, com podria ser al Tradicionarius de Gràcia —“va ser el primer bany de masses, un d'aquests concerts que marquen un esglaó”—, el concert a Cabanelles, passant pel Teatre Grec, el Mercat de Música Viva de Vic i la Sala Apolo. També destaquen l’últim fet a Espolla. "Estem aconseguint cada any doblar el públic assistent”. Ara començaran a fer presentacions del nou disc arreu de Catalunya, començant per Girona i després a Lleida, Manacor, Vilafranca i molts més.